El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Una petita hist˛ria źmoderna╗ i el Doctor Pereira

golea | 17 Novembre, 2018 18:09

 

La Biblioteca del Golea (28) 

Sigui perquè estic sota la influència de poders argentins, d’aquests que valen un potosí, sigui per la casualitat, per l’atzar, sigui perquè m’afecten i em magnetitzen coses tan estranyes com la telecinesi, l’hipnotisme, la telepatia o la telegrafia sense fils, sigui perquè els esperits han tornat per dir-me cosetes a l’orella, sigui perquè he reculat o avançat cap a un país que no existeix i m’hi he trobat bé, sigui pel que sigui, el cert és que m’he passat una parell de dies cercant un articlet que vaig escriure fa molts anys.

Pensava que el tendria dins l’ordinador dins una d’aquelles carpetes amb noms insòlits, però no. Llavors vaig pensar en posar en marxa un dels vells ordinadors que em queden per casa, que allà hi seria o, en tot cas, podria intentar trobar-lo en algun dels disquets que tenc escampats per aquí i per allà. Però el vell ordinador (l’únic que podria llegir aquells vells disquets) ni es va posar en marxa, el pobre. Potser és que un dels pins de la connexió de la pantalla s’ha trencat, o que una tempestat elèctrica l’ha fet malbé, o que ell mateix s’ha oblidat de la seva existència, o del per què serveix, o què punyetes fa per aquí, en aquest món tan allunyat del centre de gravetat universal.

Així que no hi vaig poder accedir, com tampoc ho vaig poder fer amb la informació continguda en els disquets.

La lliçó és clara: tot això del món digital és fum. Ja ho havia advertit diverses vegades des de trones diverses, amb micro i sense micro, però ara ho he tocat amb les mans i un poc més fins i tot amb els peus!

«No queda més remei que cercar entre els papers, si és que el vaig imprimir!», vaig pensar. Però trobar un paper en una casa plena de papers no és tan fàcil, és gairebé com cercar una agulla en un paller, o un Myotragus dins una de les milions de coves escampades per les ribes de la Mediterrània, com va fer miss Bate.

M’hi vaig posar. Quan semblava que ja havia begut oli, va aparèixer dins una carpeta de veres aperduada en un racó de la casa que no m’hauria imaginat mai.

Però, en fi, va aparèixer quan menys m’ho pensava i, no cal dir-ho, vaig estar molt content. I no és perquè cregui que l’articlet és bo, ni molt menys!, sinó perquè sempre m’havia rondat pel cap el tema de la confederació de les ànimes que, pensava, sortia en aquest articlet. En aquest sentit me n’he dut una petita decepció, perquè la confederació de les ànimes només hi surt de manera tangencial. Però tots aquests anys alguna veu interior em deia que aquest tema era interessant, és interessant. No vos avorriré tractant de fer entenedor què vol dir exactament això de la confederació de les ànimes, encara que és un tema que afecta a moltes, moltes persones, tot i que la majoria d’elles ni s’ho imaginen.

Però el que sí faré, és recomanar-vos que torneu a llegir aquest llibre que m’ha estat retornat des de la ultratomba digital i que ho ha fet gràcies a la taula giratòria cerebral que em varen ensofronyar dins el cap tots aquells gabellins que ens il·luminaren el camí i també gràcies a la impremta i a la impressora, que impressionen els nostrus somnis en una cosa més vella que el pastar, que sembla que varen inventar els xinesusallà en la Nit del Temps i que es diu senzillament «paper».

 

12 novembre 2018

 

 

 

Tornant a Fetasa un altre cop

 

Puja al Tren de Mitjanit

 

Estic assegut a la terrassa d’un bar, devora el Port de Palma, i pens en totes aquestes coses que han passat. Fa una nit de Lluna Plena i jo la mir. La seva cara s’assembla a algú que jo he conegut, però no sabria dir molt bé a qui s’assembla. Passen tants de rostres per davant dels nostres ulls! Bec un Campari perquè sé que col·loca i jo necessit estar col·locat aquesta nit. Me ronda pel cap la idea de començar un viatge (fa estona que me ronda, aquesta és la veritat). Però no sé molt bé on anar. I el record de la cara de la Lluna no m’ajuda gaire per fer la meva tria. Deman un altre Campari, i després encara un altre. Mir la Lluna i de cop i volta, ja ho sé, ja sé on he d’anar. He de tornar a Fetasa un altre cop. No estic segur de res, però crec endevinar que el que em demana el cos és tornar un altre cop cap a Fetasa. Potser perquè és la meva illa, l’illa on vaig conèixer tot allò que ara sé, l’illa on potser el rostre de la Lluna Plena es convertirà en humà, en una dona concretament (na Maria Joana? na Maria Lluna? na Joana Maria?). Fetasa, Fetasa, aquesta és la meva direcció. No puc perdre més temps. Sé que potser serà un viatge llarg i que fins que no hi arribi no sabré si vaig en la direcció correcta. Fetasa, Fetasa, no sé per què me’n vaig anar mai! No sé per què!

El viatge serà per terra, mar i aire, i no sé per on començar. Fa peresa ha ver de caminar, però si vull arribar a Fetasa m’hauré de moure, i aviat.

Au idò, no li don més voltes i agaf el Tren de Mitjanit. És ràpid i ultralleuger, però no m’entra la son. No, no vull dormir aquesta primera nit. Trec un llibre i començ a llegir (Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995). Les hores passen i de cop i volta Pereira se m’apareix i començam una llarga conversa. Ell se’n va del seu país i jo tract de retornar-hi, però tots dos viatjam en aquest Tren de Mitjanit que ens porta a llocs diferents i llunyans.

M’interessa Portugal i li dic. Ell, en canvi, sembla haver-hi perdut l’interès. Tota la vida pensant que era un gran país i a la vellesa aquest canvi. Perquè ell, que hauria d’estar pensant en la jubilació anticipada per a dedicar-se a la traducció dels autors francesos del xix, de cop i volta es troba que és un exiliat polític. Ell, que mai s’havia ficat en política! Ell, que només sabia del món el que li contava el cambrer del Bar Orquidea mentre li preparava les llimonades! Però la teoria de la confederació de les ànimes guiades per un jo hegemònic i la coneixença de Monteiro Rossi i el seu posterior assassinat i, potser sobretot, la coneixença de Marta i el seu cos jove i sensual (cabells d’aram), li havien trasbalsat la vida... a la vellesa. Me mostra el seu darrer article que ha publicat al Lisboa i acaba així: «Convidem les autoritats competents a vetllar atentament sobre aquests episodis de violència que sota la seva ombra, i potser amb la complicitat d’algú, són perpetrats avui a Portugal». Avui a Portugal és l’agost de 1938. Hi ha Salazar i la seva policia política. I al costat hi ha Franco i els seus escamots de la mort. I més amunt hi ha Hitler que ja prepara les seves xemeneies, i també Mussolini i els seus cans negres. I Stalin i els seus gulags, perquè ningú se senti decebut. No és una confederació de les ànimes que tant preocupa a Pereira; és un altre tipus de confederació...

Seguim conversant. «Pereira, vostè m’interessa». El tren no s’atura i ell em diu: «Contra qui lluitarà vostè, contra qui es rebel·larà?». Mir per la finestra. Passam al costat d’una gran ciutat. «No sé què respondre, Doctor Pereira. M’ho hauré de pensar».

Jo no puc adormir-me, però a ell li entra la son: és vell, està malalt, està cansat. «Que li importaria que fes una becadeta?» –diu. Li contest que no amb el cap i en un moment està adormit.

Me qued pensant en Portugal. En el Portugal que jo vaig conèixer, tan igual i tan diferent tanmateix. De Salazar a Caetano. De Caetano a Abril. D’Abril a Otelo empresonat. D’Otelo empresonat a l’embús de trànsit continu de l’Avenida da Libertade. I el vertigen sobre el pont del Tejo. I l’Hotel Americano.

«Descansi Doctor Pereira, que la pròxima estació és la seva. Ja m’encarregaré jo d’avisar-lo. Sé que no hi haurà comitè de recepció, així que no es preocupi de res que jo el despertaré quan sigui el moment».

Trec el walkmann i me pos els auriculars.

 

«Tothom és un somniador i tothom és una estrella,

I tothom participa de l’espectacle.

Siguis qui siguis.

I els que arribin a l’èxit

Que es cuidin molt

Perquè l’èxit i el fracàs

Caminen de la mà

Per Hollywood Boulevard».

 

«Everybody's a dreamer and everybody's a star

And everybody's in show biz, 

it doesn't matter who you are

And those who are successful

Be always on your guard

Success walks hand in hand with failure

Along Hollywood Boulevard»

 

–The Kinks, «Celluloid Heroes»–

 

Comença a clarejar. El tren va deturant la seva marxa. El Doctor Pereira obre els ulls i li dic que està arribant a la seva destinació. «Està segur, jove, que aquesta és la meva destinació?». Li faig un gest d’incertesa amb les espatlles, però no tenc esma per contestar-li.

Ens miram als ulls un moment per darrera vegada.

«Passi-ho bé, Doctor Pereira».

 

14 abril 1996

 

 

 

 

el silenci Ús llum

golea | 13 Novembre, 2018 19:28

 

el silenci és llum

el cant savi de la desgràcia

emana temps primitiu

cercava la pedra no el pla

un himne innocent no les malediccions

el coneixement dels meus noms

per oblidar-los i oblidar-me

però el que no vaig cercar és l'exili

ni tampoc em vaig dir mentides

no vaig adorar el sol

però no vaig esperar aquesta llum negra

al caient del missudia 

 

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

ORACIË PER MARILYN MONROE

golea | 31 Octubre, 2018 18:58

 

 

Senyor,

rep aquesta al·lota coneguda arreu amb el nom de Marilyn Monroe,

encara que aquest no era el seu nom vertader

(però Tu coneixes el seu veritable nom, el de l’orfeneta violada als nou anys

i l’empleadeta de botiga que als setze s'havia volgut matar)

i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge

sense el seu Agent de Premsa

sense fotògrafs i sense signar autògrafs

tota sola com un astronauta enfront de la nit espacial.

 

Ella va somiar quan era nina que estava nua en una església (això ens diu el Times)

davant una multitud postrada, amb els caps a terra

i havia de caminar de puntetes per no trepitjar els caps.

Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.

Església, casa, cova, són la seguretat del si matern,

però també alguna cosa més que això...

Els caps són els admiradors, és clar

(la massa de caps en la foscor sota el raig de llum).

Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.

El temple –de marbre i or– és el temple del seu cos

on hi ha el Fill de l’Home amb un fuet a la mà

expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox

que van fer de la teva casa d’oració una cova de lladres.

 

Senyor,

en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat,

Tu no culparàs tan sols una empleadeta de botiga

que com tota empleadeta de botiga va somiar ser estrella de cinema.

I el seu somni es va fer realitat (però com la realitat del tecnicolor).

Ella no va fer sinó actuar segons l'script que li vàrem donar.

–El de les nostres pròpies vides–. I era un scriptabsurd.

Perdona-la, Senyor, i perdonau-nos a nosaltres

per la nostra 20th Century

per aquesta Colossal Súper-Producció en què tots hem treballat.

Ella tenia fam d'amor i li vàrem oferir tranquil·litzants.

Per a la tristesa de no ser sants

  li van recomanar la psicoanàlisi.

Recorda, Senyor, el seu creixent pànic a la càmera

i l'odi al maquillatge –insistint a maquillar-se a cada escena–

i com es va anar fent més gros l'horror

i més gran la impuntualitat als estudis.

 

Com tota empleadeta de botiga

va somiar ser estrella de cinema.

I la seva vida va ser irreal com un somni que un psiquiatre interpreta i arxiva.

 

Els seus idil·lis van ser un petó amb els ulls tancats

que quan s'obren els ulls

es descobreix que va ser sota reflectors

      i apaguen els reflectors!

i desmunten les dues parets de l'estança (era un setcinematogràfic)

mentre el director s'allunya amb la seva llibreta

perquè l'escena ja ha estat presa.

O com un viatge en iot, una besada a Singapur, un ball a Rio

la recepció a la mansió del duc i la duquessa de Windsor

vists des de la saleta de l'apartament miserable.

La pel·lícula va acabar sense el petó final.

La varen trobar morta al seu llit amb la mà al telèfon.

I els detectius no van saber a qui anava a cridar.

Va ser

com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga

i escolta tan sols la veu d'un disc que li diu: WRONG NUMBER.

O com algú que ferit pels gàngsters

allarga la mà a un telèfon desconnectat.

 

Senyor,

sigui qui sigui qui hagi estat aquell a qui ella anava a cridar

i no va cridar (i potser no era ningú

o era Algú el número de qui no és a la guia de Los Angeles)

contesta Tu al telèfon!

 

Ernesto Cardenal, 1965
 
Marilyn, Itoiz 
https://www.youtube.com/watch?v=h9ThgQlw-bI 
 
Marilyn Monroe, Alarma

https://www.youtube.com/watch?v=gZPZ58wQ9pM

 

 

 
 

┌LTIMA HORA

golea | 16 Octubre, 2018 18:20

 

 ordinador antic

 

Senzillament

la darrera hora.

Notícies computaritzades de tot el món,

la Veritat, la Realitat;

la raça periodística

ha segrestat

l’opinió pública

i ha suspès indefinidament

la discussió i la crítica.

Ha mort el seny

i ha nascut un espectacle,

trist, demokràtic,

fill d’una puta

i del lliure mercat,

que ens ensinistra cínicament

per al suïcidi col·lectiu.

La llibertat de premsa

és una ruleta russa

a la que ens obliguen a jugar

dins una soll on els canals de televisió

són els porcs, grassos,

engreixats amb sang coagulada

i ventres inflats

d’infants negres afamegats.

Són els periodistes:

els ulls i les orelles,

les càmeres i les gravadores

del Poder,

mercenaris dels Estats

i de les multinacionals,

els nostres germans grans

que ens diuen el què i el quan

i el com i el per què.

Canalles! m’estau fartant

amb la vostra diarrea noticiaire

que pretén acabar amb la nostra

i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,

m’estau fartant

amb els vostres consells

que m’aboquen a la demència més estúpida,

no a una follia il·luminada

ans a la més negra de les bambolitats.

Però, què és l’opinió pública?

Potser tot és i ha estat sempre un invent

i nosaltres

som víctimes

d’unes terribles explosions interiors:

incertesa, ceguesa, terror,

tèrbola esgarrifança davant les fotografies.

Sempre ens han manat com a xotets?

No ho sé, les lleis de la societat

amaguen la cruesa de la mort

i ells continuen teclejant als ordinadors.

Fruïm de les seves operacions,

vivim a les estadístiques,

bategam amb les metralladores

llunyanes.

Estam disposats a comprar el diari

com qui compra la darrera bala, la definitiva;

tants arbres per a tan poca matèria!

imperis de paper i vidre

estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:

 

el mercat de la sang

finalment ha estat codificat.

 

De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).

El Mˇn d'Ahir

golea | 15 Marš, 2017 18:08

La Biblioteca del Golea

El Món d'Ahir

(article publicat a Cap Vermell

  undefined

La bogeria alemanya i la nostra

golea | 08 Setembre, 2012 19:19


Infracr˛niques Neocolonials

La bogeria alemanya i la nostra

á

Funcionari anant a berenar carregat de bitllets per a pagar la cosumiciˇ.

á


carreta (Segueix)

Equivocar-se tant!

golea | 31 Gener, 2009 23:30

Equivocar-se tant! Equivocar-se tant!

Hope

Something was dead in each of us,
And what was dead was Hope.
Oscar Wilde



1

Equivocar-se tant
com per deixar escapar la vida
que corria com un alè que no pot viure
sense l’ull que tot ho observa,
que tot ho domina.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre endevinar la desfeta,
no sebre prevenir les pluges,
no intuir que al final de la tempestat
el llamp calaria foc al bosc
on s’amagava allò que en diuen amor.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre retirar les paraules
que digueres en somnis
entre la boirina crepuscular
d’aquells dies que foren després tan lluminosos.
Equivocar-se tant!
Com per no veure la teva imatge
fonent-se com el gel de les muntanyes
quan ve la primavera
per abraçar-te
i per dir-te que les coses només tenen
aquell color especial perquè tu les hi pintes.
Equivocar-se tant!
Tant i tan de pressa que el temps
no deixava espai pel gaudi,
per a la dansa de la pluja,
per l’amor que sempre arriba tard
a les teves cites desesperades.

Equivocar-se tant amb tu,
equivocar-se tant amb mi,
deixar escapar l’amor que se’n va aviat, molt lluny,
i converteix el que abans era el teu paisatge
en un paratge desolat
on equivocar-se tant
és el preu que has de pagar
per haver somiat
que no et tornaries a equivocar.

Equivocar-se tant!

Equivocar-se tant
amb les idees,
amb les imatges,
amb les il·lusions fetes pols a cada cantonada
on t’espera la paraula,
la carícia mig somiada,
mig intuïda,
però mai no real del tot,
mai no acabada.

Equivocar-se tant i amb tanta contundència!
Tant com per no veure el miratge
que no és sinó la teva mirada distorsionada
per l’efecte del sol i de la calor
sobre les coses que estimes i que desitges.

Equivocar-se tant com per no entendre
que no existeixen els somnis
fets d’alcohol i de mentides,
de mirades apagades, d’il·lusions reals
com la mateixa vida que contínuament t’enganya.

Com pot ser possible equivocar-se tant?
Però ho és!
És tan real
que equivocar-se tant
és allò que fas cada dia
que intentes no equivocar-te,
que intentes sobreposar-te a totes
i cadascuna de les equivocacions
que han convertit la teva vida en una gran mentida.

Perquè equivocar-se tant i tant
és al cap i a la fi la teva vida,
el teu amor, la teva mentida,
allò que vius, allò que respires,
allò que sents i potser també
allò que t’il·lumina,
com ho feia el resplendor del llamp
en aquelles nits de somnis d’amor
que es presentaven davant els teus ulls
com si tot allò fos una pel·lícula,
una ficció,
és a dir,
com si fos una gran mentida.


2

Equivocar-se tant
amb la teva mirada,
amb les teves carícies,
amb les teves besades.

Equivocar-se tant
amb les teves poques telefonades,
amb els teus missatges,
amb les meves esperances (?).

Equivocar-se tant
amb l’amor, amb la passió,
no veure les mentides, no pressentir els errors,
caminar per la platja tot sol
i sentir-se l’amo del món.

Equivocar-se tant
i precisament per això
no voler intuir el final,
no voler acceptar la mort.

Equivocar-se tant
i mirar la frontera que mai de mais
podràs transpassar, la frontera de l’amor?,
la frontera de les teves tristes especulacions
sobre l’eternitat i sobre la seva claror.

Equivocar-se tant
amb el teu somriure,
amb el teu cos,
amb el teu sexe.
Equivocar-se tant
amb les teves passejades,
amb les teves mentides,
amb les teves frases mai no acabades,
amb els teus dubtes interiors,
amb les teves mancances.

Equivocar-se tant
amb les teves promeses,
amb les teves voluntats
mai no acomplertes,
amb les teves decisions
tan poc consistents
com els niguls que dibuixen el cel,
com els paisatges de sorra,
com els camins de la mar,
com les imatges de la fosca.

Equivocar-se tant
amb les construccions de la teva ment,
del teu deliri, de les teves frustracions.
Equivocar-se tant
pensant en tu com si fossis real,
com si estassis aquí, amb mi,
al costat del foc, del foc que hem encès
entre tu i jo amb una llenya que no existeix.

Equivocar-se tant
i precisament per això
tenir la sensació que tot ha estat real,
equivocar-se tant
que tanmateix tot tan se val
perquè mai no podràs tornar a començar,
mai no podràs tornar a somiar
que sigui tan fàcil equivocar-se tant.


3

Equivocar-se tant
creient en tu, creient en mi,
que junts marxàvem per avingudes d’avui i de demà.
Equivocar-se tant
d’esperar aquests petits, terribles i miserables miracles
que ens fan la vida més suportable...
Equivocar-se tant!

I mirar les despeses del viatge,
que no ens agafi desprevinguts l’arribada,
que l’equipatge no pesi massa,
que els telèfon no ens separi,
que ens estimem quan arribi l’horabaixa,
que no marxem abans d’hora,
que tot això sigui una gran jugada,
que l’hivern i l’estiu ens acompanyin,
que la neu no sigui només per lliscar-hi,
que ens sigui lleu el despertar,
que no ens ensorrem com les cases...

Equivocar-se tant fent plans,
suposant coses que mai no seran,
fent equilibris per no caure al buit
o a la mar, que ens separa, que no ens uneix,
que ens escup cap una platja deserta
on ens espera el final d’un aprenentatge
del qual, malgrat tot, no hi ha tornada.

Equivocar-se tant
escrivint fulles i fulles
que en realitat no diuen res,
que són un trencaclosques molt difícil d’entendre,
una llepada de bou sobre la gran desfeta,
una bandera blanca en una guerra no declarada,
una claraboia inútil per on ens esmunyim del naufragi.

Equivocar-se tant
mirant-te a la cara per a trobar la resposta:
però no n’hi ha.
Només silencis expressen
les teves mirades quan baixes per l’escala:
ni sí ni no, sinó tot el contrari.

Equivocar-se tant
i sebre-ho i continuar equivocant-se
per sempre més
com si això fos
l’únic que pots fer.

Equivocar-se tant
perquè no és veritat.
Equivocar-se tant
perquè més enllà de les mentides
hi ha altres mentides encara més terribles,
encara més vertaderes.


4

Equivocar-se tant
que després no t’ho acabes de creure,
que penses que és impossible
haver-se equivocat tant.
Equivocar-se tant
d’equivocar-se tant
mirant la crua realitat
i creure-la distinta.
Equivocar-se tant
amb la paret que et tapa la vista,
equivocar-se tant
amb el mapa de l’amor
que condueix la teva vida
per camins inexistents,
per boscos inexpugnables.
Equivocar-se tant
i no sebre reemprendre la marxa,
no trobar les dreceres
que et reenvien cap a una altra banda.
Equivocar-se tant
que ja no esperes res,
res més que la fi d’aquest somni,
la fi de les esperances i de les seves angoixes,
la fi de la cursa
i l’arribada... a cap banda.


5

Equivocar-se tant
maniobrant entre la fosca,
entrellucant una sortida
que no existia
més que en els meus somnis
tots plens de beneitura.
Equivocar-se tant
xuclant la llum de la Lluna
sobre els paisatges de la nostra vida,
sobre les cases, penetrant per les finestres
que ens mostraven la sortida
per on escapar-se’ns si volíem.
Equivocar-se tant
no agafant la drecera
per on era possible arribar a l’altra banda,
a l’altra banda on tot s’esdevenia,
on érem lliures de gaudir d’aquella llum
que tot ho encenia.
Equivocar-se tant
creient-te valent per fer-ho
i descobrint que era impossible,
que la pèrdua estava servida,
que no trobaries la sortida
dibuixada per la llum de la Lluna,
que tot era una mentida
i que la llibertat, ni que sigui en somnis,
sempre és traïda.



i 6*

I finalment, no me’n puc avenir
d’haver-me
equivocat tant
pressentint no sé què
en les nit de Lluna Plena
quan esperava
no haver-me
equivocat tant.

novembre 2005

Clicau per a escoltar

Ara veim el cap de l'esperança

"Alarit", d'Allen Ginsberg

golea | 31 Gener, 2008 14:50

BG Alarit prova

Alarit

 

per Carl Solomon


I

 

He vist els millors cervells de la meva generació destruïts per la bogeria, famolencs, histèrics, nus,

arrossegant-se de matinada pels carrers dels negres a la recerca d'una colèrica picada,

passotes de cap d'àngel consumint-se per la primigènia connexió celestial amb l'estrellada dinamo de la maquinària de la nit,

que, encarnació de la pobresa embolicada en parracs, drogats i amb buides mirades, vetllaren fumant en la sobrenatural foscor dels pisos d'aigua freda surant sobre les carenes de la ciutat en contemplació del jazz,

que despullaren el cervell davant del Cel i sota el El i varen fer trontollar il·luminats àngels Mahometans sobre les teulades de les cases de lloguer,

que travessaren les universitats amb radiants ulls frescs, al·lucinant Arkansas i tragèdia de llum-Blake entre els erudits de la guerra,

que foren expulsats de les acadèmies per dements & per publicar odes obscenes sobre les finestres de la calavera,

que s'arraulien esporuguits en roba interior en habitacions sense afaitar, cremant els seus diners en papereres i escoltant el so del Terror a través de les parets,

que foren aferrats per les seves barbes púbiques en retornar per Laredo a Nova York amb un cinturó de marihuana,

que menjaren foc en hotelutxos o begueren trementina a Paradise Alley, mort, o feien patir el seu tors als turments del purgatori nit rere nit

amb somnis, amb drogues, amb malsons de la consciència, alcohol i verga i disbauxes inacabables,

incomparables atzucacs de trèmul nigul i llamp en la ment afuant-se cap als pols de Canadà & Paterson, il·luminant tot l'immòbil món de l'inter-temps,

solideses de saló de peiot, albes de cementeri d'arbre verd en el pati del darrera, borratxera de vi sobre les teulades, barris de mostradors de bogeries automobilístiques de marihuana parpalleig de neó llum de trànsit, vibracions de sol i lluna i arbre en els rogents capvespres d'hivern a Brooklyn desvarieg de llauna de fems i bondadosa sobirana llum de la ment,

que s'encadenaren als ferrocarrils subterranis per a l'interminable trajecte entre Bettery i el sagrat Bronx penjats amb benzedrina fins que el renou de rodes i nins els feia caure tremolosos, amb la boca com un erm i batanejats, mentalment estèrils, despullats de tota brillantor sota la lúgubre llum de zoològic,

que se submergien la nit sencera en la submarina llum del Bickford, sortien surant i aguanteven la tarda de cervesa rància en el desolat Fugazzi, escoltant l'esclafit de l'apocalipsi en el jukebox de l'hidrogen,

que parlaven sense interrupció durant setanta hores del parc a l'apartament al bar a Bellavue al pont de Brooklyn,

un perdut batalló de conversadors platònics botant les baranes terminals de les escales contra-incendis, des de les finestres, des de l'Empire State, des de la Lluna,

desbarrant cridant vomitant xiuxiuejant fets i records i anècdotes excitacions oculars i commocions d’hospitals i presons i guerres,

intel·lectes sencers vomitats en deposició integral durant set dies amb les seves nits amb ulls brillants, carnassa per a la sinagoga llançada sobre el paviment,

que s’esvaïren en el no-res de Nova Jersey Zen deixant un rastre de postals de l’Ajuntament d’Atlantic City,

sofrint suors orientals i cruixits d’ossos tangerins i migranyes de la Xina sota la síndrome d’abstinència en l’esquàlida habitació moblada de Newark,

que vagaven sense esma a mitjanit en el tancat dels ferrocarrils demanant-se on anar, i partien sense deixar al darrera cors destrossats,

que encenien cigarretes en furgons furgons furgons que sotragaven a través de la neu cap a solitàries granges en l’àvia nit,

que estudiaven a Plotino Poe Sant Joan de la Creu telepatia i càbala bop perquè el cosmos vibrava instintivament al seus peus a Kansas,

que vagabundejaven solitaris pels carrers d’Idaho en cerca d’àngels indis visionaris que fossin àngels indis visionaris,

que pensaren que només estaven folls quan Baltimore refulgí en sobrenatural èxtasi,

que entraren en limusines amb el xinès d’Oklahoma impulsats per la pluja d’hivern de fanal de mitjanit de poble,

que vagaven mandrosos famolencs i sols a través de Houston en cerca de jazz o de sexe o de sopa, i seguiren l’enlluernant espanyol per a conversar sobre Amèrica i l’Eternitat, desesperançadora tasca, i així embarcaren cap a Àfrica,

que desaparegueren en el volcans de Mèxic deixant rere seu tan sols l’ombra dels seus vaquers i la lava i la cendra de la poesia espargida en la xemeneia que és Chicago,

que reaparegueren a la Costa Oest investigant l’FBI amb barba i calçons curts amb grans ulls pacifistes eròtics amb la seva pell bruna distribuint incomprensibles pamflets,

que es cremaren els braços amb cigarrets protestant per la narcòtica calitja de tabac del Capitalisme,

que distribuïen pamflets supercomunistes a la Plaça de la Unió sanglotant i despullant-se mentre les sirenes de Los Alamos udolaven per ells, i udolaven pel carrer Wall, i el ferry d’State Island udolava també,

que s’enderrocaren plorinyant en gimnasos blancs nus i trèmuls davant la maquinària d’altres esquelets,

que mossegaren detectius al coll i xisclaren amb delit dins cotxes de la policia per no cometre altre crim que la seva pròpia pederàstia i intoxicació,

que udolaren de genolls en el Metro i es veiren arrossegats dels teulats enarborant genitals i manuscrits,

que deixaren que els motoristes sants els donassin pel cul, i cridaven de goig,

que mamaren i foren mamats per aquests serafins humans, els mariners, carícies d’amor atlàntic i caribeny,

que boixaren matins i tardes en els roserars i a la gespa dels parcs públics i als cementeris espargint el seu semen lliurement a qui pogués venir,

que singlotaven inacabablement intentant forçar una rialleta però acabaven sanglotant rere la partició d’uns banys turcs quan l’àngel ros i nu aparegué per a travessar-los amb una espasa,

que perderen els seus efebus a mans de les tres velles harpies del destí, l’harpia guerxa del dòlar heterosexual, l’harpia guerxa que fa l’ullet fora de l’úter i l’harpia guerxa que es limita a asseure’s sobre el seu cul i tallar els auris brins intel·lectuals del teler de l’artesà,

que copulaven estàtics i insaciats amb una botella de cervesa un amant un paquet de cigarrets una espelma i queien del llit i continuaven passadís endavant i acabaven acubant-se contra la paret amb una visió de cony suprem i ejaculació defugint l’últim alè de la consciència,

que endolcien els conys d’un milió d’al·lotes que tremolaven en el crepuscle, i a l’alba es trobaven amb els ulls enrogits, però disposats a endolcir-li el cony a l’aurora, culs resplandents sota els graners i nus en el llac,

que sortien de putes per Colorado en miríades de cotxes robats per una nit, N.C., heroi secret d’aquests poemes, boixador i Adonis de Denver —alegrem-nos en el record de les seves innumerables boixades d’al·lotes a solars buits i a patis posteriors de restaurants, a fileres grinyolants de cinemes, en el cim de les muntanyes en coves o amb demacrades cambreres en familiars alçaments de solitaris enagos en un costat de la carretera, i especialment secrets solipsismes a banys de les benzineres i també en els carrerons de la ciutat natal,

que s’esvaïren en vastes i sòrdides pel·lícules, eren desplaçats en somnis, despertaven en un sobtós Manhattan, i sortien amb penes i treballs dels soterranis amb ressaca de despietat Tokay i horrors de somnis de ferro de la Tercera Avinguda i anaven trontollant cap a les oficines d’atur,

que caminaren tota la nit amb les sabates plenes de sang sobre molls de bancs de neu esperant que una porta a l’East River s’obrís a una habitació plena de vapor calent i opi,

que crearen grans drames suïcides sobre els farallons d’apartaments del Hudson sota el focus blau de temps de guerra de la lluna i cenyiran els seus caps amb llorer en l’oblit,

que menjaren estofat de be de la imaginació o digeriren el cranc en el llotós jaç dels rius de Bowery,

que ploraren davant l’encís dels carrers amb els seus carretons plens de cebes i mala música,

que s’assegueren sobre caixes inspirant la foscor sota el pont, i s’aixecaren per a construir clavicordis en els seus àtics,

que tossien en el sisè pis de Harlem coronats de flames i sota cel tubercular envoltats per caixes de taronges de teologia,

que gargotejaren totes les nits engronsant-se i rodant sobre sublims encisaments que en el groc dematí eren estrofes de disbarats,

que cuinaren animals podrits pulmó cor potes cua vísceres i truites somiant amb el pur regne vegetal,

que es capbussaren de cap sota camions de carn a la recerca d’un ou,

que tiraren els seus rellotges des del teulat per a emetre el seu vot per una Eternitat fora del Temps, i caigueren despertadors sobre els seus caps dia rere dia durant tota una dècada,

que es tallaren sense èxit els canells tres vegades consecutives, abandonaren i es veieren obligats a obrir botigues d’antiguitats on pensaren que s’estaven tornant vells i ploraren,

que foren cremats vius en els seus innocents vestits de franel·la a Madison Avenue entre explosions de plumbis versos i l’enllaunat estrèpit de ferris regiments de la moda i els xiscles dels marietes de la publicitat i el gas mostassa de sinistres editors intel·ligents, o foren atropellats pels ebris taxis de la Realitat Absoluta,

que botaren des del pont de Brooklyn això succeí de fet i s’allunyaren caminant desconeguts i oblidats penetrant a l’atabalament fantasmal dels carrerons de sopa & cotxes de bombers del Barri Xinès, ni tan sols una cervesa de franc,

que cantaven desesperats des de les seves finestres, queien per la finestreta del metro, es llançaven al llardós Passaic, s’abalançaven sobre els negres, ploraven per tot el carrer, ballaven sobre tassons de vi romputs amb els peus descalços estavellaven discs de nostàlgic jazz europeu alemany dels anys 30 acabant el whisky i vomitaven gemegant a l’ensagnat vàter, amb gemecs i l’estrèpit de colossals xiulets de vapor a les oïdes,

que es llançaven a tomba oberta per les autopistes del passat viatjant als llocs d’observació, Gòlgota de Soledat carcerària de cotxes preparats de cada un d’ells o encarnació de jazz de Birmingham,

que conduïen camp a través durant setanta-dues hores per a esbrinar si jo havia tengut una visió o tu havies tengut una visió o ells havien tengut una visió per a esbrinar l’Eternitat,

que viatjaven a Denver, que morien a Denver, que retornaven a Denver i esperaven en va, que vetllaven a Denver & cavil·laven i s’assolaven a Denver i finalment l’abandonaven per a esbrinar el Temps, & ara Denver sent enyorança pels seus herois,

que es postraren de genolls en desesperançades catedrals resant per la seva mútua salvació i per la llum i pels pits, fins que l’ànima il·luminà el seus cabells durant un segon,

que s’estavellaren a través de la seva ment a la presó esperant impossibles criminals d’auris caps i l’encant de la realitat en els seus cors que cantaven dolços blues a Alcatraz,

que es retiraren a Mèxic per a cultivar un hàbit, o a Rocky Mount al tendre Buda o a Tànger a la recerca d’al·lots o a la Southern Pacific cap a la negra locomotora o a Harvard a la recerca de Narcís a Woodlewn a la garlanda de margarides o a la tomba,

que exigiren judicis de seny acusant la ràdio d’hipnotisme & es quedaren penjats en la seva follia i les seves mans i un jurat indecís,

que llançaren ensalada de patates als conferenciats de la CCNY sobre el Dadaisme i subsegüentment es presentaren sobre els escalons de granit del manicomi amb els caps afaitats i un arlequinesc discurs sobre el suïcidi, exigint una lobotomia a l’instant,

i reberen a canvi el concret buit de la insulina el metrasol l’electricitat la hidroteràpia la psicoteràpia la teràpia ocupacional ping-pong i amnèsia,

que en desolada protesta es limitaren a tombar una única simbòlica taula de ping-pong, descansant breument en la catatònia,

retornant anys més tard calbs de veritat a excepció d’una perruca de sang, i llàgrimes i dits, a la visible condemnació del dement dels pavellons de les ciutats de folls de l’Est,

als fètids salons de Pilgrim State, Tockland i Greystone, disputant amb els ecos de l’ànima, balancejant-se i rodant en els bancs de soledat de mitjanit regnes-dòlmen de l’amor, el somni de la vida un malson, els cossos convertits en pedra tan pesada com la lluna,

a la fi la mare******, i llançant l’últim llibre fantàstic per la finestra del pis i tancada la darrera porta a les 4 de la matinada i estavellat l’últim telèfon contra la paret a manera de resposta i buidada l’última habitació amoblada fins a la darrera partícula de moblatge mental, un paper groc es dreçava retorçut sobre un penjador de filferro a l’armari, i fins i tot aqueix imaginari, tan sols un esperançat bocí d’al·lucinació,

ah, Carl, no estaré a recer mentre no estiguis a recer, i ara estàs realment submergit en l’absoluta sopa animal del temps—

i qui per tant corregué a través de gelats carrers obsessionat per una sobtada inspiració sobre l’alquímia de la utilització de l’el·lipse el catàleg la mida & el plànol vibratori,

qui somià i realitzà buits encarnats en el Temps & l’Espai a través d’imatges juxtaposades, i atrapà l’arcàngel de l’ànima entre 2 imatges visuals i uní els verbs elementals i posà el nom i l’espipellada de consciència a botar junts amb sensació de Pater Omnipotents Aeterna Deus

per a recrear la sintaxi i la mètrica de la pobra prosa humana i quedar davant tu mut i intel·ligent i tremolós de vergonya, rebutjat i malgrat tot confessant l’anima per a coformar-me al ritme del pensament en el seu nu i interminable cap,

el foll rodamón i l’àngel bateguen en el Temps, desconeguts, així i tot registrant aquí el que podia quedar per dir en el temps després de la mort,

i s’alçà reencarnat en les fantasmals vestidures del jazz en l’àuria ombra de les trompes de la banda i bufà el sofriment per amor al nu cervell d’Amèrica convertint-lo en crit de saxòfon eli eli lamma lamma sabacthani que féu esgarrifar-se les ciutats fins a la darrera ràdio

amb el cor absolut del poema de la vida sanguinàriament esqueixat del seu propi cos comestible durant mil anys.


II

 

Quina esfinx de ciment i alumini rebentà els seus cranis i devorà els seus cervells i la seva imaginació?

Moloc! Soledat! Brutícia! Poals de fems i inabastables dòlars! Nins xisclant sota les escales! Al·lots sanglotejant en exèrcits! Vells plorant en els parcs!

Moloc! Moloc! Malson de Moloc! Moloc el sense amor! Moloc mental! Moloc l’opressiu jutge dels homes!

Moloc la presó incomprensible! Moloc la presó malànima d’ossos creauts i Congrés d’Afliccions! Moloc els edificis del qual són veredictes! Moloc l’ampla pedra de la guerra! Moloc els aturdits governs!

Moloc la ment del qual és pura maquinària! Moloc la sang del qual són diners que es mouen! Moloc els dits del qual són deu exèrcits! Moloc el pit del qual és una dinamo caníbal! Moloc l’oïda del qual és una fumejant tomba!

Moloc els ulls del qual són un milenar de finestres encegades! Moloc els gratacels del qual s’alcen en les llargues avingudes com inacabables Jehovàs! Moloc les fàbriques del qual somien i rauquen dins la boira! Moloc les xemeneies i antenes del qual coronen les ciutats!

Moloc l’amor del qual és petroli i pedra sense final! Moloc l’ànima del qual és electricitat i bancs! Moloc la pobresa del qual és l’espectre del geni! Moloc el destí del qual és un nigul d’asexuat hidrogen! Moloc el nom del qual és la Ment!

Moloc en el si del qual m’assec en soledat! Moloc en el si del qual somii àngels! Dement en Moloc! Xuclapardals dins Moloc! Desestimat i sense home en el si de Moloc!

Moloc que penetrà dins la meva ànima aviat! Moloc en si del qual som una consciència sense cos! Moloc que m’aterrí traient-me del meu èxtasi natural! Moloc a qui abandon! Despertau dins Moloc! La llum cau del cel a torrentades!

Moloc! Moloc! Robòtics apartaments! suburbis invisibles! tresoreries esquelètiques! capitals cecs! demoníaques indústries! nacions espectrals! manicomis invencibles! penis de granit! bombes monstruoses!

Es trencaren les espatlles aixecant Moloc fins al cel! Paviments, arbres, ràdios, tones! elevant la ciutat al cel que existeix i està per onsevulla a l’entorn nostre!

Visions! presagis! al·lucinacions! religions! èxtasi! remolcats pel riu americà!

Somnis! adoracions! il·luminacions! miracles! tota la càrrega de sensiblera gasòfia!

Invents! sobre el riu! flipades i crucifixions! remolcat tot pel corrent! Globus! Epifanies! Desesperacions! Deu anys de crits i suïcidis d’animals! Ments! Nous amors! Folla generació! avall sobre les roques del Temps!

Autèntica rialla sagrada dins el riu! Ho veieren tot! els ulls enfollits! els sagrats xiscles! S’acomiadaren! Botaren sobre les teulades! cap a la soledat! onejant el braç! portant flors! Fins al riu! Pel carrer!

 

III

Carl Salomon! Som amb tu a Rockland

on tu ets més boig que jo

Som amb tu a Rockland

on deus sentir-te molt estrany

Som amb tu a Rockland

on imites l’ombra de ma mare

Som amb tu a Rockland

on has assassinat les teves dotze secretàries

Som amb tu a Rockland

on te’n rius d’aquest invisible humor

Som amb tu a Rockland

on som grans escriptors amb la mateixa terrible màquina d’escriure

Som amb tu a Rockland

on el teu estat ha arribat a ser crític i és comunicat a la ràdio

Som amb tu a Rockland

on les facultats del crani no admeten ja els cucs dels sentits

Som amb tu a Rockland

on beus el te dels pits de les fadrines d’Utica

Som amb tu a Rockland

on fas jocs de paraules sobre els cossos de les teves infermeres les harpies del Bronx

Som amb tu a Rockland

on xiscles dins una camisa de força que estàs perdent la partida del veritable ping-pong de l’abisme

Som amb tu a Rockland

on tupes sobre el catatònic piano l’ànima és innocent i immortal jamai hauria de morir impia en un manicomi armat

Som amb tu a Rockland

on cinquanta xocs no retornaran la teva ànima al seu cos des del seu pelegrinatge cap a una creu en el buit

Som amb tu a Rockland

on acuses els teus doctors de follia i planifiques la revolució socialista hebrea contra el Gòlgota nacional feixista

Som amb tu a Rockland

on esqueixaràs els cels Long Island i ressuscitaràs el teu Jesús humà i vivent de la tomba sobrehumana

Som amb tu a Rockland

on hi ha vint mil camarades folls cantant tots junts les estrofes finals de la Internacional

Som amb tu a Rockland

on abraçam i besam els Estats Units sota els llençols els Estats Units que tussen tota la nit i no ens deixen dormir

Som amb tu a Rockland

on despertam del coma electritzats pels avions de les nostres pròpies ànimes que bramulen sobre la teulada han vengut han deixat caure angelicals bombes l’hospital s’il·lumina a si mateix      s’enderroquen parets imaginàries     Oh ronyoses legions sortiu corrent d’aquí     Oh commoció estrellada i lluenta de misericòrida la guerra eterna és aquí         Oh victòria oblida la teva roba interior som lliures

Som amb tu a Rockland

en els meus somnis tu camines amb llàgrimes rajant d’un viatge per mar sobre l’autopista que travessa Amèrica fins a la porta de la meva cabanya en la nit d’Occident

 

San Francisco 1955-56

 


Nota a peu de pàgina per a l’Alarit

 

Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant!

El món és sant! L’ànima és santa! La pell és santa! El nas és sant! La llengua i la verga i la mà i el forat del cul!

Tot és sant! tothom és sant! tot lloc és sant! tot dia pertany a l’eternitat! Tot home és un àngel!

El rodamón és sant com el serafí! el dement és sant com ho ets tu ànima meva!

La màquina d’escriure és santa el poema és sant la veu és santa els oients són sants l’èxtasi és sant!

Sant Peter sant Allen sant Solomon sant Lucien sant Kerouac sant Huncke sant Burroughs sant Cassady sants els desconeguts indesitjables i sofrents captaires sants els espantosos àngels humans!

Santa ma mare en el boig asil! Santes les vergues dels padrins de Kansas! Sant el gemegós saxòfon! Sant l’apocalipsi bop! Santes les bandes de jazz marihuana passotes pau & drogues & timbals!

Santes les solituds de gratacels i voravies! Santes les cafeteries estibades pels milions! Sants els misteriosos rius de llàgrimes sota els carrers!

Sant el monstre solitari! Sants els grans xots de la classe mitjana! Sants els pastors dements de la rebel·lió! A qui li agrada Los Angeles ÉS Los Angeles!

Santa Nova York Santa San Francisco Santa Peoria & Seattle Santa París Santa Tànger Santa Moscou Santa Istambul!

Sant el temps dins l’eternitat santa l’eternitat dins el temps sants els rellotges dins l’espai santa la quarta dimensió santa la cinquena Internacional sant l’Àngel dins Moloc!

Santa la mar sant el desert santa la via fèrria santa la locomotora santes les visions santes les al·lucinacions sants els miracles sant el globus ocular sant l’abisme!

Sant el perdó! misericòrdia! caritat! fe! Sants! Nostres! Cossos! sofriment! magnanimitat!

Santa la sobrenatural extrabrillant intel·ligent bondat de l’ànima!

 

Allen Ginsberg. Howl, 1956.

1ª versió: Publicada a Rost Edicions el 1984.

2ª versió corregida (i, com sempre, provisional) el 2007

(Allen Ginsberg, Collected Poems 1947-1980. New York: Harper & Row, Publishers, 1984)

Gràcies especials a Catalina Caldentey

Versió original anglesa: Aquí

Versió portuguesa: Aquí

Versió castellana: Aquí

Versió italiana: Aquí


Imatges amb Ginsberg llegint Howl:


La Biblioteca del Golea (Gifreu)

golea | 18 Gener, 2008 11:37

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Patrick Gifreu. Telediari. Campos: Guaret, 1980.


Baixar
Download 

Clicau

També a




Compartint el foc amb la contracultura

golea | 10 Gener, 2008 15:44

BG Contracultura

Compartint el foc amb la contracultura

Davant aquest llibre he sentit sentiments contradictoris. Ha estat com si escoltàs un disc de vinil amb una cara A i una cara B, diferents una de l’altra. I és que sempre m’he sentit, o havia cregut sentir-me, identificat amb la contracultura i la lectura d’aquest llibre m’ha confirmat aquesta identificació, però, també, m’ha creat unes ombres que no sé molt bé com explicar.

A la cara A potser hi posaria tot allò que m’ha agradat i és, sobretot, que ofereix una visió panoràmica de tots (tots?) els moviments contraculturals que han empès la humanitat cap endavant.

A la cara B s’hi podria posar el més xerec, i per mi això és que dóna massa pes a la cultura anglosaxona i als moviments contraculturals generats pels “joves” i “estudiants” de la segona meitat del segle XX. I jo, sincerament, vist el que s’ha vist, no crec que n’hi hagués per tant… Arribaren les vacances d’estiu, i… adéu, molt bones!!!

Ara bé, sorprén veure alguns personatges o moviments o, fins i tot, religions, ficades amb calçador dins el món de la contracultura. Per exemple, sorprén veure els pares de la pàtria nordamericana; Jefferson al costat de Paine.
Però també és cert que l’autor ens avisa de bell començament: “la contracultura és, per definició, la punta de llança vanguardista; però és també una forma de tradició, la tradició de rompre amb la tradició”, diu.

Així, esclar, no ens ha de sorprendre que consideri tota la religió jueva com a contracultural, amb Abraham al front. És perquè va rompre amb la tradició politeista? Sí, i va encetar una nova tradició monoteista que, amb les tres religions del llibre, s’ha cobert de glòria aquests darrers segles de saquejos i matances.
Però és vera que Ginsberg era jueu i Kerouac no ho era; que Ginsberg va ser fidel fins al final als valors contraculturals i Kerouac no, però això què demostra? Ara ja sé que exager, però em costa imaginar els professionals del sionisme com la histriònica Pilar Rahola o el mercenari Miquel Segura com a contraculturals, què voleu que vos digui!

Bé, bromes a part, podem admetre, per tant, que la contracultura és tot allò que ha evitat l’anquilosament de la societat, tot allò que l’ha sacsejada per tal que segueixi avançant i que el seu objectiu és, com diu Timothy Leary al pròleg, el poder de les idees, de les imatges i de l’expressió artístia, no l’adquisició del poder polític personal, encara que alguns, per sort o per desgràcia ho hagin fet i ho facin encara.

Finalment, però, crec que la idea principal que aporta el llibre és la seva defensa de la visió prometeica de la contracultura. Prometeu, ja ho sabeu, va robar el foc als déus per donar-lo als homus, i aquest fet l’ha convertit en l’heroi de tots els contraculturals de tot el món i de tots els temps. Perquè, supòs que vos queda clar, el que s’amaga darrera és el fet més democràtic i més democratitzador que poguem imaginar. Ningú no ha de tenir l’exclusiva de res, ni tan sols els déus o els que es creuen déus.
Hi ha hagut molts Prometeus al llarg de la història, que han robat el foc als poderosos i l’han escampat per tot arreu per tal que tothom pugui escalfar-se, que han maldat per tal d’aconseguir la igualtat d’oportunitats, que s’han jugat la vida per tal que un homu sigui un homu i una dona sigui una dona, que no s’han conformat quan se’ls ha dit que ja no podien fer res més que aturar-se, que havien arribat al cim, perquè sabien que no hi havia cim o que, en tot cas, ni hi havien arribat ni hi arribarien mai i, per tant, no podien aturar-se a contemplar el paisatge desolat que els venien per paradís.
I ara, ara mateix, hi ha una lluita titànica de Prometeu contra els déus que volen controlar el foc de la tecnologia. Perquè, com sempre, Prometeu vol que el foc –és a dir, la tecnologia– sigui de tots i no sigui només un negoci d’uns quants, que guanyen no només diners, sinó Poder sobre els altres, sobre tots els humans.
Així que quan vegeu un pirata informàtic, un hacker, heu de pensar que estau davant Prometeu, que roba el foc als poderosos i als quasi-déus per tal que tots poguem compartir-lo; quan sentigueu parlar de Richard Stallman, de Linux o de GNU, no heu de dubtar que vos trobau davant Prometeu i que un dia o l’altre vos arribarà el foc a través d’ells.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
desembre 2007


Versió original anglesa.     Versió italiana.Versió portuguesa.Versió portuguesa.

Ken Goffman: Counterculture Through the Ages. New York: Villard, 2004.
1 2 3 ... 20 21 22  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb