El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Bonet de ses Pipes, bruixes, espiritistes i Capdepera

golea | 01 Juliol, 2020 16:32

Documentació Gabellina i Oriental (44)
 
 

We think too much and feel a little.
Charles Chaplin, The Great Dictator
 
L’amu Antoni Coix no atura ni en temps de pandèmia mundial i, tots noltrus, rebem puntualment instruccions seves per tal de continuar les tasques inacabables de reconstrucció de Capdepera. Per això tots els detalls són importants i són peces d’un engranatge que, vistes una per una, sembla que tenen una importància relativa. Tan relativa que, a vegades, pareix que no en tenen gens, d’importància. Però no és vera: són els nostrus ulls els que sovint no disposen de la sensibilitat suficient per a entendre i traduir al cervell els moviments d’aquestes peces tan petites i, molt menys encara, explicar-se el funcionament de tot el mecanisme i interpretar els missatges que ens envia en forma de tic-tac.

Ara, l’encàrrec que tenc és donar a conèixer una rondalla d’en Bonet de ses Pipes, una rondalla on un homu manacorí ve a Capdepera per tal que una bruixa gabellina li posi la pipa dreta. La de fumar no, l’altra. Sens dubte, als gabellins el que ens interessa destacar és la fama de bruixes i bruixots en actiu, que teníem i encara tenim, per devers Manacor.
 
Sí, en Bonet de ses Pipes era de Manacor [Joan Bonet i Nadal, 1929-2017], fill de Sebastià Bonet Garí (1905-1982), militant d’Esquerra Republicana; militància que li va suposar una implacable repressió i a fer un llarg recorregut per diverses presons i camps de concentració, també el de Formentera, talment com li va passar al meu padrí Miquel Llull.
 
Després de l’encàrrec de l’amu Antoni Coix, vaig recordar que Bonet de ses Pipes havia publicat un article a Cap Vermell quan encara es feia en paper. Així que me vaig posar a cercar un per un els volums enquadernats de la revista i, després d’algunes hores, el vaig localitzar al número 261, publicat el novembre de 2004. Es tracta d’un article escrit amb motiu de l’edició del llibre de memòries de guerra de Heinz Kraschutzki on, a més de l’anècdota de la màquina d’escriure llogada per ser traslladada des de Cala Rajada a la petita pitiüsa, ens diu que el seu pare va estar tancat a la presó de Manacor amb diversus gabellins, dos d’ells dos joves, Gori i Colau, dels quals no se’n recordava dels llinatges, però sí que no estaven batiats perquè eren espiritistes i foren obligats a fer-ho dins la presó. També ens parla de mestre Colau, mèdium que es comunicava «sense fils» ni bateries amb esperits esquerrans i aquestes comunicacions «radiades» clandestinament pels esperits eren les úniques notícies que els arribaven mentre foren tancats en aquella presó manacorina que tenia lligam directe amb l’escorxador feixista de Son Coletes.
 
Ara podem precisar un poquet més qui eren aquests tres personatges gabellins esmentats en el seu escrit, però, per desgràcia, no podem fer-ho amb la bruixa de les pipes dretes, que volem creure que vivia pel carrer de les Coves i tenia un ase anomenat Suquet que bramava matins i horabaixes amb les pujades i baixades de llum, com solien fer els ases en temps primer.
 
Els dos joves eren sens dubte Gori Moll Jaume Talaia (1919-1943) i Nicolau Alzina Sancho (1919-1987), tots dos membres de les Joventuts Socialistes; el primer de família espiritista i el segon de metodista, dues taques descomunals i assassinables en aquella Manacor extraordinàriament violenta dels primers mesos de la Guerra Civil. Els dos es varen veure involucrats en la Causa 178/37 i condemnats a llargues penes de presó, com ja vaig contar en el meu article sobre el 18 de juliol a Capdepera.
 
Nicolau Alzina era, a més, fill de Jaume Alzina Sancho, president de l’Agrupació Socialista de Capdepera en començar la guerra i més tard, ja a Menorca, president de la Federació Socialista Balear, del qual ja n’he parlat en algun article i esper poder-ne xerrar més extensament més endavant, ja que ara ell mateix, a través d’intermediaris molt qualificats amb títols de la Universitat del Regueró, mou els fils per a digitalitzar la seva obra completa publicada en diaris de Menorca entre el 1936 i el 1939.
 
Gori Moll, de família espiritista, després de passar un bon fum va acabar morint en un hospital militar de l’Àfrica colonial i, quan això va passar, les persones de seny i rauxa, entre les quals la meva estimada Maria Rigus i la meva padrina també Maria Rigus, anaren al carrer del Nord a donar el condol a la família Talaia per tal que no se sentís tota sola en aquella Capdepera roja, republicana i derrotada dels anys quaranta.
 
Quant a mestre Colau, el comunicador espiritista, he pensat en dues possibilitats per tal d’identificar-lo. La primera és que fos Nicolau Flaquer Juan Coix, militant d’Esquerra Republicana i membre de la Comissió Gestora de l’Ajuntament de Capdepera després de les eleccions de febrer de 1936, del qual vaig poder consultar el seu expedient guardat a la presó de Palma i que ens revela que, efectivament, va estar tancat a Manacor. Però, per les informacions que tenc, era més bé metodista, o de família metodista.
 
Per això havia pensat que segurament es podia tractar de Nicolau Moll Lliteres Talaia (1887-1974), el qual vivia al carrer del Nord on, com conta Josep Terrassa i, per tant, sap tothom, s’hi realitzaven sessions espiritistes i, a més, estava casat amb una filla de Gori Moll Ballester, Francinaina, fundador de l’espiritisme gabellí. Aquest mestre Colau, per tant, hauria pogut ser ben bé aquest Colau Moll que, a més, era pare del jove Gori Moll Jaume. De moment, no puc documentar que passàs una temporada a la presó de Manacor, però sí que va passar per les urpes del Tribunal de Responsabilidades Políticas acusat de formar part de l’Agrupació Socialista de Capdepera. Per altra banda, informacions de darrera hora procedents de la seva família, em diuen que Colau Talaia mai no va estar tancat a la presó, així que, de moment, hem de deixar la identificació de mestre Colau a l’aire en espera de qualque il·luminació gabellina i oriental.
 
Així les coses, hem pogut ajuntar en aquest article algunes de les meravelles gabellines en forma de bruixes i espiritistes, i per això, talment com volia l’amu Antoni Coix, publicam la rondalla de ses pipes tortes i l’article del Cap Vermell de paperins, tots dos de Bonet de ses Pipes, i ho acompanyam amb una sèrie de documents, entre els quals hi ha la coneguda fotografia de la presó de Manacor, on hi surten els dos joves esmentats més amunt, com també altres gabellins, entre els quals el meu padrí Miquel Llull i també l’amu Antoni des Bous, tots dos assistents habituals a la Tertúlia Gabellina i Oriental.
 
També hi hem afegit una fotografia del taller de pipes de la presó de Manacor, on hi surt un gabellí, encara que no en puc assegurar el nom: podria ser Jeroni Garrit o Melcior Domínguez, de la gran família dels grans Domínguez.
 
A més, una fotografia increïble, perquè es tracta del dia en què, efectivament, com conta Bonet de ses Pipes, batiaren Gori Moll Jaume a la presó. En aquesta fotografia, a més de la seva família, hi ha la cap de la Falange femenina de Manacor, la molt famosa Margalida Alcover, que probablement li va fer de padrineta.
 
Acabam la documentació, amb la crònica de la mort i enterrament de Gori Jaume Ballester el 1913. Publicada a El Obrero Balear, pens que mai no l’havia reproduïda fins ara i no m’explic molt bé per què. En tot cas, ho faig ara perquè, com ha quedat vist, el fundador de l’espiritisme gabellí era el sogre de mestre Colau, el comunicador, i padrí del jove Gori Moll, tots ells una família molt important de l’espiritisme gabellí, com molt bé ha estudiat Josep Terrassa al seu llibre.
 

Gori Moll Jaume, a la manifestació
del 1r de Maig de 1932.

Altres vegades n’havia xerrat, de Gori Moll i també vaig reproduir una foto seva en la qual estava amb en Marce, en Juanito Huertas i en Pere Patró, però avui, en temps de feixisme sempre emergent des de les clavegueres paramilitars, policials i judicials de l’estat autoritari i monàrquic que patim, tant amb governs de «dretes» com amb governs d’«esquerres», vull recordar que va morir empresonat després de passar un llarg calvari entre 1936 i 1943. Va entrar a la presó als setze o desset anys i ja no en va sortir viu. Eh!, per ser socialista i republicà, i res pus.
 
Per això, talment com va fer na Maria Rigus quan tot just era una nina de dotze anys, jo ara mateix enfilaré el camí cap a Vila Roja i m’aturaré al carrer del Nord a donar el condol a la família Talaia. Desig que l’acceptin amb el mateix amor que sent jo per ells i tots junts poguem dir aquestes paraules:
 
«Germans: Duc molt d’amor
per donar a qui en vol».
 
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
maig 2020
 
PD
La Tertúlia Gabellina i Oriental s’ha seguit reunint telemàticament i telepàticament i, per tant, aquest treball és fruit d’aquestes reunions espirituals que ens organitzen la tasca d’una manera sistemàtica per tal d’arribar a un punt on sigui visible la reconstrucció incorpòria de Capdepera. És per això que vull agrair a tots els participants la seva dèria gabellina i oriental que, per ara, ens ha portat fins aquí i que du camí de portar-nos fins al més enllà, en un viatge en el qual tots noltrus ens sentim acompanyats i assessorats per una força inexplicable que segurament s’assembla molt a la poesia. Tot això nostru sembla que també és cosa de bruixes i espiritistes que ens menen per uns camins que alguns, potser amb raó, consideren equivocat, però en el que noltrus circulam d’una manera sana, divertida i llibertària, perquè hem arribat a la conclusió que no tenim res millor a fer. És a dir, estam embarcats en una mena d’«Els Dotze Treballs de Capdepera» que segur que mai no podrem acabar en «vida». Gràcies, però, per intentar-ho.
 

* Joan Terrassa Catoi m’ha precisat que el gabellí de la fotografia del taller de pipes és amb tota seguretat Jeroni Garrit. També que, per converses amb la família de Colau Moll Talaia, aquest mai no va estar tancat a la presó. Per tant, s'han fet les preceptives rectificacions gràcies a Joan Catoi.


 
 
* * *
 
SA PIPA TORTA
 
Bonet de ses Pipes
 
Quan vaig tornar a veure En Tomàs, havien passat uns mesos d’ençà d’aquella nit borrascosa. Em va sorprendre molt el seu canvi: tan xalest i llustrós abans, i tan mústic i allanguit ara. A més, m’estranyà veure’l gavardina posada, malgrat esser ben entrada ja la primavera i fent com feia un dia quasi estiuenc, sobretot tenint en compte que ell no havia estat mai fredolec. Vaig demanar-li què li succeïa, i en veu baixa –cosa també estranya, tractant-se d’En Tomàs– em contà el seu problema.

–¿Te’n recordes, de sa nit de s’enterro? Idò després d’aquell punyetero vespre me’n vaig passar una p’es cap, amb unes conseqüències que, si no hi trob remei, em duran a sa fossa. Feia una bona temporada que, encara que aparentment em trobava d’allò més bé, hi havia qualque cosa que no anava ni amb rodes, complicant de mala manera ses relacions conjugals per devers ca nostra. Aleshores vaig pensar que així com hi havia hagut qui va esser capaç de frenar aquell jove, torcent es canyó d’una pipa dreta, ben bé hi podria haver també qui obràs es prodigi a s’enrevés, adreçant es canyó d’una pipa torta. Posat a cercar com un desesperat, vaig trobar devers Capdepera una curandera o bruixa, més vella que es pastar, que em va dir que ella era s’única que quedava a Mallorca capaç de fer allò que jo volia, i es va comprometre a complaure es meu desig. Li vaig dur sa meva pipa –casualment torta; som un fumador d’aquests de pipa única que només fumen a ca seva de tant en tant–. Dies després s’obrà es miracle i sa meva dona i jo visquérem unes segones noviances, més vitenques que ses primeres. Però com que allò durava massa i hi hauria fet sa pell, vaig decidir visitar de bell nou aquella jaia, per demanar-li que, adesiara, anàs torcent i adreçant es canyó. Aleshores, quan vaig arribar a Capdepera, m’assabentaren que feia dos dies que sa bruixa era morta. Ja et pots imaginar sa meva situació i es motiu d’haver d’anar engavardinat encara que no tengui gens de fred.

 
(Del llibre Les rondalles de la pipa. Palma: Moll, 1978, p. 23-24)
 
* * *
 
 
GABELLINS CONVERSOS
 
Bonet de ses Pipes
 
No fa gaire es va publicar el llibre de Kraschutzki, Memòries a les presons de la Guerra Civil a Mallorca, en el qual Capdepera ocupa un paper rellevant del tot. La seva lectura m’ha duit a rememorar d’aquells temps relacionats amb gabellins, amb qui, per devers ca nostra, compartíem infortunis. Parl d’alguns dels que, el 36, varen estar tancats a la presó de Manacor –el meu poble– i a familiars seus a qui, aleshores, les circumstàncies dugueren a passar per ca nostra. Entre els presos, els dos més joves dels allà tancats eren en Gori i en Colau –no en sé els llinatges ni els malnoms; el que sí sé és que per ser de famílies que professaven 1’espiritisme no estaven batiats, per la qual cosa es convertiren en un objectiu primordial del dissortadament, conegut capellà de la presó, el nefast Joan Aguiló –personatge que figura en el llibre de Kraschutzi. Aquell sinistre religiós es va entestar a apuntar-se el «mèrit» de la seva «conversió» i el seu bateig exemplar. Naturalment, va aconseguir sortir-se’n amb la seva. Qualsevol es resistia! Així va esser com, després de cataquetitzar-los adequadament, va poder oferir el resultat del seu treball al bisbe Miralles.
 
A l’ofici solemne que va complementar l’acte de l’administració del sagrament, celebrat dins la presó en presència d’autoritats, empresonats, alguns familiars autoritzats a assistir-hi, s’hi distingien les personalitats que havien d’apadrinar els neòfits, entre les quals l’esposa del cap de la presó, don Damià Rigo. Arribat el moment culminant, en aquell lloc aspriu i dins un silenci absolut, ressonaren amb un dramatisme singular les paraules rituals de l’oficiant: «¿Renuncias a Satanás a todas sus pompas y a todas sus obras?». Podeu ben creure que hi renunciaren!
 
Contava mon pare que, aleshores, les úniques notícies, una mica encoratjadores que arribaven als presos de Manacor eren les que aconseguia mestre Colau de Capdepera, quan podia comunicar-se amb qualque esperit d’esquerres.
 
Com sabeu el qui heu llegit el llibre de l’alemany, i si no ho sabeu jo vos ho diré, conta aquell senyor que el cap del «Camp de Presoners» de Formentera, don Ángel Llorente, va tenir notícia que Kraschutzki tenia una màquina d’escriure a la seva casa de Cala Rajada i, com que a Formentera no en tenien cap i la necessitaven, si acceptava, la hi llogarien per una pesseta diària. Així va esser com la màquina d’escriure del presoner va arribar al presidi pitiús. Aquella màquina figura a la fotografia de la portada del llibre esmentat, i això que vos semblarà tan irrellevant, per a mi no ho és gens, ja que amb aquella màquina es va escriure, l’any 1941, el certificat de llibertat condicional del meu pare, certificat que, com cosa anecdòtica, acompanya aquests comentaris.
 
Ah, i per cert, el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tal com succeeix amb la paraula noltros, no hi figuren tampoc els gentilicis gabellí ni calarajader.
 
Cap Vermell, novembre 2004.
 

Presó de Manacor. Entre els gabellins hi ha Tomeu Papa, Rafel Servera (assassinat), Manuel Murta, Colau Alzina, Miquel Llull, Antoni des Bous, Francisco Mariol·lu, Gori Moll i Jeroni Garrit.


Taller de pipes de la presó de Manacor. El de la primera fila al mig és Jeroni Genovard Melis, Garrit.


Bateig forçat de Gori Moll Jaume a la presó de Manacor. La del mig és Margalida Alcover.


El Obrero Balear, 22 març 1913.

Alarit, d'Allen Ginsberg i altres texts

golea | 06 Abril, 2020 18:04

Documentació Gabellina i Oriental (43)

Alarit
i altres lectures actuals del segle passat


Clicant sobre la imatge es pot descarregar
la publicació en PDF.

 
De bon començament aquests documents que es presenten avui pretenien ser més «moderns», però finalment han acabat com el que són: un intent agosarat de permanència més enllà del cel i de l’infern.

Veureu que alguns gabellins del segle passat es varen veure immersos en una sèrie de publicacions que, passat el temps, s’han convertit en «documents d’època» i com a tals s’han de prendre.

Però, com tots sabeu, alguns gabellins tenim una lluita a mata-degolla contra les seguretats absolutes i en favor de la relativa relativització de tot plegat i ens agafam els «finals» com a «començaments» que ens empenyen cap a una roda inacabable que, per desgràcia, no té res a veure amb l’eternitat.

Així, presentam los tals documents com una guspira que es va perdre pel cel després d’una foguera de Sant Joan i, potser, voldríem pensar, calaren foc a una terra incògnita que tal vegada apareix i desapareix, com ho fan les illes mòbils.

Malgrat tot, els personatges més importants d’aquests documents, no són gabellins o, en tot cas, són gabellins adoptats: es tracta d’Allen Ginsberg i Gary Snyder, que ens porten una visió de la humanitat que amaga, i mostra, moltes «gotitas» d’amor.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

La Biblioteca del Golea (programes de ràdio)

golea | 17 Març, 2020 15:58

Dos poemes de Je voudrais pas crever (‘No voldria pas rebentar’) de Boris Via

golea | 10 Març, 2020 09:21

 

 

Je voudrais pas crever

 

Je voudrais pas crever

Avant d’avoir connu

Les chiens noirs du Mexique

Qui dorment sans rêver

Les singes à cul nu

Dévoreurs de tropiques

Les araignées d’argent

Au nid truffé de bulles

Je voudrais pas crever

Sans savoir si la lune

Sous son faux air de thune

À un coté pointu

Si le soleil est froid

Si les quatre saisons

Ne sont vraiment que quatre

Sans avoir essayé

De porter une robe

Sur les grands boulevards

Sans avoir regardé

Dans un regard d’égout

Sans avoir mis mon zobe

Dans des coinstots bizarres

 

Je voudrais pas finir

Sans connaître la lèpre

Ou les sept maladies

Qu’on attrape là-bas

Le bon ni le mauvais

Ne me feraient de peine

Si si si je savais

Que j’en aurai l’étrenne

Et il y a z-aussi

Tout ce que je connais

Tout ce que j’apprécie

Que je sais qui me plaît

Le fond vert de la mer

Où valsent les brins d’algues

Sur le sable ondulé

L’herbe grillée de juin

La terre qui craquelle

L’odeur des conifères

Et les baisers de celle

Que ceci que cela

La belle que voilà

Mon Ourson, l’Ursula

Je voudrais pas crever

Avant d’avoir usé

Sa bouche avec ma bouche

Son corps avec mes mains

Le reste avec mes yeux

J’en dis pas plus faut bien

Rester révérencieux

Je voudrais pas mourir

Sans qu’on ait inventé

Les roses éternelles

La journée de deux heures

La mer à la montagne

La montagne à la mer

La fin de la douleur

Les journaux en couleur

Tous les enfants contents

Et tant de trucs encore

Qui dorment dans les crânes

Des géniaux ingénieurs

Des jardiniers joviaux

Des soucieux socialistes

Des urbains urbanistes

Et des pensifs penseurs

Tant de choses à voir

À voir et à z-entendre

Tant de temps à attendre

À chercher dans le noir

Et moi je vois la fin

Qui grouille et qui s’amène

Avec sa gueule moche

Et qui m’ouvre ses bras

De grenouille bancroche

Je voudrais pas crever

Non monsieur non madame

Avant d’avoir tâté

Le goût qui me tourmente

Le goût qu’est le plus fort

Je voudrais pas crever

Avant d’avoir goûté

La saveur de la mort...

 

No voldria pas rebentar[1]

 

No voldria pas rebentar

Sense haver conegut

Els cans negres de Mèxic[2]

Que dormen sense somiar

Els simis de cul pelat

Devoradors de tròpics

Les aranyes de plata[3]

Al niu farcit de bombolles

No voldria pas rebentar

Sense saber si la lluna

Amb el seu fals aire de duro[4]

Té un costat punxegut[5]

Si el sol és fred

Si les quatre estacions

No són de ver més que quatre

Sense haver provat

De portar un vestit

Pels grans bulevards

Sense haver mirat

Per un embornal[6]

Sense haver posat la titola

En uns racons estranys

 

No voldria pas finar

Sense conèixer la lepra

Ni les set malalties[7]

Que s’agafen allà baix

Ni el bo ni el dolent

No em farien pena

Si si si jo sabés

Que jo l’estrenaria

I també hi ha[8]

Tot el que conec

Tot el que apreciï

Que sé que m’agrada

El fons verd de la mar

On ballen els brins d’alga

Damunt l’arena ondulada

L’herba torrada de juny

La terra que s’esquerda

L’olor de les coníferes

I els besos de la

Que si tal que si tal altre

La bella que vet aquí

El meu Osset, l’Úrsula[9]

No voldria pas rebentar

Abans d’haver consumit[10]

La seva boca amb la meva boca

El seu cos amb les meves mans

La resta amb els meus ulls

No dic pas més perquè és millor

Continuar essent reverenciós

No voldria pas morir

Sense que hagin inventat

Les roses eternes

La jornada de dues hores

La mar a la muntanya

La muntanya a la mar

La fi del dolor

Els diaris en color

Tots els nins contents

I tantes coses encara

Que dormen als cranis

Dels genials enginyers

Dels jardiners jovials

Dels inquiets socialistes

Dels urbans urbanistes

I dels pensatius pensadors

Tantes coses per veure

Per veure i per escoltar

Tant de temps esperant

Cercar a les fosques

I ja veig el final

Que es belluga i que s’acosta

Amb la seva cara lletja

I que m’obre els seus braços

De granota torta

No voldria pas rebentar

No senyor no senyora

Abans d’haver tastat

El gust que em turmenta

El gust més fort que hi ha

No voldria pas rebentar

Abans d’haver tastat

El gust de la mort...

 

Je mourrai d’un cancer de la colonne vertébrale

 

Je mourrai d’un cancer de la colonne vertébrale

Ça sera par un soir horrible

Clair, chaud, parfumé, sensuel

Je mourrai d’un pourrissement

De certaines cellules peu connues

Je mourrai d’une jambe arrachée

Par un rat géant jailli d’un trou géant

Je mourrai de cent coupures

Le ciel sera tombé sur moi

Ça se brise comme une vitre lourde

Je mourrai d’un éclat de voix

Crevant mes oreilles

Je mourrai de blessures sourdes

Infligées à deux heures du matin

Par des tueurs indécis et chauves

Je mourrai sans m’apercevoir

Que je meurs, je mourrai

Enseveli sous les ruines sèches

De mille mètres de coton écroulé

Je mourrai noyé dans l’huile de vidange

Foulé aux pieds par des bêtes indifférentes

Et, juste après, par des bêtes différentes

Je mourrai nu, ou vêtu de toile rouge

Ou cousu dans un sac avec des lames de rasoir

Je mourrai peut-être sans m’en faire

Du vernis à ongles aux doigts de pied

Et des larmes plein les mains

Et des larmes plein les mains

Je mourrai quand on décollera

Mes paupières sous un soleil enragé

Quand on me dira lentement

Des méchancetés à l’oreille

Je mourrai de voir torturer des enfants

Et des hommes étonnés et blêmes

Je mourrai rongé vivant

Par des vers, je mourrai les

Mains attachées sous une cascade

Je mourrai brûlé dans un incendie triste

Je mourrai un peu, beaucoup,

Sans passion, mais avec intérêt

Et puis quand tout sera fini

Je mourrai.

 

 

Moriré d’un càncer a la columna vertebral[11]

 

Moriré d’un càncer a la columna vertebral

Serà en una nit horrible

Clara, calenta, perfumada, sensual

Moriré d’una podridura

De certes cèl·lules poc conegudes

Moriré d’una cama arrencada

Per una rata gegant sortida d’un forat gegant

Moriré de cent talls

El cel caurà damunt meu

Es trencarà com un vidre

Moriré d’una cridòria

Que eixordarà les meves orelles

Moriré de ferides esmorteïdes

Infligides a les dues de la matinada

Per assassins indecisos i calbs

Moriré sense adonar-me

Que mor, moriré

Enterrat sota les ruïnes seques

De mil metres de cotó esfondrat

Moriré negat en oli de motor

Trepitjat per bísties indiferents

I, poc després, per bísties diferents

Moriré nu o vestit amb tela vermella

cosit dins un sac amb fulles d’afaitar

Moriré potser sense importar-me

Amb esmalt d’ungles als dits dels peus

I amb les mans plenes de llàgrimes

I amb les mans plenes de llàgrimes

Moriré quan em desenganxin

Les parpelles sota un sol rabiós

Quan em diran lentament

Maldats a cau d’orella

Moriré de veure torturar nins

I homes sorpresos i pàl·lids

Moriré rosegat de viu en viu

Per cucs, moriré amb

Les mans lligades sota una cascada[12]

Moriré cremat en un incendi trist

Moriré un poc, molt,

Sense passió, però amb interès

I després, quan tot hagi acabat

Moriré.

 

[Versió catalana d'Antoni Nadal]



[1] Je voudrais pas crever, sense la negació ne en l’original, es tradueix literalment com Voldria pas rebentar. Per a elaborar aquesta nota i les següents, hem consultat Arnaud, Noël, «Boris Vian, poète», a: Vian, Boris, Cantilènes en gelée, París: Union générale d’éditions, 170, p. 5-29 (10/18; 517), i «Notes to the Poems», a: Rolls, Alistair ; West-Sooby, John; Fornasiero, Jean (ed.), If I Say If: The Poems and Short Stories of Boris Vian, University of Adelaide Press, 2014, p. 323-342.

[2] Els cans negres amb ulls incandescents es representen sovint en el folklore llatinoamericà com a encarnacions del diable. A Mèxic, també són vists com l’encarnació d’un bruixot que canvia de forma.

[3] Potser es refereix a l’aranya d’aigua, petita aranya que sota l’aigua construeix el niu, en forma de campana, fixat en alguna planta. L’aire atrapat al voltant del seu cos li dóna un aspecte platejat que ha estat comparat amb el mercuri.

[4] Thune, en l’original, peça de cinc francs.

[5]  Des de la Terra, hom veu sempre la mateixa cara de la Lluna; no fou fins el 1959 quan hom va poder fotografiar la cara oculta de la Lluna.

[6] Joc de paraules entre regarder (‘mirar’), i regard d’égout (‘ull de claveguera’, ‘embornal’).

[7] Segons l’Apocalipsi, Joan va veure «set àngels que duien set plagues, que són les darreres, perquè amb elles acabaran de complir-se els càstigs de Déu» (15: 1). Les set malalties de là-bas (‘allà baix’) indueixen a creure que Vian s’està referint a malalties tropicals o subtropicals.

[8] «Et il y a z-aussi» en l’original. No hi ha una lletra s al final de l’expressió il y a, per la qual cosa el so /z/ és estrany. És un signe de registre informal, tal com el parla un nin o algú la comprensió ortogràfica del qual

La Biblioteca del Golea, Francesc Pujols

golea | 06 Febrer, 2020 19:27

Reversions 01 Bob Dylan

golea | 15 Gener, 2020 14:48

 

 

El Naufragi del Golea (ràdio)

golea | 05 Gener, 2020 19:38

Records de l'any aquell que no existíem

golea | 05 Octubre, 2019 09:49

Records de l’any aquell que no existíem[1]



Per a Verònica Talaia 
perquè parl del seu padrí 
però pens amb ella.

 

Enmig de nits elèctriques i brutals
Hem sortit a ballar prop de les rates
Gratarem visions de festa
Perquè us pogueu bellugar
Mossegarem amb dents tendres
Per carrers atormentats
I perquè la nit ens gronxa les notes
I els tenim inflats de pressions i paranys
Ballarem danses d’amor i de guerra
Ballarem alegres i desesperats!

Companyia Elèctrica Dharma. L’Àngel de la Dansa, un dels millors discs del punk europeu, publicat el 1978, el mateix anys que es publicà el primer número d’El Correu de Son Coc.


Som aquí per presentar un llibre,[2] encara que jo, més que presentar un llibre, parlaré d’altres temes i, també, de l’objecte d’aquest llibre, que no és altre que l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic.
Però sí que en voldria dir un parell de coses, i és que, llegint-lo, he après; que també ens ha il·luminat el futur del nostre passat i, finalment, que és un llibre molt important per Capdepera, que parla d’un gabellí i està escrit per una escriptora que té, si més no, un 25% de sang gabellina. I encara hi voldria afegir que l’autora evidentment signa la seva feina, però també és una feina col·lectiva perquè forma part d’un grup, d’un grup que ha estudiat un altre grup. I, com diu l’amu en Pep Ruís, això és significatiu i encara ho és més que passi a Mallorca.

Bé idò, des de ja fa uns quants anys, ell i jo, entre altres com l’amu Antoni Coix o l’amu en Biel Barona, quan és per aquí, perquè sempre és fora, no sé com s’ho fa!, feim una tertúlia tots els missudies de diumenge al cassinu de l’Orient, allà per Capdepera, i a vegades també els divendres o el dissabtes a vespre.
El tema de les nostres converses és molt variat i depèn de les temporades. Sí, supòs que va per temporades, perquè els nostres interessos són molt amples i abracen des de les arts de la pesca, passant pel vi i la llampuga, fins a la fabricació de llibres i l’olor del seu paper i tinta, pel comentari de l’escriptura colonial que es congria als nostres diaris, a més de l’art de la fotografia, el dibuix i la pintura, i la seva nefasta comercialització i, per tant, banalització.
Sí, el món de l’art i les seves misèries és un dels punts forts de l’amu en Pep Ruís, però darrerament el tema d’aquestes converses missudianes i orientals s’ha anat depurant cap a dos temes de pes, cap a dos temes que han marcat les nostres vides i ens han deixat un senyal inesborrable i que, de qualque manera, ens han convertit en el que som ara.
Aquests dos temes són: Capdepera i la guerra civil.

 L’amu en Pep Ruís va néixer a Capdepera i, encara que no hi ha fet vida sempre, ja que es va traslladar a Ciutat poc després de la gran i mítica nevada de l’any 1956, jo voldria afirmar, abans de res, que és un producte típicament gabellí, com la llata i les vetleries, per exemple. Pens que sense Capdepera l’amu en Pep Ruís és molt difícil d’entendre; però encara diria més: sense Capdepera, l’amu en Pep Ruís no existiria.
Per altra banda, els temes relacionats amb Capdepera, a vegades més i a vegades menys, són una constant en l’obra de l’amu en Pep Ruís, com assenyala l’autora de l’estudi que avui es presenta. A més, Taller Llunàtic va dedicar tota una publicació,[3] que forma part del Procés a la Cultura Catalana, a esbombar mundialment Capdepera amb l’afer Nimfomania, un afer que, com va declarar l’amu Antoni Cataiol,[4] autor del programa de ràdio i del cartell que encetà tota la polèmica, només podia passar a Capdepera.

Capdepera ha donat uns quants homus a Catalunya i a la cultura catalana, uns quants homus que han dedicat la seva vida a deixar ben clara la petjada d’aquesta cultura dins el paisatge gabellí.

El primer és el psiquiatre i humanista Joan Alzina i Melis[5] que va ser col·laborador en la gran obra del Diccionari, que va ser un dels pioners de la creació del llenguatge científic català[6] i que, amb mossèn Alcover i altres, va ser un dels impulsors del Primer Congrès Internacional de la Llengua Catalana del 1906.[7] A més, va fer de pont entre Josep Carner i els noucentistes i Mallorca[8] i va col·laborar a totes les seves revistes i també a les revistes científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Nosaltres tenim poc a veure amb el Noucentisme i no és la nineta dels nostres ulls precisament, ni tampoc tenim res a veure amb l’integrisme catòlic que representava mossèn Alcover i, en certa manera, també Alzina i Melis, però sí compartim aquella visió de Catalunya en tota la seva extensió.
Som dos catalans gabellins que parlen de Catalunya en un cassinu català i que s’hi passen hores i hores mirant d’entendre i de copsar la magnitud d’aquest miracle que és el nostre país, amb tots els seus personatges i amb totes les seves grans contradiccions, (per exemple, tenim més que sospites que Alzina i Melis també va ser espia d’en Franco, com en Pla i en Sentís),[9] que són, aquestes contradiccions, esclar, les que ens omplen d’alegria, perquè encara que alguns el volen moribund, al nostre país, en nosaltres és ple de vida i de futur.

L’altre personatge és Joan Rai.[10] Un tipus que no es pot explicar sense dir que Capdepera és plena de metodistes que es pegaren trompades dialèctiques amb tots els integristes de Mallorca encapçalats per mossèn Alcover[11] i el gabellí pare Melis,[12] metodistes que feren escoles per ensenyar lletra als pobres;[13] que és plena d’espiritistes[14] que curiosament importaren un pensament laic i estrictament civil a la societat gabellina, espiritistes que, no cal dir-ho, s’enfrontaren obertament al poder de l’església catòlica i del seu Estat i volgueren robar-los el monopoli de la mort; que és plena de dones que sense dir-se feministes donaren el call perquè fossin considerades persones humanes; és plena d’esperantistes que trobaren en l’internacionalisme una altra manera de ser gabellins, i és plena de socialistes i de lliure pensadors que, així com pogueren, tractaren de canviar les coses. I en en Joan Rai hi confluïren moltes d’aquestes tendències, que finalment i malgrat tot, crearen un producte català en la seva persona.

L’amu en Pere de na Gambussina és un altre d’aquests gabellins que han fet una feinada per a la cultura popular i que l’han volguda fotografiar, no per als museus, sinó per a la vida. I el darrer exemple de la seva feina és aquest volum immens que recopila tots els sons de Mallorca.[15] Perquè Capdepera és, també, entre moltes altres coses, com ja vos he contat, un poble musical, on de davall les pedres surten músics i concertistes que ens alegren les festes i acaricien, o destrossen, les nostres orelles de cap a cap d’any.

I finalment, l’altre personatge important per la cultura catalana i per tot el que és Catalunya, no és altre que l’amu en Pep Ruís, amb el qual s’ha acabat de destil·lar tot aquest moviment que hi ha hagut i hi ha per Capdepera, un moviment que a vegades pot semblar contradictori, i de fet ho és, però no més del que ho és la vida.

Ara bé, la guerra civil va representar un gran tall en la vida de Capdepera, tal com va passar per tot Catalunya. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que hi ha un abans i un després. I nosaltres som els de després.
Ja a Com a una resistència hi ha un poema sobre la guerra civil, i ara en vos llegiré un fragment:

 

A la casa recobrada història
del temps hi ha una pistola
dins un calaix –a la meva casa hi tenc una pistola
només em resten unes passes i obrir el canterano
per saber que a totes les cases hi resten
una ferum de sang i ferro
com aquesta arma menuda de butxaca
que l’any 36 escoltava l’olor i el greix de mans
per dirigir-la cap a tu
i encara manquen hores o temps
no ho sé
però vull tenir el cap damunt el coll
de la consciència
i no tenir la mirada tèrbola pintada com una barca de bou.[16]

Aquesta pistola era la pistola del seu padrí, falangista, encara que també sospitam, per una carta de Canutto Boloqui,[17] que el seu padrí, millor dit, els seus padrins, foren republicans de centre abans de falangistes i que ja el 3 d’agost del 37 foren acusats pel camarada Boloqui, perquè “se quitaron la camisa de falangista, si bien la ostentan ahora en los actos oficiales”.
Perquè és una de les coses que s’hauran d’anar aclarint amb el temps i l’estudi i la seva consegüent reflexió. Capdepera és complicada, perquè en un espai petit, reduït, hi confluïren totes les ideologies i religions que ens menaren inexorablement cap el desastre. Sense anar més enfora, la família de l’amu en Pep Ruís era falangista, però fins ara i aquí ens han arribat llibres espiritistes i protestants que ells mateixos amagaven dels seus i que s’escaparen de la crema exhaustiva de documentació gràfica i escrita tan sols perquè varen ser valents.
Per altra banda, un altre familiar seu, Joan Albertí Moll, cosí del seu padrí, fou condemant a mort en judici sumaríssim.[18] Amb la pena commutada passà per diferents presons i després de la guerra acabà essent un dels principals propagandistes de la lluita antifranquista i militant del partit comunista.[19]
Crec que això demostra, com també ho fa el cas de Joan Alzina, que la vida no és plana, que efectivament existiren tots els colors del roig i tots els colors del blau, però que també hi havia altres colors i, a més, que els colors es mesclaven.
I per tant, no hem de defugir aquesta realitat, sinó l’hem d’encarar per mirar d’entendre-la i, potser, explicar-la.

I el tema de Capdepera i la guerra civil, ens condueix a un altre tema molt important, com és el tema de la religió.L’any 1893, al setmanari La Voz del Pueblo, va sortir anònimament aquest fragment, encara que crec que puc dir que era del pastor protestant Antoni Sancho i Gili:

“Fa 14 anys complits que predic l’Evangeli en aquest poble, obtenint els més bons resultats; sempre havíem viscut en pau catòlics, indiferents, espiritistes, protestants i demés; però de fa cinc anys ençà han comparegut les germanes de la caritat, etc, etc.”[20]

Fixau-vos bé: en un poble tant petit com Capdepera, l’any 1893 hi havia 3 religions, després hi havia els indiferents, però és que també hi havia els “demés”. Aquests “demés”, pel contexte i pel que va passar després, crec entendre que són els ateus. El ateus militants, com ho foren més tard n’Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer es Buuc,[21] entre altres i que posaren la primera pedra en aquest edifici lliure de supersticions religioses en el qual voldríem viure.
Sense anar més enfora, l’altre dia em passaren un llibre del Baró de Holbach,[22] filòsof materialista francès que considerava les religions com a instruments de l’absolutisme, un dels molts que m’ha deixat l’amu Antoni Talaia i que eren del seu pare, l’amu en Joan Coix Talaia, un germà d’aquell frare Talaia que matà sa mare amb destral o martell i que surt citat a Aliorna,[23] llibre que, a més de moltes altres coses, és també un viatge cap a Capdepera, una visita als seus assassins. Bé idò, la data d’aquella mort és molt significativa, perquè va ser el 14 d’abril de 1931.[24] I tal vegada amb aquesta dada podrem resoldre el misteri de per què en un poble tan republicà com Capdepera no es va celebrar com cal l’adveniment de la República. No estaven per repúbliques aquell dia!
De l’amu en Joan Talaia també m’han passat altres llibres, com les obres completes d’Allan Kardec, un dels pilars de l’espiritisme, però també volums per a aprendre esperanto o volums de medicina homeopàtica. I també el famós llibre d’Alexandre Jaume sobre la repercussió del Fets d’Octubre del 34 a Mallorca, on, per cert, es parla de Capdepera.[25] I com que n’hi havia alguns de repetits i amb molt bon estat, sospit que en Talaia es dedicava, quan no feia graneretes, a vendre llibres a mig poble, el mig poble roig, o no...
Bé idò, aquests llibres i molts altres, demostren que a Capdepera hi havia gent preocupada per l’integrisme de tot tipus i que decidiren combatre’l amb les armes de l’escriptura i la lectura.

Ara bé, com diu l’amu en Pep Ruís a Robot Munyidor,[26] “a Capdepera sempre serem espiritistes”, i per això ell, quan és al carrer Fondo, parla amb la seva padrina Magdalena i altres familiars i coneguts i es conten les coses que han passat i les que potser passaran. “...les fotografies són una rella contra la mort una arada romana contra la mort un gatzoll contra la mort...”
Jo, per la meva part, també em comunic amb els meus padrins que no eren falangistes, eren rojos, i els convoc al Recreo, al carrer Baptista o fins i tot en un camarot del Golea, però també a la presó de Manacor, a can Mir, al Castell de Bellver, a la presó dels Caputxins, al Camp de Concentració de Formentera, al manicomi de Palma on veig com don Llorenç Villalonga maneja els seus altres personatges, i també els convoc als arxius militars i als penitenciaris, i les nostres converses són llargues i tranquil·les i sé més coses d’ells ara que quan suposadament eren vius, perquè, amics meus, els papers també parlen de la vida, encara que a vegades facin olor de mort.

Per mi, tota l’obra de l’amu en Pep Ruís és també la culminació d’aquest altre viatge, que ja iniciaren altres gabellins abans, un viatge que porta a l’alliberament de les persones del jou de les religions i les seves extemporànies institucions, sempre arrambades al poder, als poderosos.
I aquí potser arribam al quid de la qüestió. Per Capdepera molta gent es demana, però l’amu en Pep Ruís, és de dretes o d’esquerres? I la resposta és tan senzilla com dir que ni és de dretes ni és d’esquerres. L’amu en Pep Ruís és llunàtic i ser llunàtic no és una ideologia, és una actitud.
L’any 1973 va publicar un article a Última Hora[27] que era una ressenya del llibre de Mirko Lauer titulat Los poetas en la república del poder.[28] L’article acaba així: “Amb l’escriptura s’inventà l’oblit; amb la premsa de Gutenberg, l’oblit; amb els mitjans de comunicació de masses, l’oblit. Cuida’t dels Líders, els Herois i els Organitzadors. Ells són els emissaris del Sistema. M’ho dic diàriament”.

Bé idò, l’amu en Pep Ruís encara s’ho diu diàriament.

Quanta sang a la meva memòria! A la meva memòria hi ha les basses.
Són cobertes de caps de morts.No són cobertes de nenúfars.
A la meva memòria hi ha basses. A les ribes no hi ha estesos els tapalls de dones.
La meva memòria està envoltada de sang. La meva memòria té la cintura de cadàvers!
i metralla de barrals de rom genialment ruixador
de les nostres innobles rebel·lions,
esvaniments d’ulls dolços d’haver-se empassat la llibertat ferotge. [29]

Hi ha hagut gent que no ho ha entès, que s’ha pensat que això era una comèdia i han oblidat que a Capdepera no sempre en feim, de comèdia. Que som capaços d’arribar fins a les darreres conseqüències.
També n’hi ha hagut que han titllat l’amu en Pep Ruís i Taller Llunàtic de nazis i/o feixistes,[30] com és el cas d’ara mateix d’Arnau Pons,[31] que enfoca la seva crítica volguent minimitzar la realitat dels moviments soterrats dels setanta i els vuitanta[32] i l’únic que fa és despullar les seves pròpies manies davant tots nosaltres. Ai, el poder!

Tornem enrera, tornem a aquell any que no existíem. El 24 de novembre de 1931, Antoni Domínguez Moll[33] va publicar aquest article a Nuestra Palabra. Deia així:

La premsa proclamà que Joan March en aquests moments anguniosos es trobava sense bones persones que li fessin costat. És un error; ja que en aquest racó de Capdepera tots els seus eunucs s’han mobilitzat amb gran efervescència. Van cercant signatures, és a dir, fent signar als ignorants en un paper en blanc sense explicar-los el per què. És això una prova palpable i autèntica de la inconsciència mesella que fatalment perdura en la mentalitat col·lectiva del proletariat; l’estigma de la ignorància que sempre fueteja cruelment la dignitat de qui es guanya el pa amb la suor del seu front pel simple fet de satisfer l’instint criminal de la barbàrie burgesa. Els representants d’aqueix Al Capone espanyol no senten vergonya de ser uns lacais d’un contrabandista, d’un defraudador de l’Estat i d’un expert en l’art de robar “honradament”? En quina part del cos resideix la vostra dignitat? La teniu a la caixa forta; allà és sens dubte que es trobaria i no en un altre lloc.[34] 
Aquest article el va portar a la barra i va ser jutjat i condemant a presó o expulsat de Mallorca.[35] Joan March i els seus lacais eren massa poderosos per a sortir indemnes quan els atacaves amb les armes de la paraula, com molt bé sabia Es Mascle Ros.[36]
Antoni Domínguez era comunista i, per tant, no s’enfrontava al Poder. Volia substituir un poder per un altre i no sabia, o no volia sebre, que la Unió Sovètica[37] era un Estat tan criminal com el que combatia aquí. Però a Menorca, l’any 37,[38] va veure la llum i va denunciar el totalitarisme del comissari Quiñones[39] i la seva sed de venjança i de mort, per la qual cosa va ser expulsat del Partit Comunista i va ingressar a l’Exèrcit Popular. Amb la caiguda de Menorca, va ser fet presoner i afusellat a la Mola el 1939,[40] i sembla que els articles contra en Verga i contra els cacics de tot Mallorca i també de Capdepera, hi pogueren tenir qualque cosa a veure.
Bé idò, el 1977 l’amu en Pep Ruís escriu Strong, que el 1981 s’havia de publicar a quaderns camp.aners, de Guaret, dirigits per Damià Huguet i que, segons confessa ell mateix en una carta: “La col·lecció Guaret –que malgrat tot tu estimes tant com jo perquè és també teva–, se’n pot anar en orris si no actuam conjuntament”.[41]
Huguet, incomprensiblement, va pretendre eliminar aquesta part del text:

"la diapositiva que em va fer ejaculant dins el femer del carrer del far de Cala Rajada quan ja duia el nom de Leonor Servera déu l’hagi perdonada esposa d’en Verga de sa Torre Cega pluriadúlter l’últim pirata del pestilent Mediterrani porqueret Joan March que feies vestir de pagesetes les putes que et menaven al Palau els teus majordoms"

Amb més de quaranta anys de diferència, dos gabellins toparen amb Joan March,[42] un personatge clau en la història de la Mallorca del segle xx,[43] clau per entendre una gran part de la història de Capdepera i també clau per entendre la Guerra Civil, la qual va ser finançada en un 10 % per la seva immensa fortuna.[44] Així les coses, dos gabellins travelaren amb la mateixa pedra caciquil que ha seguit actuant a Mallorca en les dictadures i en les democràcies i no dubteu que encara és aquí, entre nosaltres. Caciquisme i colonialisme! “Es qui no ha mort son pare ha mort sa mare!”

Després de tantes guerres, de tanta traïció indiscriminada, de tanta repressió a Manacor, a Capdepera, a Porreres, però també a Menorca durant i després de la guerra, a Barcelona amb els seus passeigs per l’Arrabassada, que ja varen propiciar la primera diàspora catalana,[45] i després en l’intent de genocidi[46] primer físic i més tard cultural que ha desitjat Espanya des de temps immemorial; després de tot això, només ens resta invocar un esperit i aquest, és clar, es diu tan sols Catalunya.

Nosaltres moríem allà la mort de les estrelles
i en el front tenebrós amb les seves llums pàl·lides
només podíem dir desesperats:
han assassinat fins i tot les constel·lacions. [47]

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
juliol 2009

 



[1] El títol fa referència a un fragment del “Preludi II” del llibre de Josep Albertí Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11: “Però no recordis l’any aquell...”. I és clar, l’amu en Pep Ruís, al qual feim referència al llarg de tot el texte, és Josep Albertí, de Taller Llunàtic.

[2] Muntaner González, Maria: L’escriptura soterrada. La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.

[3] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot]: Nimfomania. La policia de Déu (Genocidi contra la llengua i la plàsica catalanes). Procés a la Cultura Catalana VI. Mallorca: Taller Llunàtic, 1995. Segona edició amb traducció francesa de Bruno Richard.

[4] “Si Capdepera no llega a ser pueblo liberal yo no duro un año en antena”. Entrevista a Antoni Guiscafrè. Baleares (22 abril 1995).

[5] Gran Enciclopèdia de Mallorca, 18. Palma: Promomallorca, 1981, p. 291-292.

[6] March Noguera, Joan: Mossèn Alcover i el món de la ciència: La creació del llenguatge científic català. Palma: Lleonard Mutaner, 2001.

[7] Perea, Maria Pilar: Quaderns de camp: Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, Joan Benejam, Jaume Sastre. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Balears, 2002 [cd-rom].

[8] Aulet, Jaume: Josep Carner i els orígens del Noucentisme. Barcelona: Curial, 1992.

[9] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006. p. 290.

[10] DDAA: Joan Rai i el seu petit país. Palma: Documenta Balear, 2008. [inclou DVD].

[11] Alcover, Antoni M.: Desatinos de un protestante. Mallorca, 1893.

[12] Fullana Puiserver, Pere: “L’integrisme a Mallorca. Una aproximació a Pere Antoni Melis Massanet”. En: Comunicació 71 (1991), p. 81-99.

[13] Amengual, Catarina M.; Ballester Colom, Antònia: “L’escola metodista de Capdepera”. En: Educació i Cultura 7 (1989), p. 141-156.

[14] Cuscó i Clarasó, Joan: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008; Horta, Gerard: Cos i revolució: l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions del 1984, 2004.

[15] Orpí, Pere: Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Palma: Documenta Balear, 2009.

[16] Albertí, Josep: “Com a una resistència (Poemes 1969-1972)”. En: 72. J. Albertí, D. Huguet, B. Nadal i tres retrats d’en Blai Bonet. Palma: Ed. Mascaró Pasarius, 1972, p. 30.

[17] Causa 776/37. Jutjat Militar de Palma, fol 29.

[18] Causa 300/36. Jutjat Militar de Palma.

[19] Ginard i Féron, David: L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1997). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

[20] La Voz del Pueblo 25 (20 agost 1893), p. 2.

[21] Es poden llegir els seus articles anticlericals a El Obrero Balear, Nuestra Palabra i Foch-i-Fum.

[22] Holbach, Baró d’ [Paul Henri Thiry Holbach]: ¿Quién fué Jesucristo?: crítica de una creencia. Barcelona: Casa Editorial Maucci, [s.d.].

[23] Albertí, Josep: Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11.

[24] Informació oral de la meva tia Maria Rigus, que encara s’ha de confirmar documentalment.

[25] Aquesta és la seva edició més moderna: Jaume, Alexandre: La insurrección de octubre: Cataluña, Asturias, Baleares. Edición y estudio introductorio: Vaquero Iglesias, Julio; Mella Pérez, Jesús Manuel; Font Jaume, Alexandre. Eivissa: Res Publica Edicions, 1997.

[26] Albertí, Josep: Robot munyidor [http://tallerllunatic.blogspot.com/search/label/robot%20munyidor]

[27] Albertí, Josep: “Como una resistencia”. En: Última Hora (2 març 1973), p. 6.

[28] Lauer, Mirko: Los poetas en la república del poder. Barcelona: Tusquets, 1972.

[29] Césaire, Aimé: Cuaderno de un retorno al país natal [pròleg i traducció d’Agustí Bartra]. Mèxic:  Biblioteca Era, 1969. p. 74 [edició bilingüe francès/castellà].

[30] Muntaner, Maria: “Josep Albertí: la pervivència de l’experiència textual”. En: Margalida Pons (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 288-290.

[31] Pons, Arnau: “Amb aquestes mans: la vocació del poeta en l’obra tardana de Miquel Bauçà”. En: Antoni Artigues (ed.): Poesia és el discurs. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 29-78.

[32] Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008. Veure especialment les p. 41-84.

[33] Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

[34] Domínguez Moll, Antoni: “El Al Capone español”. En: Nuestra Palabra 26 (24 novembre 1931), p. 2

[35] “Ha estado procesado por un delito de propaganda extremista [...] Expulsado de Mallorca”. Causa 518/39, Jutjat Militar de Palma, fol. 4.

[36] Martí Rosselló, Jordi [Es Mascle Ros]: Foch-y-Fum: Setmanari mallorquí polpilá y castellá d’es que susa, inimích de ses penes y amích d’es bon humó. [Estudi i selecció de textos: Joan Font i Roig; Sebastià Serra i Busquets]. Palma: Ajuntament de Palma, 1988.

[37] Chentalinski, Vitali: De los archivos secretos del KGB. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1994; Volkogónov, Dmitri: El verdadero Lenin. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1996; Courtois, Stéphane et alt.: Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, répression. Paris: Robert Laffont, 1997.

[38] Mercadal Bagur, Deseado: La guerra civil en Menorca1936.1939. Relato de un testigo. Maó, 1994, p. 162. Vegeu també: Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[39] Ginard i Féron, David: Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942). Palma: Documenta Balear, 2000, p. 69.

[40] Causa 518/39. Jutjat Militar de Palma.

[41] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre]: La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs. La Ciutat de Mallorca: Edició Prínceps, 1985, p. 253.

[42] Ferrer, Pere: Joan March. L’home més misteriós del món. Barcelona: Ediciones B, 2008.

[43] Entrevista a José María Lafuente López. Diario de Mallorca (20 juliol 2009), p. 8-9: "En las elecciones autonómicas de 1983, el PSOE [su candidato era Fèlix Pons] y el PP [su candidato era Gabriel Cañellas] empataron en número de escaños por lo que UM era el partido que decidía. Quien montó todo eso [el pacto entre PP y UM] fue el Grupo March. Con la fuerza de lo que representa la casa March, dijo algo así como que Fèlix Pons debía tener paciencia, que ya tendría sus oportunidades, que las tuvo, y que prefería que Cañellas y Albertí estuvieran al frente de Balears. Todo esto se firmó y se guardó en la caja fuerte de quien entonces era director general de la Banca March”. Sobren els comentaris.

[44] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006.

[45] Manent, Albert: De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[46] Benet, Josep: Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrrat, 1995.

[47] Fragment de poema d’Apollinaire. En: Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008, p. 147-148.

 

Publicat a Cap Vermell, el 21 de juliol de 2009

Quatre poemes de García Lorca

golea | 17 Setembre, 2019 15:01


Quatre poemes de Poeta en Nueva York - García Lorca


Ja fa estona, amb motiu d’un programa de ràdio, que vaig versionar al català uns quants poemes de Poeta en Nueva York de García Lorca. Aquests poemes quedaren allà, en un calaix, durant més d’una dècada. Però un dia d’aquest estiu me varen tornar a comparèixer i, finalment, aquí els teniu, acompanyats d’alguns comentaris i també d’altres versions que he arreplegat d’aquí i d’allà.

Com ja dic en el text que acompanyen els poemes, voldria poder llegir Poeta en Nueva York en català, perquè això d’ara només és un petit homenatge i un reconeixement de la importància d’aquest llibre en la poesia mundial. Qui s’hi apunta?

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

Modus Operandi

golea | 06 Setembre, 2019 10:06

Documentació Gabellina Destarotada (19 i final)

Modus Operandi

El modus operandi de sa Brèndola Ruïssa,

també conegut com Josep Albertí de Taller Llunàtic


A l’hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.
Josep Albertí, Modus Vivendi, 1971


J’en ai assez des flics.
Li diu Malraux a Tristan Tzara, segons conta Jaume Miravitlles a Més gent que he conegut, 1981, p. 177.


Una altra característica important de l’activitat mental de l’adolescent és el seu egocentrisme intel·lectual. Aquest es manifestarà per la creença en l’omnipotència de la seva reflexió, com si el món hagués de sotmetre’s i adaptar-se als seus sistemes, i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, aquest egocentrisme quasi metafísic va trobant la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat. L’activitat intel·lectual de l’adolescent anirà assolint l’equilibri quan aquest comprengui que la funció pròpia de la reflexió no és la de contradir l’experiència, sinó la d’interpretar-la i, en el fons, adaptar-s’hi.

Psicologia evolutiva de Piaget. Les etapes del desenvolupament del nen

 

Brèndola. 3. Home capbuit, que obra sense seny ni formalitat. (DCVB)

 

Atès que l’amu en Pep Ruís, quan ja ha passat gairebé un any des del començament d’aquest batibull, no diu res de seriós del greu conflicte que ell mateix va provocar, crec que ha arribat l’hora que sigui jo que en parli seriosament i exposi fil per randa el que en pens, de tot això, perquè ja es veu que ell no ho farà, i només es dedica a cridar i a insultar dins els cassinus de Capdepera, creant una gran confusió que és, en realitat, el que li agrada i necessita.

Fins ara coneixíem el seu modus vivendi, molt relacionat amb la captura i venda de peix i, en temps primer, fins i tot en va fer un llibre de poesia. Ara, però, coneixerem el seu modus operandi, la qual cosa ens donarà una idea global d’aquest personatge gabellí i el podrem valorar en tota la seva magnitud.

 

Consideració prèvia

Jo, que segons diuen alguns dels meus amics, he estat un dels màxims propagandistes de l’amu en Pep Ruís dins Capdepera, com han pogut comprovar els lectors de Cap Vermell, ara em dispòs a convertir-me en el seu enterrador, també dins Capdepera. Però aquesta no és una tasca que jo hagi escollit, sinó que ha estat la mateixa Brèndola la que m’ha escollit a mi per tal que la faci.

I tot això, evidentment, em causa sorpresa i admiració.

 

L’origen

A Capdepera tothom sap, i ara ho sabrà tot Catalunya, que l’origen, el detonant, de tot aquest desgavell fou la gran exposició sobre el naufragi d’El Golea que es va fer l’any passat, el juny de 2011, concretament.

Aquesta exposició l’havia d’organitzar la Tertúlia Gabellina Destarotada, de la qual, tant l’amu en Pep Ruís com jo, formàvem part, juntament amb Francesca Pasqual, Miquel Infante i l’amu Antoni Coix.

Començàrem la tasca pel març de 2011, més o manco, i quan tenguérem el llibret que havíem de regalar als assistents a la presentació de l’exposició (jo en vaig fer la maquetació i l’amu en Pep Ruís fins i tot va arribar a escriure un text per a la pàgina 3) començaren els problemes, ja que ell, per motius religiosus evidents, va trobar que no es podia ficar en un embolic com aquell, en el qual hi havia implicada mitja humanitat i que això constituïa un pecat i anava en contra de les seves creences, les quals el tenen molt i molt limitat. On s’ha vist mai un llunàtic fent una exposició “normal”!

Una altra persona ho hagués dit obertament, però la personalitat enrevessada i traïdora de l’amu en Pep Ruís va optar per una alternativa molt més assassina, que culminaria finalment amb la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada i, segons creia ell, amb l’abandonament del projecte d’exposició i la posterior apropiació per part seva, o així ho sospit.

 

La trampa

I per tot això va idear una trampa que ens va preparar per tal que tots noltrus hi caiguéssim de quatre potes. Però finalment només ho va aconseguir a mitges, com ara es veurà.

La trampa va consistir a començar a dir que en Tomeu Cabot, l’altre membre viu i en actiu d’aquesta estranya parella de ball que és Taller Llunàtic, era molt bo muntant exposicions, que tenia molta experiència perquè a l’escola on fa feina en feien moltes, d’exposicions, i que ens podria ajudar en la nostra.

Després va començar a dir que en Tomeu Cabot era molt bo fent dissenys de portades de revistes i fins i tot en va arribar a mostrar unes quantes a l’amu Antoni Coix, i aquest efectivament les va trobar agradoses. Curiosament, a mi no me les va mostrar, però és igual.

En cap moment ens va parlar obertament de fer una acció conjunta amb Taller Llunàtic ni cap de noltrus s’ho va prendre així; senzillament es tractava que Tomeu Cabot, per la seva “experiència”, ens donàs una mà. I dins l’ambient distès i de confiança que crèiem ingènuament que havia presidit les reunions de la Tertúlia fins llavors, vàrem dir: “idò que ens ajudi, si vol”. I la Brèndola ens va fer escriure uns correus fent-li la proposta.

Aquesta correspondència va ser un punt accidentada, com poden comprovar els lectors a l’apèndix documental, i només la insistència de l’amu en Pep Ruís va fer que tot continuàs endavant.

Però la trampa ja estava en marxa, perquè ell redactava o dictava els correus i només un moment meu de lucidesa em va posar en alerta i amb una frase que vaig afegir vaig aconseguir, inconscientment, desmuntar, en part, aquesta trampa maligna que ens havia preparat.

 

Dia 22 abril, efectivament, vàrem escriure això:

Ens agradaria també que tu fessis el disseny de la coberta d’aquesta publicació.

 

Però dia 8 de maig vaig afegir:

Ens agradaria que fessis un disseny-dibuix emprant els elements que tens a la coberta que t’adjuntam.

EMPRANT ELS ELEMENTS QUE TENS A LA COBERTA QUE T’ADJUNTAM!

Aquesta és la frase que vaig afegir i que recollia l’esperit de tot el que havíem xerrat a les Tertúlies, com poden manifestar tots els assistents, excepte ell, és clar!

 

Només dia 11 o 12 de maig, passades les 10 de la nit i per telèfon, l’amu en Pep Ruís va destapar les seves cartes perquè es pensava que ens tenia atrapats a la trampa, i em va dir, d’aquella manera tan grandiloqüent que té de xerrar, que havia parlat amb Tomeu Cabot i que aquest havia de fer el que volgués, que el llibret s’havia de convertir en una publicació llunàtica, “sí, sí, en una publicació llunàtica!!!!”.

Jo només li vaig dir que ni ell ni jo podíem canviar la coberta del llibret i que, en tot cas, això ho havíem de xerrar entre tots.

Però en aquell moment vaig entendre la seva trampa i vaig entendre que ens havia venut, que ens havia traït, i també vaig entendre per què ho havia fet.

 

Una reflexió sobre la documentació

Em resta fer una petita reflexió en veu alta. En un judici, a ell que li agraden tant, hi ha proves i hi ha testimonis. Les proves les teniu a l’apèndix, encara que falta el famós dibuix que no tenim. És la documentació que va generar aquest afer i que tothom pot llegir. Jo només n’he comentat uns petits fragments, que són els que em semblen més significatius.

Però, a més, i a banda de les proves, en tot judici hi ha els testimonis, que poden confirmar o matissar les proves. I per sort, en aquest cas, n’hi ha, de testimonis. Que ell els obviï i els menyspreï no els fa desaparèixer i, per tant, aquests testimonis poden dir quin era l’esperit del que preteníem fer.

Ara bé, això no lleva que no cometéssim errors. En vàrem cometre. I el principal va ser confiar en ell fins al darrer moment. Amb els correus inquisitorials que vaig rebre ja hauria d’haver aturat aquest poti-poti, però vaig confiar en ell i vaig continuar només perquè ell m’ho va demanar. Ja sé que això no m’ho tendrà en compte, però fins a la cridada telefònica de l’11 o 12 de maig vaig pensar que ell estava del nostru costat. Mirau si som colló!

 

Una altra reflexió sobre la llibertat

No cal aclarir que Bartomeu Cabot de “Taller Llunàtic” disposa de la llibertat més absoluta a l’oferta que se li fa el 22 d’abril 2011--i que no és una qüestió d’agradar o no--, signada per tots els components de “Tertúlia Gabellina Destarotada”.

El 25 de maig rebérem un correu en el qual se’ns deia això, que segons el missatge del 22 d’abril, obviant evidentment el del 8 de maig, Bartomeu Cabot tenia “la llibertat més absoluta”. Però què putes és això? Què vol dir això que té “la llibertat més absoluta”?

I la nostra llibertat on queda, en tot això?

L’amu en Pep Ruís, mentre ens menava cap a la trampa, ens va dir davant tots els membres de la tertúlia, davant tots aquests testimonis: “Farem el que digui la majoria!”. Bé idò, quan ja creia que la trampa s’havia consumat es veu que disposava ell tot solet de “la llibertat més absoluta”.

Però, què t’has cregut?, noltrus també teníem “la llibertat més absoluta” per a enviar-lu a porgar fum i això és el que férem: exercírem la nostra llibertat i l’enviàrem a la merda, d’on no hauria de tornar mai més!

Fa gràcia: “Farem el que digui la majoria!”. I quan la majoria “més absoluta” li diu que no, s’enfila per les parets i comença a amenaçar i a insultar, evidenciant que per ell la majoria és ell mateix tot solet, com un ninet malcriat que és.

 

La prova definitiva

Si tot el que he contat fins ara és greu, el que ve a continuació encara ho és molt més. Aquest canalla ens va fer enviar tota la documentació a Tomeu Cabot, però noltrus no tenim el dibuix que suposadament hem “censurat” (ja té collons xerrar de censura a l’època d’Internet!), perquè ens el va mostrar de rampellada en una pantalla de televisió.

Esperava que ell el publicàs per tal que tothom el veiés per a poder xerrar seriosament, com faig avui, de tot això, però ja veig que no ho fa i per això empraré un altre document secundari, ja que el primari segueix “censurat”. Aquest document secundari és l’explicació per escrit del dibuix (un Picasso, segons ell) que no tenim.

Prèviament, he de dir que tots els membres de la tertúlia vàrem dir NO, cadascú amb els seus motius particulars, però jo avui xerraré únicament i exclusivament dels meus, dels meus motius particulars i intransferibles pels quals no em vaig doblegar davant la seva impresentable actuació, davant el seu modus operandi indigne i roí, davant una actuació “teatral” protagonitzada per un aprenent d’espia i de traïdor.

 

25 maig

6 Cabot en un atac de follia i desesperació incontrolable empra l’insult, gràfic i escrit, envers Maggie Böehm, l’alemanya que anava a les reunions de “Tertúlia...”, per més tard deixar-ho de fer, emperò que va escampant, darrere darrere, això sí, com a covarda que és, a Magdalena Albertí, que Josep Albertí només parlava de Hitler, i sempre parla en català. Es tracta de la solidaritat màxima inqüestionable de Cabot envers Josep Albertí de Taller Llunàtic. Informació extreta del text d’Albertí a Cabot “L’ordre del deliri (Segon dispar) Thu,Maig 5, 2011 11:58 am .

 

Efectivament, això són paraules de Tomeu Cabot, però basades únicament i exclusivament en la xerrameca xafardera de sa Brèndola Ruïssa, com el mateix Cabot confessa. I aquí és on l’amu en Pep Ruís la caga completament i definitivament, i davant els meus ulls queda enfonsat del tot com a “intel·lectual” i com a persona. Pretendre que noltrus, testimonis directes de la seva actuació enfront de Maggi Böehm, ens féssim còmplices de la seva malsofridura davant les dones, és una cosa que encara no m’acab de creure. No, no puc creure que ni per un moment pensàs que jo m’avingués a aquesta covardia. I, per tant, no em queda més remei que pensar que ell ja ho sabia, i que tot això és en realitat un muntatge per tal que ell pogués sortir per la “porta gran” (bé, en realitat, pel que ell creu que és “porta gran”) d’un afer que li tocava el voraviu de les seves creences “religioses”, molt i molt integristes, i que destapava la seva incapacitat per a relacionar-se d’igual a igual amb les altres persones i posant al descobert els seus estrets “límits”.

Perquè aquest afer de Maggi Böehm no té nom! I que un membre de la Tertúlia Gabellina Destarotada ens hagi posat en la situació crítica d’haver de publicar una portada nostra amb insults a na Maggi, és una acte d’alta traïció que de cap manera es pot passar per alt ni pot quedar enterrat en l’oblit.

En efecte, Maggi és una gabellina d’origen alemany que s’asseia molts de diumenges amb noltrus a la Tertúlia i que, finalment, ho va deixar de fer perquè el comportament mal educat, irresponsable i bravejador de sa Brèndola Ruïssa la repugnava. Jo mateix li vaig haver de cridar l’atenció i demanar-li que per favor deixàs en pau na Maggi. Que un dia de fer bromes i brometes potser es podia suportar, però fer-ho cada dia era una passada de rosca. Supòs que ell s’ho va apuntar al seu memorial de greuges contra mi, però no en va fer gens de cas i va continuar igual.

Ara, a través de Cabot, l’”acusa” que va dient que tot el temps parlava de Hitler i que en Ruís sempre xerra en català.

Quant a la primera “acusació”, puc dir, i els altres testimonis també, que aparèixer na Maggi i sa Brèndola posar-se a xerrar de Hitler i els nazis en general, era tot u. Tant ho feia que arribava a ser molt desagradable, i na Maggi, que efectivament és alemanya i antinazi de tota la vida, ho trobava insuportable, perquè ho era.

Quant a la segona, jo no hi era al davant quan Maggi va fer aquest comentari i, per tant, no sé en quin to ho va dir ni per què. El que sí puc dir és que amb mi na Maggi parla en català i, per tant, em costa imaginar que ens pugui fer retrets d’aquesta mena perquè és una persona oberta a la nostra llengu i a la nostra cultura, i ens respecta.

 

Així ens trobam que sa Brèndola va jugar a dues bandes, ens va espiar, i després contava a la seva manera el que fèiem a les Tertúlies, distorsionant la realitat i utilitzant-nos per a les seves bravejades. Finalment, pretenia que tota la Tertúlia caigués tan baix com ell i ens proposava que ens tiràssim pel penya-segat de la ignomínia més pregona, com si tots noltrus fóssim els seus peons, uns peons sense personalitat ni dignitat. Però aquí es va equivocar de cap a peus.

Perquè noltrus no hem censurat un dibuix (un Picasso!), noltrus hem censurat la seva persona, el seu comportament, la seva traïció, la seva ignomínia, la seva mala llet, la seva mala idea, la seva covardia estratosfèrica i la seva hipocresia.

Mirau! Quan ja ens havia mostrat el famós dibuix (un Picasso, ep!), el 5 de juny, durant la darrera trobada formal de la Tertúlia, es va presentar na Maggi i li va demanar pel seu pare, i ell, com si no hagués romput mai un plat, li va contestar com si res. Vaig sentir vergonya aliena! Vaig comprovar in situ la seva covardia i la seva hipocresia, com també ho feren els altres que estaven asseguts a la taula. Per tant, res del que dic és gratuït ni producte d’un escalfament. Ans al contrari, és producte de l’observació pausada i tranquil·la d’un modus operandi decebedor i impresentable.

Però és que, a més, el mateix 5 de juny, va arribar a demanar a l’amu Antoni Coix si ens aveníem a posar el dibuix en una altra banda que no fos la coberta només per a calibrar la seva reacció i treure informació de la situació, com un vulgar espia.

 

Teatre: comèdia o drama?

A partir d’aquí s’han donat una sèrie de situacions que podem qualificar de teatrals, sempre al cassinu de l’Orient, que jo he descrit en algunes cròniques publicades a Cap Vermell i en les quals ell ha fet un paper ben galdós, posant en ridícul tota la seva trajectòria i evidenciant davant tot el poble de Capdepera que és posseïdor d’una personalitat malaltissa i infrahumana.

 

Primer ens va reptar a parlar de la seva pel·lícula d’una manera fatxenda i estufada. Jo ja n’he parlat, d’aquesta “gran” pel·lícula, i els meus “límits” no em permeten seguir-ne xerrant, perquè pens que ja ho he dit tot, al manco tot el que puc dir.

Això fou el 22 de maig, dins el cassinu de l’Orient, on l’”actor” va actuar sota un atac de pànic i, per tant, va sobreactuar, amb la qual cosa ens va acabar d’aclarir els pocs dubtes que ens podien quedar sobre les seves intencions i, a mesura que s’anava encalentint i creia fer-se gran com un King-Kong gabellí, als nostrus ulls s’anava fent més i més petit, fins arribar a la més gran insignificança i, finalment, se’ns va aparèixer com un emperador despullat, com un emperador presoner del seu pànic escènic.

Després ens va organitzar un aquelarre amb el cassinu i la plaça de l’Orient plens fins a la bandera, que també he descrit en una crònica.

Més tard, insults i provocacions dins el cassinu.

Finalment, un “intent d’agressió” en tota regla davant uns testimonis estupefactes, que de cap de les maneres podien entendre el que veien amb els seus ulls, i del qual jo també n’he parlat en una altra crònica.

 

Amb tot aquest quadre clínic, el seu modus operandi, manipulador, violent i egocèntric ha quedat completament al descobert davant tot el poble de Capdepera i davant totes les persones que l’havíem escoltat, produint una gran decepció col·lectiva de veure com un dels nostrus homus que crèiem més importants, es rebaixava fins a límits insuportables per a la dignitat humana i s’enfilava pels arbres de la incoherència més absoluta com una moneia.

 

Crits, insults i “acusacions”

Però exactament de què m’acusa, aquesta Brèndola? He de confessar que no ho he arribat a aclarir del tot. Entre els crits de “fill de puta” i altres herbes, m’ha dit que he prohibit un dibuix, que he salvat el poble de cometre un pecat, que som el comitè de censura, que vaig a missa i que tot lo dia som amb els capellans, etc...

Després de tot el que he escrit fins aquí, tot això fa riure i em sembla increïble que no hagi pensat, ni per un moment, que potser tenia unes raons de pes que em feien separar de la seva bogeria sense sentit ni senderi.

I crec que les meves raons han quedat prou exposades i clares en aquest escrit.

Però és que, a més, després d’un any d’investigar el meu passat, per tal de poder-me acusar de qualque cosa concreta, en un dels seus judicis macabres i sumaríssims, per suposat!, no ha trobat altre pecat per presentar que dir-me que sóc un hipòcrita perquè vaig publicar un llibre en espanyol.

Això, ho he de reconèixer, és una de les poques coses amb cara i ulls que ha dit entre inflamació i inflamació. Però no és un dispar (ni primer, ni segon, ni tercer!): és un autodispar. Aquest pinxu s’ha disparat al peu pensant que em disparava a mi. Meam si el colló serà ell!

Perquè jo mateix vaig publicar un article on es parlava d’una antologia de poesia catalana publicada a Mèxic en espanyol, on el nostru homu hi sortia traduït, talment com va passar amb mi a Tenerife, on Francisco Croissier va traduir un llibret meu que va publicar l’editorial canària Baile del Sol.

Però no acaba aquí la cosa. De sempre he defensat que el millor que ha fet la nostra Brèndola, en aquesta vida, ha estat la seva producció de crítica literària publicada al llarg de molts anys en diverses revistes.

Bé, idò, una part bastant important d’aquesta producció es va publicar en espanyol a les revistes més representatives del colonialisme espanyol d’esquerres editades al cor de Catalunya, a Barcelona. No a les Illes Canàries, a Barcelona! Aquestes revistes són El Viejo Topo i Quimera.

Si jo, segons ell, he comès un pecat publicant una traducció dels meus poemes en una editorial canària, ell exactament quin pecat ha comès? On és l’autocrítica? Com es menja tot això?

Aquesta acusació, tot s’ha de dir, la va fer ja sense testimonis el 17 de març de 2012, a l’entrada del cassinu de l’Orient, quan suposadament m’havia de matar i els testimonis es cansaren d’esperar la meva mort i entraren a seguir bevent les seves copes que, en veritat, era el millor que podien fer. Ho dic perquè el veig capaç de negar-ho, perquè, com s’ha comprovat, és molt traïdor, mentider i aprofitat. Però ho va dir!, amb una cara desencaixada i traient sabonera per la boca, amb un odi i una ràbia infinites que són filles, com sempre, de la impotència dels egocèntrics i de l’enveja dels traïdors.

 

[Solapa del meu llibre publicat a Tenerife]

 

Unes reflexions finals

Queda clar, per tant, que sa Brèndola Ruïssa ha estat enterrada al cor de Capdepera i amb aquest enterrament ha desaparegut definitivament de les nostres vides i dels nostrus cors. La seva sobreactuació l’ha delatat i ha quedat en pilotes davant tothom. No l’he matat. S’ha suïcidat. Jo només l’he enterrat.

Ara bé, queden moltes coses a l’aire, molts interrogants i algunes coses per dir.

 

1. Els documents no sempre diuen la veritat. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre els historiadors. Els documents despullats de tota mirada crítica i sense la veu dels testimonis poden ser una manipulació.

 

2. Ens va utilitzar per a solucionar els seus problemes de “consciència”, però, com s’ha vist, el tir li va sortir per la culata. Ell mateix va ajudar a crear aquesta gran bolla del Golea, però després es va assustar tant que va entrar en erupció. Es va embullar i volent crear tanta i tanta confusió, es va confondre ell mateix i no va acabar d’entendre la diferència exacta que hi ha entre una tertúlia i un taller.

 

3. I el rigor, del qual sempre ha bravejat, on és? Jo no el veig per cap banda! Ha quedat esmicolat per la seva imprudència temerària de mesclar ous amb caragols i pensar-se que viu en un món de beneits disposats a qualsevol cosa per fer-se notar.

 

4. I en Tomeu Cabot, quin paper hi juga en tot aquest afer? És víctima o botxí? Jo, evidentment, no ho sé. Això només ens ho pot aclarir ell, però ens quedam amb la sensació que s’ha tirat en un pou sense aigu. Són coses de “la solidaritat màxima inqüestionable” amb un fanfarró que ha perdut el sentit de la realitat i també qualsevol mena de credibilitat.

 

5. Aquesta representació teatral ha tengut escenes molt i molt espectaculars, però me n’ha quedat una dins el cap, i és veure aquell homu amb una bossa de plàstic (els dies 13 i 14 d’agost de 2011) passejant el famós dibuix (un Picasso!) suposadament per a acusar-me de la seva censura. Ha estat una imatge patètica veure’l per la plaça de l’Orient amb la bossa: era la viva imatge del derrotat, del desorientat, de l’espia que ha estat enxampat, del cinquena columnista sense connexió amb l’exterior, sense ningú a qui comunicar les seves calúmnies, sense ningú a qui desanimar amb el seu derrotisme.

 

6. Bé, tot això s’ha d’acabar, però em permetré fer una darrera reflexió: aquest individu està molt preocupat per l’eternitat; pensa que passarà a la posteritat i vol deixar ben fermada la imatge que s’hi projectarà. Pensa que l’escriptura ho és tot; la vida no compta per res, i tot això el duu de corcoll, perquè les contradiccions són cada cop més i més grosses. Creu religiosament que val la pena dur una vida miserable en aquest món si el premi és la posteritat. I tot això em recorda coses que valdria més oblidar.

 

Ho torn repetir: tot aquest afer m’ha produït una gran decepció, però són coses que a vegades passen en aquesta vida. Sempre he sabut que érem diferents, però pensava que ens respectàvem. Jo almanco ho he fet fins ara, quan ell mateix s’ha perdut el respecte. Alguns m’han dit: “Qui es colga amb nins, s’aixeca compixat”; “Qui no vol pols que no vagi a l’era”. M’he colgat amb nins i he anat a l’era i potser per això no em puc queixar.

Però la vida..., la vida continua.

 

Després dels luctuosus fets ocorreguts arran de la gran exposició sobre el Golea, que provocaren la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada, també vaig decidir suprimir, momentàniament, la meva secció de Documentació Gabellina Destarotada. Ara, però, alguns dels antics membres d’aquella tertúlia hem pensat de fundar-ne una altra amb el nom de Tertúlia Gabellina i Oriental i que també donarà nom a una nova secció que seguirà fil per randa la filosofia gabellina i oriental que emana d’aquestes grans converses llibertàries i de l’intercanvi lliure d’idees i de documents.

Però també he de dir que el número 19, i final, de la secció de Documentació Gabellina Destarotada queda reservat per a més endavant, en què, segurament, se’m presentarà l’ocasió de donar a conèixer un document que fins ara només se’ns ha mostrat de rampellada i que farà entendre el final destarotat d’aquella tertúlia, víctima d’espionatge i d’alta traïció. A més, és molt probable que serà un més dels grans documents gabellins que hem presentat al llarg d’aquests pocs anys en aquesta secció i explicarà per ell mateix la grandiloqüent representació teatral que va tenir lloc el missudia del 6 d’agost al cassinu de l’Orient i que he comentat en una crònica, on l’actor principal era i és l’amu en Pep Ruís i els actors secundaris foren i són l’amu Antoni Cataiol, madò Margalida Botigueta, l’amu en Biel Barona, l’amu en Sebastià Xerafí i jo mateix, l’amu en Miquel Llull, tots ells fills de Quíbia.

[Presentació de la nova secció i de la nova tertúlia, Cap Vermell, 15 setembre 2011]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

14 abril 2012

 

 

Apèndix Documental

[Per llegir, clicau sobre la imatge]

 Publicat a Cap Vermell, 19 abril 2012

1 2 3 ... 23 24 25  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb