El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

El fantasma de Jack Bilbo

golea | 06 Juny, 2019 17:24

"La Biblioteca del Golea" (30)


Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:


Fa gairebé deu anys que em persegueix el fantasma de Jack Bilbo i això dit així pot semblar una cosa xereca, i no ho és gens, de xereca. Perquè si els fantasmes no ens fan por i, a més, ens acompanyen, llavors es converteixen en els nostrus amics. I els nostrus amics són sagrats per noltrus. Per tant, aplicant una sèrie de regles i normes que no sé molt bé com definir, puc dir que Jack Bilbo és un fantasma important per mi.

I ho va ser des del moment en què l’amu Antoni Coix es va presentar amb el llibrot en el qual Bilbo ens transmetia les seves vivències, les seves aventures i que, per fi, podem llegir en català, gràcies especialment al seu traductor, Biel Mir, i també, és clar, a l’Editor dels Bous i a Jordi Milà.

Després em vaig veure involucrat en la propagació del seu llegat i em vaig sentir «obligat» a participar en les IV Jornades d’Estudis Locals de Capdepera amb una comunicació centrada en el personatge Bilbo. Aquesta comunicació es pot llegir en format digital a Cap Vermell, però mai, encara, no s’ha imprès en paper. Ara, però, pens que potser ja no cal. Segurament ja està desfasada i potser s’hauria de refer, perquè ara coneixem molt més el personatge Bilbo, sabem les seves llums i les seves ombres, les seves grans virtuts i els seus defectes i, a més, hem pogut llegir totes les seves autobiografies.

Però també he de dir que tot això és el que menys em preocupa de Bilbo. Ja no cerc la seva «veritat» històrica, sinó que el que m’agrada de Bilbo i, per tant, el que vull penetrar i palpar és la seva «veritat» vital.

Perquè Bilbo és aquí, al meu costat, el seu fantasma m’acompanya en aquesta llarga travessa del desert en què s’han convertit les nostres vides, en un món que s’assembla massa a aquell món del qual Bilbo va haver d’escapar, d’aquell món que Bilbo va combatre amb el seu art i la seva escriptura, ah, i també amb el seu exemple i la seva acció.

Voldria, però, destacar alguns moments de la seva vida, si més no de la que conta en aquesta autobiografia i amb els quals m’hi he sentit, d’una manera o altra, identificat.

1. Hugo Baruch és un nin que viu a Berlin. Els seus pares se separen i ell i la seva mare se’n van a viure a Holanda. La mare descarrega la seva frustració sobre el nin, el tracta malament, li pega. Quan té dotze anys la seva mare està a punt de matar-lo i el futur Bilbo decideix escapar i tornar a Alemanya amb el seu pare.

Quan travessa la frontera s’adona que hi ha una revolució en marxa i que fa poc ha abdicat el kàiser Guillem II (9 de novembre de 1918). Uns soldats el recullen i, amb el tren, l’acompanyen fins a Berlin. Els soldats són espartaquistes i la revolució acabarà essent un pols entre els espartaquistes i els socialistes. Els espartaquistes funden el Partit Comunista; Rosa Luxemburg (1871-1919), revolucionària i feminista, redacta el programa del partit, en el qual diu explícitament que el partit no podia prendre el poder sense el recolzament de la majoria social. El govern socialista, en aliança amb el poder econòmic i els comandaments militars, inicia una fase de repressió massiva contra els espartaquistes i tot el que representen. El braç armat de la repressió són les Freikorps, és a dir, grups paramilitars els membres dels quals són de l’extrema dreta nacionalista. Rosa Luxemburg i altres dirigents revolucionaris són detinguts. Luxemburg és torturada i assassinada per Waldemar Pabst (1880-1970), que més tard serà condecorat pels nazis, però que ara actua en connivència amb els socialistes i a les ordres del «socialista i traïdor» Gustav Noske (1869-1946).

El nin Bilbo veu tot això i, per intuïció, es posa al costat dels espartaquistes, «els vaig dir que els apreciava molt i que estava impressionat que haguessin fet fora el kàiser».

2. I ja som al 1932. Els nazis estan a punt de conquerir el poder, però primer van conquerint algunes de les institucions públiques, la policia per exemple. Diu Bilbo: «Les esquerres teoritzaven, s’agitaven amb ideals. Els nazis actuaven. La seva propaganda era més efectiva perquè tenien més diners». Bilbo ho té clar: cal actuar, cal passar a l’acció, cal defensar-se, defensar els obrers, defensar la democràcia. Amb altres persones (demòcrates, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes) funden la Kampfbund gegen den Faschimus (Organització combatent contra el Feixisme), perquè, a més, algunes persones estan fartes de les lluites intestines entre els esquerrans i els demòcrates en general, perquè, diu ell mateix, «aquella era la vertadera tragèdia. Socialistes lluitant contra comunistes, comunistes lluitant contra socialistes. I mentrestant els nazis recollien els beneficis d’aquestes lluites».

Arriba un moment que el clima alemany és irrespirable i Bilbo no pot dormir dues nits seguides a la mateixa casa. És llavors que decideix fugir per cames i és quan compareix per Cala Rajada. Per què, se demana l’amu en llucià rinyon: «Mallorca semblava ser el lloc de reunió de tots els llunàtics del món. I a Mallorca, Cala Rajada. I de Cala Rajada, el bar Wikiki», respon Bilbo al seu llibre. Aquí, és vera, també hi ha el pirata March i el batle Creu amb la seva cohort de contrabandistes, però a més es trobarà amb el també fugat Liesegang, que li salvarà la vida. En March i en Creu no dubtaran a sumar-se a una cosa semblant al que passa a Alemanya, però això ja és una altra història que ara no ens interessa destacar.

Ara l’important és que Bilbo és aquí i que la seva mescla explosiva de jazz i còctels crearà escola i que serà l’amor, no sé si escriure-ho en majúscules o no, el que el farà partir per anar a Sitges, un altre paradís on l’amor, amb majúscules o no, hi té estada permanent.

3. Ara ja som a Sitges el juliol de 1936. Ja fa uns anys que Bilbo hi és. També hi té un bar i hi fa còctels. Esclata la guerra i/o revolució. Passen moltes coses que podeu llegir al seu llibre. D’algunes d’elles en vérem una representació al castell l’estiu passat: Les cançons perdudes, amb Jaume Miró, Toti Fuster i Biel Bisquerra. «Investigaven» la vida de Margaret Zimbal Putz i de Bibbel, el seu al·lot, que va morir al front a Mallorca, com poc després també ho va fer Zimbal en un altre front. Bilbo els coneix del seu bar, on ell a vegades hi cantava amb la seva guitarra.

Bilbo pren partit per la revolució, per l’antifeixisme, s’identifica amb els anarquistes, se’n va a Montecarlo a jugar al Casino, perd, però torna amb un camió carregat de medecines i benes, i s’embarca cap a Porto Cristo amb el vaixell hospital, el qual, evidentment, és atacat per l’aviació italiana que ha contractat el contrabandista i pirata March.

Antoni Domínguez Moll també desembarca a sa Coma. Domínguez és un gabellí pescador que s’havia hagut d’«exiliar» a Menorca abans que esclatàs la guerra per qüestions massa llargues d’explicar ara. Coneixia Bilbo de Cala Rajada? El coneix ara en el front de guerra? No ho sé. Però moltes vegades m’he demanat quina relació hi pogué haver entre els antifeixistes alemanys refugiats a Cala Rajada i els esquerrans gabellins, especialment Domínguez que duia un tragí de peix i barques i sabia molt bé qui era en Verga i quin pa s’hi donava, per Cala Rajada.

Potser és una quimera, però costa de creure que Bilbo i Domínguez no intercanviassin mai unes paraules. El fet, però, és que no ho sembla i només coneixem una sola referència als estrangers feta per Domínguez, on diu que el poble era un «oasi espiritual de molts estrangers i turistes». Bé, així també ho entenia Bilbo, sembla. Perquè Cala Rajada, i Sitges també, fou això, entre moltes altres coses, un oasi on escapar i potser esperar temps millors. Però la «realitat» va desfer el miratge de l’oasi. I llavors Domínguez tenia el seu oasi a Ciutadella, i allà l’oasi es va convertir en ratera i fou atrapat i fou assassinat, quan Bilbo ja havia escapat a Londres.

4. Som a Londres, el maig de 1940. Fa vuit mesos que ha començat una altra guerra mundial. Allà hi ha Bilbo i els seus embulls de faldes. Ara no només escriu, també és artista. Pinta, fa escultures, i més tard també serà l’amo d’una sala d’exposicions i es convertirà en editor. Ara, però, és detingut per la policia britànica en plena exposició de les seves pintures. Què ha fet? Tothom li diu que no ha fet res i que estigui tranquil. Senzillament, ara resulta que és alemany. I els alemanys, com també ho seran els japonesos de Califòrnia, són tancats en uns camps de concentració i, moltes vegades, separats de les seves famílies. És el destí de Bilbo, i ell ho sap: sempre serà un estranger encara que quan va marxar cap a Londres pensava que allà «la gent és humana i civilitzada», i ara, en canvi, sent que ha esta traït i maltractat per aquells que considerava els seus amics.

Però no es deixa dur per la tristesa i la desolació i funda una universitat popular i encoratja als altres presos a participar-hi com a professors i com a alumnes.

Passarà uns mesos a l’illa de Man, entre Gran Bretanya i Irlanda, i es donarà la paradoxa que ell, un jueu alemany, és més antinazi que alguns dels soldats i policies que el tenen tancat en aquell camp de concentració. Tots ells molt britànics, és clar!

I aquí acaba el que volia dir de Bilbo després de tants anys. Són petits detalls, però que a mi em donen una visió més general del món i de la vida que vivim, ja que la història contada en primera persona per un tipus com Bilbo agafa una altra dimensió diferent de quan ho fan els «professionals» que ho veuen tot d’enfora i no tenen necessitat de prendre decisions personals davant el «bé» i el «mal».

Bilbo constantment va haver de decidir i gairebé sempre va triar el costat llibertari de la vida, llibertari en tots els sentits. Perquè Bilbo era, per mi, bàsicament això, un llibertari que va tractar d’escampar la bona nova pertot arreu on va haver de viure.

I jo, a vegades em sent com en Bilbo, i em trob com un estranger passejant per Capdepera i pressent que puc acabar en un camp de concentració, com ja ho va fer el meu padrí Miquel Llull, allà a Formentera.

Ara ja només resta per dir que quan jo pugui tornar a Paradella, segur que allà hi trobaré en Bilbo perquè ja m’han avisat que ell hi és i que hi té un bar amb música i còctels. Quan jo hi desembarqui me n’oferirà un, ho sé cert. I conversarem de moltes coses, mirarem la mar i somriurem com ho fan les seves ones i hi cercarem les fonts dolces que brollen enmig de la mar i que donen aigu als mariners des del temps d’Aníbal ençà, com a mínim...

Però segur que no direm res d’Al Capone, i sí que xerrarem, i molt, de la jueva i «polaca» Rosa Luxemburg i la seva revolució feminista i somiaren una altra vegada, com fantasmes espartaquistes que som, en enderrocar els kàisers que colonitzen la terra.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

febrer 2019

Publicat a Cap Vermell,  17 de febrer 2019


El «conde Rossi» a l’Hotel Castellet

golea | 22 Maig, 2019 19:46

Documentació Gabellina i Oriental (40)
 
 
Sabíem que el «conde Rossi» havia vengut a Capdepera a fer algun dels seus famosus discursus al llarg de la seva estada a Mallorca, però no en teníem constància gràfica. Josep Massot i Muntaner ens informa de les moltes visites que va fer pels pobles de Mallorca, però no hi consta cap visita a Capdepera, encara que potser fent un repàs exhaustiu a la premsa de l’època podríem trobar alguna informació més concreta. De moment, sabem que Maria Terrassa li diu a Joan Huerta en una entrevista: «No te’n recordes, Joan, com aplaudia aquella beatota quan el Comte Rossi cridava comunisti fusilati?» [Capellà, 2014:131]. Informacions orals ens parlen que va fer aquest crit a la plaça de l’Orient, damunt el balcó de can Creu, però, com dèiem, per ara en desconeixem la data.

Aquest «conde Rossi» era Arconovaldo Bonacorsi (1898-1962), un «aventurer» i «persona de confiança» de Mussolini, que va arribar a Mallorca juntament amb els avions italians que desbarataren, en part, el desembarcament republicà. Concretament, arribà a Mallorca el dimecres 26 d’agost i ja l’endemà 27 va fer una visita al front. Des del primer moment va pretendre agafar el comandament militar de l’illa, cosa que no va aconseguir del tot. Però sí que va ser l’organitzador de Falange i també un dels organitzadors del terror, cosa, però, que no ens ha de fer pensar que fou el culpable de tots els mals violents que va patir Mallorca l’estiu i tardor de 1936, perquè aquest trist «honor» el va compartir amb moltes altres persones:
 
«La repressió brutal i vergonyosa de Mallorca és un fet que ningú no pot discutir. Ningú no pot discutir tampoc la responsabilitat de la Falange en els excessos que hi tingueren lloc entre el juliol de 1936 i la primavera de 1937. I darrera la Falange hi havia, no cal dubtar-ne, els seus dirigents, el marquès de Zayas i el «conde Rossi», a més de tota una colla d’altres reietons, que s’atrevien a fer llistes de vius i de morts, i que eren capaços, si convenia, de demanar diners i fins i tot d’organitzar falses sortides en barca que els permetien d’enriquir-se a costa dels perseguits delerosos d’abandonar l’illa» [Massot, 2017:141].
 
A més de totes aquestes qüestions relacionades amb la repressió, l’estada del «conde Rossi» a Mallorca també tengué implicacions en les relacions internacionals. Alguns sospitaren d’un pla de Mussolini per fer-se amb el control de l’illa; Anglaterra i França no acabaven de refiar-se de les intencions italianes i, a més, Bonacorsi no era gens «diplomàtic», ni amb els francesos, ni els britànics, ni els espanyols, ni els mallorquins... De fet, deixà molts enemics a l’illa, no només entre els republicans, quan el desembre del 36 li ordenaren que tornàs a Itàlia. Després, les seves aventures bèl·liques continuaren al front de Màlaga i més tard a Etiòpia. Morí, encara feixista, a Roma el 1962, convertit, però, en un mite –malèfic– a Mallorca:
 
«El “conde Rossi” continua essent per a mi un personatge sinistre. Puc donar-li, però, sense por a equivocar-me, tota una colla d’altres qualificatius, que van des de criminal fins a psicològicament immadur, des de mentider fins a mitòman, de rapaç i mancat d’escrúpols fins a pseudomoralista, de poc intel·ligent fins a ambiciós i d’una vanitat sense límits... Tot amb tot, no puc subscriure les afirmacions dels qui volen limitar la seva activitat a una pura anècdota, a una simple acció propagandística o a l’enquadrament d’un minúscul grup de “Dragones de la Muerte” sense més importància. Bonacorsi és bastant més que un “fanático jefe de milicias”» [Massot 2017:240].
 
Potser hi podríem afegir el qualificatiu de covard i d’histriònic, cosa que va plasmar ell mateix en una pel·lícula on es va fer filmar mentre «combatia» al front de Manacor quan les tropes republicanes ja feia setmanes que havien reembarcat i, després, la va fer exhibir en diversus locals mallorquins. És, també, el responsable de la tortura, violació i assassinat de les cinc infermeres republicanes el 5 de setembre de 1936 a Manacor, en què hi participaren membres dels seus «escuadrones» i també el metge-ginecòleg que havia certificat la virginitat d’algunes d’elles: Damià Deyà [Tugores, 2017].
 
El «conde Rossi» i el metge Damià Deyà, entre altres, a Manacor.

Anem, però, a la fotografia. En primer lloc cal dir que la podem reproduir gràcies a la perspicàcia d’Antoni Flaquer Coix, el qual la va comprar per internet perquè, encara que posava que estava feta en un lloc desconegut, ell va saber que es tractava de l’Hotel Castellet de Cala Rajada. Ho va saber perquè fa anys que es dedica a replegar dades i fotos d’aquest hotel històric i coneix molt bé la fesomia que tenia la seva entrada amb les palmeres.
No coneixem, per ara, els que l’acompanyen, però sens dubte són caps militars i els que estan al costat de l’entrada podrien ser membres dels Escuadrones de la Muerte, la seva guàrdia personal, reclutada el 27 i 28 d’agost entre els militants falangistes de casa bona que es trobaven a la Casa del Poble de Palma, convertida en la seu del falangisme. Aquests «escuadrones» l’acompanyaren a tot arreu i foren el braç executor de les seves malifetes i són, amb ell, els protagonistes de la pel·lícula que esmentàvem més amunt. «Feien por!», va arribar a dir d’ells un dels dirigents falangistes de Manacor. Un dels membres d’aquesta guàrdia pretoriana era el teatí Julià Adrover Llaneras, que li feia de traductor, però en aquesta fotografia en el Castellet, no el podem identificar.
Quant a la data de la fotografia, no la sabem, però sí que es poden fer algunes hipòtesis. Com hem dit, «Rossi» va arribar a Mallorca el 26 d’agost i s’hi va estar fins al 23 de desembre. Per la manera que vesteixen els personatges de la fotografia, sembla que encara és a l’estiu i, per tant, la fotografia va ser feta poc després de la seva arribada i no cap el final.
Consta que dia 1 de setembre «Rossi» va ser a Artà, on hi va fer un discurs amb motiu del bombardeig que va patir la població artanenca per part de l’aviació italiana que va provocar onze morts «per equivocació» [Morey, 2016:370-374;381]. Per tant, aquest mateix dia 1 podria també haver visitat Capdepera i Cala Rajada i fer-se la fotografia a l’Hotel Castellet.
El 4 de setembre les tropes republicanes abandonen el front i a partir del 10 «Rossi» emprèn tota una sèrie de visites als pobles, en els quals feia els mateixus parlaments, sempre amenaçadors envers els republicans. Entre ells destaca el del 13 de setembre a Manacor, on la matança de presoners i presoneres republicans havia estat descomunal.
Per tant, segurament aquesta fotografia en què podeu observar-lo mentre surt de l’Hotel Castellet és del mes de setembre, en què la repressió va prendre característiques d’holocaust. Només el primer de setembre foren portats a Palma més de trenta presoners gabellins, alguns dels quals no tornaren i d’altres passaren anys a la presó o a camps de concentració.
 
«Rossi» i Julià Adrover (amb creu blanca) pels carrers del Port de Manacor.

L’Hotel Castellet, del qual esperam que qualque dia se’n faci un estudi complet, va acollir alguns aviadors italians, com abans havia acollit antinazis i espies nazis, com ens conta Ellen Otten, la dona de Karl Otten. No sabem si el convertiren en un bordell, tal com va fer «Rossi» amb l’Hotel Mediterráneo de Palma, on s’hi feia dur prostitutes de Casa Elena i on també hi passaven algunes de les prima donnas del falangisme mallorquí, mostrant una altra dimensió del nostru personatge.
En tot cas, «Rossi» va ser una autèntica bèstia que va provocar una gran hecatombe, no només física ans també moral, no només entre les víctimes ans també entre els victimaris, perquè molts d’aquests victimaris mai més no tornaren a ser persones.

Quant a Capdepera, segur que es podrien dir moltes més coses, segur que queden moltes anècdotes i documents que encara no han estat desvetllats. Es parla del seu discurs al balcó de Can Creu, de la seva desfilada pels carrers Col·legi, Estrella i Port, no sabem si damunt un cavall o un ase o a peu. Se sap que hi ha fotografies que podrien immortalitzar aquests fets, però aquestes fotografies encara no han aparegut. Se sap que molta gent va veure, de grat o per força, aquella comitiva «fúnebre» que intentava escampar la por entre els rojus i els invertebrats que no es volien banyar. Entre tots aquests, hi havia els meus pares que precisament aquell dia, sigui quin sigui, es varen «conèixer», es varen agradar i mai més no es tornaren a separar.
Però no, encara no es va poder aplicar aquella consigna revolucionària que tanta fortuna va tenir anys més tard i que deia: «Fes l’amor i no la guerra». Les guerres varen continuar i encara ara esperam que s’acabin. Evidentment, sembla que ens convé esperar d’asseguts!
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
maig 2018
 
 

Bibliografia
 
Capellà, Margalida (2014). Veus republicanes: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939). Vol. III. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
Massot i Muntaner, Josep (1988). Vida i miracles del «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Massot i Muntaner, Josep (2017). Arconovaldo Bonacorsi, el «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Morey, Jaume (2016). Artà: llarg camí cap al desastre. Palma: Documenta Balear.
Tugores, Antoni (2017). Moriren dues vegades: Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
 

Coberta del libre d'Antoni Tugores, on es veuen les cinc infermeres 
assassinades per «Rossi» i els seus sequaçus.



Programa de Zona Roja amb imatges de «Rossi».

Les trinxeres incertes

golea | 26 Abril, 2019 10:43

La Biblioteca del Golea (22)
 
 
 
Ja fa una temporada vaig anar a veure la pel·lícula Incerta glòria, dirigida per Agustí Villaronga. Com moltes altres vegades vaig sortir del cinema amb més interrogants que respostes.
Fa molts anys que havia llegit la novel·la de Joan Sales, en la qual es basa la pel·lícula, però no sabia encaixar molt bé el que havia vist i el que havia llegit. Però malgrat tot no m’entretendré en detectar i explicar les diferències entre una i altra, que, com no pot ser d’una altra manera, són molt grans perquè, com tothom sap, són llenguatges artístics completament diferents. Ara bé, la pel·lícula té un mèrit molt gran per mi, i és que m’ha fet llegir un altre cop la novel·la, la qual cosa ha estat una experiència molt i molt enriquidora. Jo no sé si la novel·la és la millor que s’ha escrit mai a la «Península Ibèrica», com sembla que va arribar a dir Juan Goytisolo, i no ho puc dir perquè, com és evident, el meu coneixement sobre la matèria és molt i molt limitat. Però sí puc dir que amb la seva lectura, o relectura, per ser més precisus, hi ha hagut un abans i un després per mi.
 
En tot cas, la novel·la està ambientada en la guerra civil i sembla ser, per tant, una novel·la de «guerra», i de bon començament una guerra de «trinxeres». Però les trinxeres sempre tenen una terra de ningú, on passen coses, on molta gent hi voldria arribar per quedar-s’hi, perquè és a la terra de ningú on tot esdevé abastable i tot esdevé real. I és precisament en aquesta terra de ningú on alguns hi han trobat la seva pàtria i el seu destí i el seu amor.
Parlam d’una història coral, de diversus punts de vista, d’un trajecte obert a l’atzar, de material sensible que no es pot comptabilitzar, de persones que van i venen sempre en direcció contrària, de persones que fugen d’un espectacle que els han imposat, que coneixen la desil·lusió perquè abans han conegut l’esperança, que finalment comprenen que potser no han entès res, que ho donen tot però que potser no tenen res. En fi, la ficció feta realitat, feta vida, feta contradicció real i creïble i de la qual tots hi podem aprendre un poquet de noltrus mateixus, com si llegíssim allò que ens ha passat o que tal vegada ens passarà.
 
Perquè al davant tenim les trinxeres incertes que en realitat s’escampen en totes direccions. Les trinxeres no són un perímetre traçat per enginyers amb carrera universitària o militar, ans s’escapen a qualsevol planificació humana. Les trinxeres miren endavant, això és cert, però també miren cap els costats i cap endarrere. Les trinxeres són ferides en el cor de les persones. Les trinxeres són la nostra por i la nostra indecisió. I les trinxeres també són les nostres ganes de canviar el món, un somni que moltes vegades ens esdevé un malson que converteix les trinxeres en tombes inacabables, on s’enterren els homus, les dones i els somnis que tots ells i elles somiaren una nit, sigui aquesta d’estiu o d’hivern.
 
La novel·la té protagonistes: uns ens parlen directament, d’altres els coneixem pel que ens conten d’ells, però aquests que no parlen a vegades són els que diuen més coses.
És el cas de Juli Soleràs, un personatge complex de tan real com és, que transita per les trinxeres, però que sempre es troba a terra de ningú i que és un parell de vegades desertor; finalment diu que no vol haver participat en una guerra civil i fer-ho amb els vencedors.
Ens apareix l’anarquisme, capaç de convocar els bons i els mals esperits, tots ells junts però remant cap a rumbs oposats. Anarquistes que maten i anarquistes que són matats, potser pels mateixus que maten capellans i burgesus, petits o grans. I la Trini, nascuda en mig del millor de l’anarquisme, té un fill amb l’altre protagonista, en Lluís, sense casar-se però se’ns fa cristiana i resa en el front i també a casa seva en la clandestinitat. I, mentrestant, el seu germà es fa un homu en el secretariat de propaganda i més tard, anys després de la guerra, es farà d’or fent més i més propaganda amb el règim i el gran capital. I és que els oportunistes i els aprofitats tenen el seu paper en qualsevol guerra i, per tant, a la vida i l’única coherència que tenen és no trair-se mai a ells mateixus.
Bé, no pretenc parlar de tots els protagonistes, però potser sí cal fer-ho d’en Cruells, seminarista republicà i enamorat de la Trini, el qual és qui escriu les dues darreres parts de la novel·la. Més tard, ja mossèn, ens adonam que és un dels pocs que potser sempre ha transitat per la mateixa trinxera. Paradoxes de la vida!
I també de la Carlana, una dona que aixeca passions, si més no les d’en Lluís, i que també sempre es troba en terra de ningú, on hi té un castell per «defensar-se» dels amics i dels enemics.
 
Finalment hi ha un personatge central i col·lectiu, que és Catalunya. La seva burgesia, primer «acollonada» per la república, pel republicanisme i pels avençus socials que suposaven, i després humiliada pel nacional-catolicisme i la seva xenofòbia anticatalana. I la classe obrera, potser representada per l’anarquisme, que es debat entre oferir una alternativa «política» (o potser filosòfica?) creïble i el nihilisme més impotent. O el comunisme, que molt prest obrirà encara més trinxeres a la rereguarda i acabarà de complicar-ho tot amb les seves txeques i el seu sectarisme il·luminat.
I el catalanisme, atrapat en una guerra que no és la seva però que és contra ell. Perquè més enllà dels turons obscurs i fumejants de les trinxeres, es veu, també, la llarga guerra entre Espanya i Catalunya, de la qual ara mateix vivim una de les batalles més apassionants, encara que, de moment, només amb trinxeres digitals i molta demagògia nacionalista i autoritària, anticatalana i antirepublicana, com sempre...

Ara bé, la novel·la també és, malgrat tot i sobretot, una novel·la d’amor: Soleràs, Trini, Lluís, Cruells, Carlana... formen un paisatge de trinxeres on cadascú hi viu l’amor a la seva manera, perquè també sabem, o hauríem de saber, que l’amor i la guerra sempre ens han acompanyat, sempre ens acompanyen i sempre ens acompanyaran amb les seves misèries i amb els seus petits moments de «glòria».

Bé, si una cosa queda clara de tot això, és que les trinxeres de la «guerra» són incertes i són mòbils, com sempre també ho són les trinxeres de l’amor.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
Publicat a Cap Vermell, 24 juny 2017
 (Segueix)

Recordant a Barcelona

golea | 27 Març, 2019 14:29

Antònia del Río i Martí Llorens 

Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle
Amadou Hampâte Bâ


El mateix dia que havia de partir cap a Barcelona a passar una setmana desfressat d’investigador, vaig llegir en aquest
digital local que la Fundació Suñol havia concedit una beca a n’Antònia del Río per tal que fes “una investigació sobre la memòria del món a través dels llibres i una recerca en el concepte de biblioteca”. Com ja vos podeu imaginar, vaig quedar de pedra, perquè jo som bibliotecari –de veres i de bromes– i tenc la meva casa i la meva vida plena de llibres, i, a més, havia de passar aquesta setmana a ca seva convidat pel seu company, Toni Perelló. Així que vaig pensar que podria aprofitar una mica del meu temps per a conèixer la seva feina i per parlar-ne una miqueta per a tots vosaltres, estimats gabellins i gabellines de cor net i polit que a vegades perdeu la memòria i no sabeu localitzar el sentit de les coses, il·localitzable en un magatzem sense organitzar.

I també vaig pensar que potser el projecte de n‘Antònia ens podria ajudar a refer una mica tot allò que s’ha perdut –que ha fet ull!–, i que també, potser, la meva estimada Biblioteca del Golea passaria a formar part d’aquest gran projecte de recuperació de la memòria que es fa de cada dia més i més gran.


I així vaig visitar el seu taller al barri del Raval i més o manco això és el que va dir:

 Image


 L’interès per la biblioteca i els llibres ve derivat del meu tema principal de feina, que és la memòria. És un gran projecte que es diu Magatzems i està format per tres peces, de moment, totes tres són instal·lacions.

*

El primer projecte que vaig fer es diu “Magatzem de la Memòria” i xerra de la memòria a partir dels records de les persones. M’interessava sobretot el fet que, quan una persona desapareix o mor, on van els seus records? Alguns es traspassen d’unes persones a altres però, on queden si no s’han explicat? Com es podria traslladar a una part més física tota aquesta activitat mental? per això la instal·lació es representa amb una espècie de làpides, formades amb paper de diari; són de diferents gruixos, des de cinc fins a vint centímetres, i cada làpida fa referència a una densitat de pensament. És una relació metafòrica entre el pensament i el cúmul de paper.


*
Després vaig fer una altra peça envoltant aquest tema, que vaig anomenar com un so, una onomatopeia, “Sssssht!”, és la que es fa servir quan es demana silenci. Seguia amb aquest tema dels records i la memòria, però en aquesta ocasió volia treballar els records i la història que no et deixen contar, més relacionat amb els sistemes de poder que et deixen xerrar o no et deixen xerrar. Per exemple, a la mateixa història d’Espanya, veure com es gestionava la memòria. No només la memòria que ens deixen sentir o contar, sinó també com el poder intervé en això. Era una altra instal·lació en la qual hi havia fulls de paper també aferrats a la paret, i aquests fulls de paper estaven en moviment continu perquè hi havia tres ventiladors que els feien xerrar de qualque manera. El renou són les paraules que no s’han dit. Després d’aquests crits en blanc una veu feia “Ssssht!”, i els papers callaven. Estava tot sincronitzat amb un mecanisme d’ordinador: el so feia callar els ventiladors i els ventiladors feien callar el paper. Crec que ens podem sorprendre de lo disposats que estem a obeir les ordres.

*

I després la tercera peça, la que ha estat escollida per la Fundació Suñol, és la que he anomenada “Xius-xius en blanc”, també fent referència als records, on sempre hi ha present aquesta relació entre memòria i oblit. A partir dels suports que feim servir per xerrar o perquè la memòria passi a la posteritat, en aquest cas, el paper. A “Magatzems de la Memòria” era paper de diari, a “Sssssssht!” els papers que feim servir dia a dia, com els folis, i en aquest cas són els llibres. El que passa és que aquesta biblioteca no és una biblioteca física on hi ha uns llibres de veritat, sinó que tenim un espai que és contenidor d’aquests llibres, però els llibres no hi són, sinó que hi ha una representació de l’ànima de la biblioteca, del concepte. I representa tota aquesta memòria, tot aquest coneixement del món que a vegades es va perdent pel camí. És una espècie d’esquelet de biblioteca, una presència de biblioteca; no és una biblioteca real.

M’interessava la recerca, que seran aquests sis mesos que tendré per fer feina: cercar textes, ja sigui literaris o més d’assaig, que xerrin d’aquesta biblioteca com a concepte, aquesta ànsia d’emmagatzemar que tenim les persones: el món està ple de biblioteques, però també hi ha les biblioteques que s’han cremat, les que no ens han arribat, l’espai buit que ens han deixat els llibres que no s’han escrit. És un espai de reflexió sobre la biblioteca mateixa, no és una biblioteca real on puguis anar a cercar un llibre, sinó que et faci pensar en tota aquesta història, què hem perdut o què no s’ha fet.

Image

*

Tot el que sigui memòria, en general sempre m’interessa i sempre intent quan faig una peça o una obra, que els materials o l’interès que tenc es vinculi amb el que vull dir. Per exemple, una peça que vaig fer que es deia “Objectes fòssils” són objectes que pertanyen al segle passat, ja siguin llibres amb una enquadernació que ara ja no es fa, també hi ha un biberó que era de la mare d’en Toni que ara el veus i no saps què és, pareix un objecte d’un altre planeta, o una lupa, que els he transformat en fòssils. Els vaig fer un motlo i els vaig omplir de resina, i seria com si amb el temps poguéssim trobar objectes que ja no tenen cap ús. Tot això és una teoria que tenc, que no és meva sinó compartida per molta gent, que els objectes guarden el rastre i la memòria de les persones que els utilitzen i m’interessen les històries que pots trobar a partir d’aquests objectes i de les vides que han passat i que aquests ens conten.

*

També prepar una sèrie de fotografies relacionada amb el tema de la memòria, perquè la fotografia des del seus orígens hi està molt vinculada. Quan una persona era fotografiada es deia que li treien l’ànima i també és un testimoni que aquesta persona ha existit. Quan veus una fotografia antiga potser no saps qui és, però tens la constància que aquella persona va estar en aquest món. I a partir d’aquest discurs propi de la fotografia, per una part, l’empro per fer registres d’acumulacions d’objectes... Tota aquesta cosa de l’acumulació m’interessa moltíssim, perquè són petjades, petjades d’existència, són els vestigis, són allò que ens dóna la pista que hi ha hagut qualcú i tenim les ganes de cercar o de sebre qualque cosa més. A partir dels objectes trobar les històries, que a vegades són inventades, però estires del fil i arribes potser a una història més onírica...

*

Utilitz la fotografia analògica perquè m’agrada ser coherent amb la tècnica que faig servir i el significat que cerc. Si empr la fotografia és perquè conceptualment encaixa amb el discurs que tenc i si fos digital crec que hi hauria un desfasament entre allò que propòs i les eines que faig servir. Per això quan faig instal·lacions, el material que faig servir o la tècnica, sempre està a disposició del discurs. Per exemple, abans pintava, però ara ja no ho faig perquè pintant no trob la manera d’explicar el que vull explicar i no és perquè no m’agradi pintar, sinó perquè en el moment que tenc qualque cosa a dir o a transmetre cerc quines són les eines adequades per fer-ho. I en aquest sentit la fotografia analògica també em permet controlar tot el procés, necessita el seu temps. I el temps! el temps també forma part de tot el discurs de la imatge, perquè és un procés molt lent, perquè estic parlant de temps, de memòria i crec que tot és com un sediment que aporta capes de significat i de lectures diferents. 


Image 

* * * 

A la mateixa planta de l’edifici, vell com gairebé tot el barri, on Antònia del Río hi té el seu laboratori fotogràfic, hi fan feina tota mena d’artistes, cadascú amb el seu espai. L’atzar va fer que ens trobàssim amb el fotògraf Martí Llorens, que ens va regalar la seva conversa i la seva cervesa. Ens va mostrar el seu estudi i la seva col·lecció de fotografies antigues fetes sobre vidre, gairebé totes elles procedents de Nord-amèrica i que compra en pública subhasta per internet. Les seves explicacions ens feren encara més interessant la visió d’aquells personatges que ens miraven des de la meitat del segle xix, i també érem conscients que allò que veien els nostres ulls era l’únic que servava la seva memòria. 



 Image 


I ja hi tornàvem a ser amb la memòria. La memòria dominava aquell espai i també, per què no dir-ho!, dominava els nostres cors.


Martí Llorens, a més de fotògraf, és un gran coneixedor de la guerra civil i la seva extensa i inconmensurable bibliografia. I potser per això “el seu treball incideix en la construcció de la memòria i els records a través de treballs fotogràfics de marcat contingut literari on es confonen la realitat i la ficció”.


Prova d’això són els dos treballs que ens va mostrar.


El primer va ser una recerca del lloc exacte, aeròdrom de La Senyera, des d’on es va enlairar l’avió protagonista de la novel·la d’André Malraux, L’espoir, novel·la mítica que també es va convertir en pel·lícula dirigida pel mateix Malraux. I també del lloc exacte on es va estavellar, Valdelinares, a més d’altres llocs relacionats amb la trama de la novel·la i amb la crua realitat.


El viatge de Martí Llorens cap a la memòria i els records va donar els seus fruits i va aconseguir fotografiar els mateixos llocs on tot va passar, i fins i tot va recuperar tres peces de l’avió, que ara es guarden en un museu a Terol. L’avió, com el mateix Golea, va ser desballestat i reutilitzat en gairebé totes les seves parts per la gent del poble del costat, la qual cosa, com ja vos podeu imaginar, em va emocionar i va commoure tots els bibliotecaris del Golea. 

Image 

*
L’altre treball que ens va mostrar Martí Llorens va ser producte, com gairebé tot a la vida, de l’atzar. Va passar amb la seva moto prop de la Plaça Reial i va veure un estol de milicians i milicianes. Era al·lucinant! Estaven filmant Libertarias de Vicente Arada i per això semblava que el 96 havia tornat el 36. Va començar a fer fotos i d’allà va sortir una publicació, Memorias revolucionarias, feta a Múrcia, a Mestizo, el 1999.


He tengut les fotos “originals” entre les mans i vos puc ben assegurar que semblaven de l’època, perquè Martí Llorens no només va fer les fotos, sinó que es va preocupar que fins i tot la textura del paper i l’escriptura que hi havia al darrera tenguessin un aire de versemblança total. Crec que ho va aconseguir. Si no m’ho haguessin dit, no hauria dubtat gens ni mica que aquelles fotos estaven fetes en plena revolució, el juliol o l’agost de 1936. 




    

 Image 

* * * 

I finalment, què hi feia jo per Barcelona? Què hi havia perdut? Crec que puc dir que en realitat hi havia perdut la memòria. En tot cas, hi havia anat a recuperar una part d’aquesta memòria, de la memòria gabellina, però també de la memòria catalana i de la mundial. La meva feina, per atzar, havia topat amb la feina d’altres persones que, segurament per altres vies, per altres camins, feien el mateix que jo. Aquesta és, en el fons, l’essència de la Biblioteca del Golea, dels Matgatzems d’Antònia del Río i de les fotografies de Martí Llorens: la memòria i també els flaixos dels records que es troben perduts a qualque racó, físic o mental, i que ens cal un petit o gran esforç per a recuperar-los, per a retrobar-los o, senzillament, per a descobrir-los.Amb en Toni Perelló trescàrem per tota la ciutat per fer aquest gran descobriment que és trobar allò que és al nostre abast mentre el desig de trobar sigui viu, mentre no es perden les ganes i el gaudi d’investigar (la vida). Moltes vegades hi vas perdut: camines i camines i penses que potser mai no arribaràs a enlloc, però la sort i el coneixement et menen en cercles que a qualque moment convergeixen en allò que malgrat tot és vital i necessari per ser el que som en realitat: persones que mai més no tornaran allà des d’on han partit.  

Image 
Mirant al cel tot esperant l’aviació feixista, aquesta que diuen que mai més no podrà tornar a bombardejar Barcelona: la rebel, la catalana, la llibertària. 


Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
Publicat a Cap Vermell (22 desembre 2009)

Espiritistes i lliurepensadores

golea | 21 Març, 2019 19:58

La Biblioteca del Golea (26)

 
És bo parlar avui d’aquest llibre presentat tot just fa uns mesus; és bo fer-ho per diversus motius, però sens dubte el principal, per mi, és que aquest llibre ens explica el rerefons de moltes de les coses que han passat a Capdepera amb les dones. Ja fa temps que des d’aquí s’han impulsat tota una sèrie d’estudis sobre la realitat social, política i, en definitiva, històrica del nostru petit poble.

Bé, idò, una de les conclusions que ja podem treure de tot això, és la implicació de les dones en tots aquests afers transformadors que ja començaren al segle XIX, com a mínim. Són moltes les evidències que em fan parlar d’aquesta manera; basta que llegiu els llibres publicats sobre el metodisme, l’espiritisme i el socialisme, i sempre hi trobareu un bon esplet de dones que es mouen per amunt i per avall per tal de mostrar les seves ganes de ser, les seves ganes de participar de les lluites obreres i sindicals i que, per damunt de tot, reclamen un lloc digne i igualitari en la necessària transformació de la societat que s’està duent a terme.
Ara no és el moment de fer un balanç de si aquesta transformació, aquest canvi, és el que esperaven elles, el que esperàvem alguns de noltrus, però no podem dir, de cap de les maneres, que les dones, algunes dones, si més no, no han intentat acostar el conjunt de la societat a la llibertat.
Evidentment que els camins escollits han estat  diversus, segons el moment i segons el tarannà personal de cadascú. Hi ha hagut l’activisme polític, civil, sindical... en el qual les dones sempre hi han tengut un paper molt gran. Ho hem vist en les lluites contra les quintes, on les dones s’enfrontaven a l’estament militar, que era una de les potes de l’entramat monàrquic i conservador; també hem vist dones, a Capdepera mateix, en lluites sindicals contra patrons i cacics en un intent de canviar les relacions de poder, i també hem vist dones que han seguit el camí de l’espiritualitat per a trobar un lloc més tranquil i segur per a elles i el seu món. Són dones que han imaginat el futur i han tractat de compartir aquesta visió per tal de convertir-la, encara que només sigui un poquet, en realitat.
El llibre tracta especialment de les darreres, però que ningú pensi que aquestes dones només es dediquen a la contemplació i/o a parlar amb els esperits o coses d’aquesta mena. No; són, moltes d’elles, dones que participen en organitzacions de tot tipus, que parlen en públic, que escriuen, que creen els seus propis mitjans de difusió, que han perseguit i aconseguit crear escoles laiques i racionalistes també per a les nines i que han deixat una petjada molt més profunda del que fins ara ens havíem imaginat. És cert que els règims polítics (tots ells) han enderrocat, en part, el seu llegat; també és cert que el materialisme històric i el materialisme en general, ha ignorat i ocultat aquest llegat. Però, la llibertat sempre torna. Ara bé, no hem de pensar la llibertat com una cosa «religiosa» que ens portarà a una mena de paradís, sigui aquest terrenal o més «elevat», sinó que el que és important de la llibertat és el que feim mentre no la tenim. És com una mena de viatge a Ítaca, bé, ja ho sabeu...
No cal fer un llistat de les dones de les quals parla Dolors Marín; en són moltes, i gairebé totes són catalanes continentals, com li agrada dir a l’amu en Xiscu de can Patilla. Una de les destacades és Amalia Domingo Soler, de la qual ja n’hem parlat en aquesta revista [o potser diari, no ho sé molt bé], amb motiu de la presentació de l’imprescindible llibre de Josep Terrassa sobre l’espiritisme gabellí. Però totes elles formen un conjunt enorme que desmenteix, en part si més no, la passivitat femenina en els anys tenebrosus i suposadament mascles de la revolució industrial. Entre totes elles ens mostren un cos femení que avança, que es mou i que no dóna res per perdut. I són, en molts aspectes, les contemporànies de les dones gabellines que hem admirat i encara admiram.
 
Ara també és un bon moment per dir que Isabel Peñarrubia és una de les historiadores mallorquines que s’han proposat rescatar aquest llegat femení que estava a punt de passar per ull. Fa temps que s’hi dedica i aquests dies presentarà un treball sobre les dones gabellines, moltes de les quals estaven en l’òrbita del que explica Marín. És una bona oportunitat per a intentar rescatar una part d’aquesta herència, sense la qual aniríem coixus per la vida. I també és un bon moment per a agrair a dones com Marín i Peñarrubia que ens posin al dia de les seves investigacions a través de les seves publicacions, perquè a través d’elles podrem dir que ens hem fet una mica més grans i que la nostra mirada és molt més ampla perquè, entre altres coses, ens mostra la vida, el món, amb ulls de dona.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 
Publicat a Cap Vermell el 20 de juny de 2018

Cançó per a Andreu Nin

golea | 11 Febrer, 2019 19:56

La revolució i els nostres cors ploren per tu desconcertats,

Andreu Nin.

Aquí a la teva Barcelona

tots els arbres de la Rambla

han deixat caure les fulles

en saber això de la teva mort.

I quan les petjades estalinistes immundes

coagularen la sang proletària,

van trepitjar el teu trespol,

les fulles caigudes en el teu nom

iniciaren el seu etern murmuri:

«Nin... Nin... Nin...»

Per sempre més.

 

El sol i el futur tendran cura de tu,

Andreu Nin.

Aquí a la teva Barcelona

la lluna creixerà encara més,

i ho farà per tu,

en record d’aquestes nits que no s'ha portat el vent,

quan apareixies de matinada per les Rambles

carregat de lluites i de somnis.

 

Per aquell temps solia dir-te: «Ves alerta,

Andreu Nin,

hi ha una foscor murmurant

i un núvol de ganivets llargs

esperant-te amb ràbia emboscada.»

I tu, aturant-te sense por a la Rambla buida,

amb el teu bell cap coronat ja d’«ananké»*,

em contestaves:

«És cert que hi ha ganivets malvats i ombres,

però hom ha de seguir el seu camí,

avançar sempre».

 

Segueix endavant amb la teva memòria invicta,

Andreu Nin,

més enllà de la teva Barcelona

i dels confins de l’adéu!

Avança en el record,

en la revolució,

en els nostres cors!

¡Avança amb nosaltres, ara i sempre!

 

* virtut d’aquell, el record del qual serà honorat

 

Mary Low (1912-2007)

 

Nota

No he pogut, fins ara, aconseguir el poema sencer en la seva llengua original; tan sols aquest petit fragment: «[...] I used to say to you then: “Take care, Andres Nin. There is muttering darkness and a cloud of long knives awaiting you in anger ambush.” And you, pausing frightless on the empty Ramblas, your fine head already crowned with ananké [virtut d’aquell, el record del qual serà honorat], would answer me: “Truly there are evil knives and shadows, but one must press on, go forward always”[...]». Ho he fet a Judit Figuerola Peró, «El català de l’URSS. Andreu Nin, revolucionari i traductor». Els altres fragments que completen el poema són a Poetas del Siglo XXI. Antología mundial.

Satyagraha: una vacuna contra la violència

golea | 02 Febrer, 2019 11:37

La Biblioteca del Golea (29)


L’Editor dels Bous a vegades ens sorprèn amb les seves edicions i, com qui no vol la cosa, se’ns apareix amb uns llibrets que pesen molt més que no ho fa el paper en el qual estan impresos.

És el cas d’aquest llibret d’Edmond Privat, un suís francòfon que va ser amic i admirador del personatge, de Gandhi, del campió de la no-violència, de la Satyagraha. El llibre té, a més, una altra singularitat, i és que està escrit en esperanto, una llengua universal que va tenir predicament i pràctica entre alguns gabellins. Entre la part «rara» dels gabellins, és clar!

No faig comptes parlar amb excés d’aquest llibre, però no perquè no valgui la pena –que ho val, i molt!– sinó perquè senzillament vull recomanar amb insistència que tothom que tengui ocasió el llegeixi i, si no sap com aconseguir-lo, el pot comanar a la llibreria, a la biblioteca o els dissabtes poc després del missudia a can Patilla, si és que l’amu en Xiscu, seguint ordres directes de la seva màquina registradora, no decideix tancar-lo abans de l’hora de prendre cafè.

Evidentment, el llibre no ens conta res de nou, però té una manera tan senzilla d’explicar la vida, el pensament i l’acció de Gandhi, que ens deixa bocabadats i, per tant, ens deixa la sensació de què la humanitat no ha après res si continua ignorant «la força de la veritat», la Satyagraha: «que els revoltats resisteixin amb fermesa la injustícia, refusin la submissió, però es carreguin sobre si mateixos el sofriment en comptes de fer sofrir el contrari... De cap manera es tracta d’obediència sinó, al contrari, de resistència sense por i sense violència».

Això me du a una altra percepció i de comprensió molt més profunda dels nostrus presus polítics, republicans per a més senyes. Si el seu sacrifici no commou les consciències de tota la societat, és que som una societat morta. La Índia va demostrar molta més saviesa i humanitat davant el repte d’encarar la violència colonial amb una actitud de desobediència exempta d’odi i molts britànics van admirar Gandhi per això. Jo admir, ara més que mai, els presus i els exiliats perquè ara entenc millor el missatge que ens volen transmetre: no podem defallir en la nostra lluita per la llibertat, però tampoc no podem caure en les provocacions que ens causa la violència policial i judicial del nacionalisme espanyol i el silenci còmplice de gairebé tota la societat espanyola, en el millor dels casus. Gandhi pensava que un dia els britànics entendrien que els indis, fossin hindús o musulmans, mereixien la llibertat que els britànics volien per ells mateixus, però noltrus no podem pensar així: la majoria social espanyola està demostrant que no pot consentir la nostra llibertat ni tampoc la seva. Si més no això és el que es desprèn de l’opinió publicada i a vegades no sé com interpretar el silenci dels altres, dels «demòcrates» espanyols. Els catalans aquests darrers anys, potser sense saber-ho, hem aplicat els ensenyaments de Gandhi en la nostra lluita per la llibertat i això sembla que ha posat dels nirvis al nacionalisme radical que s’ha apoderat de les estructures de l’Estat espanyol i, per tant, ens indica que anam pel bon camí.

La societat espanyola, si més no la que es veu als seus mitjans de comunicació, està malalta de xenofòbia i noltrus, els republicans, no podem pagar amb la mateixa moneda, perquè Catalunya, després de més de mil anys d’història, no pot acabar assemblant-se als seus opressors. La societat espanyola ha de ser un mirall en el qual es reflecteix tot allò que mai hem de voler ser. I així ha de continuar fins a la llibertat o la mort.

No ho dic jo, ho diu la Satyagraha de Gandhi.

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Edmond Privat, Vida de Gandhi. Documenta Balear, 2018.
Versió catalana d’Elisabet Abeyà.

Josep Carner i «Capdepera terrible»

golea | 07 Gener, 2019 20:40

La Biblioteca del Golea (12)

 

 

1

Capdepera potser NO és el centre del món, però ho podria esser. Ara bé, Capdepera pot arribar a esser moltes i diverses coses, tot i més d’allò que en pogueu imaginar, però Capdepera sobretot ha estat i és TERRIBLE. El viatge s’ha fet molt llarg i la gran trompada contra la crua realitat ha estat de les que fan època. Però tampoc ens hem d’amoinar massa, perquè, com a mínim, ja fa més de cent anys que ho és, de terrible!

I d’això tractarà avui aquest sermó goleà. Perquè avui parlarem d’un personatge que, per sort o per desgràcia, podem qualificar com un dels grans de la literatura catalana i, per tant, de tot Catalunya: Josep Carner.

A la Cogregació Mariana de Barcelona, acabant el segle xix, va coincidir amb un gabellí: Joan Alzina i Melis, del qual qualque dia se n’haurà de parlar més amplament. No sé si exclusivament per aquesta amistat o també per altres vies, el cert és que Carner va iniciar una llarga relació amb Mallorca que el va dur a l’illa com a mínim els anys 1904, 1905 i 1906 i en les tres ocasions va anar a parar amb els seus ossus a Capdepera. I és gairebé segur que es va allotjar a la casa pairal d’Alzina i Melis, al carrer de la Font, 1.

A la Congregació Mariana, concretament a la seva Acadèmia Catalanista, i a les revistes Montserrat i Catalunya, va començar el neixement del Noucentisme, l’expressió cultural del catalanisme burgès que políticament representava la Lliga Regionalista. Els protagonistes d’aquest començament foren Carner, Bofill i Mates i, entre d’altres, també Joan Alzina i Melis.

Fruit d’aquesta amistat, Carner va publicar un poema amb el títol «La cansó de l’Alzina y Melis», molt en la línia de poemes i acudits irònics sobre els seus amics que tant li agradava practicar i que podria ser un dels seus primers escrits relacionats amb la Terra dels Gabellins.

 

Catalunya, 30 setembre de 1903. Per a més informació, veure: Jaume Aulet: Josep Carner i els orígens del noucentisme. Barcelona: Curial/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

2

El 1905 Carner va publicar el seu Primer llibre de sonets. Un llibre que podem considerar com a molt “mallorquí”, ja que la dedicatòria general és per Antoni Maura, pocs anys abans que es fes mundialment famós com l’assassí de Ferrer i Guàrdia. També hi escriuen poemes de salutació Llorenç Riber, Miquel Ferrà, J.M. Tous i Maroto i Miquel Costa i Llobera. Finalment, hi ha poemes dedicats a Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Rosselló, Margalida Salvà, Gabriel Alomar, Antoni Maria Alcover i Joan Alzina i Melis, aquest darrer titulat “Solitud” i que podeu llegir més avall. Com podeu comprovar, si exceptuam Maura, tots ells, amb alts i baixus, amb llums i ombres, figures senyeres de la Catalunya mallorquina.

 


Joan Alzina i Melis (Foto cedida per Antònia Melis).

 

3

Aquesta amistat Carner-Alzina va durar molts anys i ambdós col·laboraren en altres iniciatives culturals. Com va acabar? Va superar el tràngol que va suposar la guerra civil? No puc afirmar ni una cosa ni l’altra, però el cert és que no he trobat documentació o bibliografia que indiqui que més enllà dels anys catorze o quinze es tornassin a trobar o col·laborar junts. Només l’octubre de 1927 Carner va escriure a la revista Ciutat de Manresa, de la qual Alzina en feia els articles de novetats i crítica literària.

Ara bé, Carner es va mantenir fidel a Catalunya fins al final, i Alzina i Melis sembla que més aviat no ho va fer. Per què persones que havien col·laborat en aixecar tot un moviment cultural d’alta volada per Catalunya, es trobaren de sobte a una i altra banda de la trinxera? La resposta potser forma part d’un altre article, perquè és molt llarga i complexa, i complicada com sempre ho és la vida.

Però, com és fàcil imaginar, a Mallorca Carner no només coneixia Alzina i Melis. També tenia amistat amb mossèn Alcover, amb els seus estira i arronsa evidentment, amb el qual va mantenir durant anys una correspondència relativament regular, i amb Maria Antònia Salvà, amb la qual fins i tot se’l va arribar a relacionar sentimentalment, si més no platònicament, malgrat que madò Maria Antònia era molt més gran que ell. Curiosament, també en aquest cas, finalment es trobaren en bàndols diferents: Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): «Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.»

Josep Carner i Maria Antònia Salvà.

4

Tornam a trobar la pista de Carner a Capdepera en un llibret que m’ha deixat l’amu Antoni Coix: José Vidal Isern: Cuevas de Artá. Guía turística de Artá y Capdepera. Palma: Imprenta de Francisco Soler Prats, 1929. A les pàgines 46-47 s’explica l’existència d’un Àlbum on els diferents personatges que visitaven les coves hi estampaven les seves signatures i petits comentaris o fins i tot poemes i dibuixus. El 17 de setembre de 1877 hi consta la presència de Jules Verne, Víctor Hugo i Alexandre Dumas. I, entre molts altres, el febrer de 1904, la de Joan Alcover, Eugeni d’Ors i mossen Alcover.

I l’abril de 1905 «l’il·lustre poeta» Josep Carner hi va escriure: «Aquestes Coves m’agraden més que Víctor Català».

 

5

Després ja és a la correspondència amb Maria Antònia Salvà, on trobam l’evidència que Carner va estar-se a Capdepera com a mínim el 1904, el 1905 i el 1906. [veure també el llibre d’Aulet, citat anteriorment, p. 187]

Quant al 1904 ho suposam perquè, com es pot comprovar a la il·lustració següent, abans de venir a Mallorca l’abril de 1905, anuncia que ha començat un poema en set sonets titulat Capdepera terrible.

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 179-180. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada el 29 de març de 1905]

 

6

El 1907 publica el Segon llibre de Sonets, que segueix, si fa no fa, la mateixa tònica mallorquina de l’anterior, amb múltiples poemes relacionats amb Mallorca o amb indrets concrets de la nostra illa. Hi trobam un poema titulat “Capdepera” que està dedicat a Gabriel Melis, oncle de Joan Alzina i Melis i al qual aquest darrer ja haviar dedicat una narració titulada “Una passejada”, publicada a la revista Montserrat el juliol de 1901.

Podeu llegir aquest poema a continuació en la versió definitiva que va sortir al llibre i una altra versió primerenca inclosa en una carta a Maria Antònia Salvà. [Miquel Ferrà va reproduir aquest poema en una article del Diari de Balears. El podeu veure aquí]

 

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 200. [dins una carta a Maria Antònia Salvà datada a Barcelona el 25 d’abril de 1906]

 

7

A continuació podeu llegir una altra carta de Carner a Maria Antònia Salvà, escrita a Capdepera i compartida amb Joan Alzina i Melis. «Capdepera segueix de cara al sol, petit, blanc...»

 

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 198. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada a Capdepera el 15 d’abril de 1906]

 

Biblioteca Lluís Alemany. Consell de Mallorca.

 

8

I “Capdepera terrible”?

Idò «Capdepera terrible» no ha comparegut per enlloc encara. L’he cercat per tot allà on he pogut, però fins ara ha estat en va.

Malgrat tot, no ho don per acabat i potser qualque dia podrem fer una segona part d’aquest article que inclogui aquest poema en set sonets que, amb aquest títol meravellós, podria canviar la història de Capdepera.

 De moment, ens haurem de conformar amb aquests versus on hi sentim un poble fred i abandonat, però que no arriba a ser tan terrible com volem i desitjam.

 

Té Capdepera un’avia, qu’es un turó vellet,

amuradat, ab cases ahont hi fa molt fret;

amuradat, ab figueres de moro y etzevares.

 

Ja fóra Capdepera bon xich entremaliat;

guayta ab trapacería l’espay, les ones clares.

Mes, com que sempre el mira la vella, fa bondat.

 

Miquel Llull – Bibliotecari del Golea

[Publicat a Cap Vermell, el 12 de  gener de 2010]

 

PD. Encara seguim esperant un poema de Carner amb una títol tan meravellós com «Capdepera terrible». Passen els anys i no hi ha poema, però sí hi ha la crua realitat de la terrible Capdepera.

 

 

Una «llum» gabellina que ens espera

golea | 27 Desembre, 2018 18:12

La Biblioteca del Golea (21)

 

«The Eye see more than the Heart knows»

W. Blake.

 

 

 En poc temps sortirà un llibre sobre l’espiritisme gabellí pensat i escrit per Josep Terrassa amb pròleg d’Isabel Peñarrubia i epíleg de Gerard Horta. He pogut seguir de prop l’evolució d’aquest llibre i m’ha resultat una experiència enriquidora i segur que serà una altra aportació de l’amu en Pep de na Maians a la clarividència gabellina, que tanta falta ens fa.

Aquest tema de l’espiritisme he de confessar que fa anys que em du de cul, perquè voldria entendre molt més del que entenc. Però, per desgràcia, les meves limitacions amb el món extraterrestre són molt grans. Així i tot, ja fa anys que em vaig atrevir a parlar-ne, a la meva manera, esclar, i vaig perpetrar un articlet en el qual feia referència a sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), el creador de Sherlock Holmes, i un dels grans defensors de l’espiritisme, del qual en va escriure una història, referida especialment als països anglosaxons.

 

 

Ara tenc el gran plaer de presentar un altre llibre, en el qual la intervenció de Doyle és capital, com també ho és la de Harry Houdini, Erik Weisz (1874-1926) de nom vertader. Houdini o Weisz era un jueu hongarès de parla alemanya que es va fer famós com a mag i com a il·lusionista. L’amistat Doyle/Houdini va ser gran i sempre es varen tractar amb un gran respecte, però tengueren les seves diferències, i aquest llibre és una crònica d’aquestes «diferències» que els feren discutir en públic i en privat sobre un afer tan important i misteriós com és la comunicació amb els esperits, és a dir: l’espiritisme.

Curiosament, el «científic» Doyle era un ferm defensor d’aquesta comunicació entre els vius i els morts i va esmerçar una gran part dels seus esforçus a explicar-la a través de conferències i escrits.

Houdini, l’«il·lusionista», no hi creia pas i, contràriament a Doyle, va esmerçar els seus esforçus a desemmascarar els falsus mèdiums i fer veure que tot eren trucs que ell mateix era capaç de repetir.

Aquesta és, per tant, una narració d’aquestes diferències que foren tan i tan profundes i que posa al lector entre l’espasa «científica» de Doyle i la paret «esotèrica» de Houdini, tots dos en uns papers que semblen canviats i que, per això mateix, ens sobten i ens deixen bocabadats.

 

Però encara cal parlar d’un altre llibre tot just sortit del forn i que, a més, ens acosta més a Capdepera, perquè parla d’un personatge molt important en l’espiritisme gabellí: Amalia Domingo Soler.

El llibre és Amalia i els esperits: la vida de la cèlebre espiritista a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, de Patrícia Gabancho, autora d’un bon grapat de llibres, molts d’ells al voltant de la cultura catalana en el seu sentit més ampli.

Aquest cop Patrícia ens acosta a la figura d’Amalia Domingo, però també especialment a la Barcelona de la segona meitat del segle xix, en què es viu un dels moments d’efervescència econòmica i social als quals ens té acostumats Catalunya. L’espiritisme formà part d’aquell paisatge humà, i el llibre el restaura per tal que el puguem veure amb ulls d’ara.

Relacionàvem l’espiritisme amb el món obrer i menestral d’aquella Catalunya en permanent construcció, i no anàvem errats. Anarquisme i espiritisme tenien els seus vasos comunicants, com també els tenien amb el feminisme, com molt bé ens ha ensenyat Gerard Horta en els seus llibres. Ara bé, Amalia no acaba d’entrar en aquest patró, si més no d’una manera clara i decidida. Ella es dedica a escriure, tant llibres com articles per a la revista que dirigeix, La Luz del Porvenir, però no té una implicació social directa en el món que l’envolta i sembla va assistir passivament al primer Congrés Internacional Espiritista celebrat a Barcelona el 1888, encara que en fou la vice-presidenta. Congrés que, per altra banda, és recordat per les seves conclusions «revolucionàries», especialment en relació a les dones i a l’educació laica, que igualment propugnaven els lliurepensadors, així com també en la solidaritat internacional.

I per això, precisament, el llibre és imprescindible, no només per conèixer aquesta dona que fou tan i tan important, sinó per a poder inserir-la dins la història de Catalunya i poder fer un balanç equitatiu del que fou i representà aquesta «religió científica universal» que coneixem per espiritisme i que, a Capdepera, ens arribà relacionada amb els lliurepensadors, els republicans i, finalment, amb el socialisme.

 

Jo, com ja he dit, tenc les meves limitacions a l’hora d’entendre i, per tant, poder explicar, tot aquest trull de la comunicació amb els esperits, però la «poesia» espiritista em «sona» bé. La seva música sens dubte és molt bona i t’obre el desig, per no dir la necessitat, de parlar i de parlar amb «persones» que no «són» al nostru davant. Si els esperits no existeixen qualcú els hauria d’inventar! Potser amb ells trobaríem allò que hem perdut per totes aquestes autopistes sense final que, amb un trànsit «infernal», ens porten per amunt i per avall. Autopistes «intel·ligents» que ens han fet perdre la memòria i ens han despullat dels atributs de somiar. I potser necessitam la llum del pervindre per a tornar a ser aquells que un dia somiarem que podríem ser.

 

Tal vegada avui és un bon moment per a tornar a llegir un llibre d’Amalia, un llibre que fou de la meva repadrina Francisca Rigus i que un parell de generacions han guardat ben amagat en un forat de paret. És un llibre del qual segur que qualque vegada ja n’he parlat: ¡Te perdono! Memorias de un espíritu, el qual és la transcripció feta per Amalia de les «aventures» de l’esperit Iris viscudes al llarg de moltes «vides» i dictades al mèdium Eudald. Bé, quan n’hagi tret aguller, ja vos en faré cinc cèntims!

 

Ara retorn a Capdepera i veig tot aquest paisatge que ha passat per ull, i pens en les converses que mai no he tengut i que sé segur que són les més interessants i importants que «he tengut» mai. I tragín una gran set, una gran set de «veritat» (o potser hauria de dir de «coneixement»?), però no puc mirar al meu costat, ni al davant, ni al darrera, perquè pressent que tot s’ha ensorrat. Però allà, en algun lloc que no sé dir, sempre, sempre hi ha una «llum» que potser només es pot copsar a través de la poesia espiritista que va il·luminar les nostres voltes i carrers i que l’amu en Pep de na Maians ha tractat de desenterrar i reconstruir.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

 

 

Imatge del famós Congrés Espiritista de Can Patilla (agost 2013) organitzat per la Tertúlia Gabellina i Oriental, co-presidit per l’amu Antoni Coix i Gerard Horta, que donà pas a la revolució mundial que culmina amb el llibre de l’amu en Pep de na Maians, editat pel mèdium Guiscafrè amb la «col·laboració» des de l’ultratomba del fantasma Llull i de la societat secreta Cap Vermell.

 

 


Publicat a Cap Vermell, 18 març 2017 

 

 

Intervenció interposada de Patrícia Gabancho parlant de l'espiritisme.

Salvatore Giuliano i la Santíssima Trinitat

golea | 13 Desembre, 2018 17:10

  

 

Sense cap dubte érem més feliços quan les pel·lícules de bandits acabaven bé i els nostres herois, com Robin Hood, eren bons al·lots i robaven als rics per donar-ho tot als pobres, i s’enfrontaven als poderosos per a defensar als seus amics o a una dama de la qual sempre s’acabaven enamorant.

Això no és el cas de l’heroi de la nostra pel·lícula d’avui, el qual difícilment pot ser considerat un «bandit social» amb totes les lletres, encara que de bon començament ens ho semblava. Perquè Salvatore Giuliano (1922-1950), el nostre heroi, va fugir a les muntanyes després d’un robatori i l’assassinat d’un carabinieri i després va esdevenir coronel de l’Exèrcit d’Alliberament de Sicília, que pretenia aconseguir la total independència d’Itàlia o, en darrer extrem, penjar una altra estrella a la bandera dels EEUU. Aquest somni se’n va anar en orris aviat i l’Estat italià es va descentralitzar i a Sicília hi varen posar un govern autònom. No em direu que això no vos sona?

Però hi ha més coses que sonen: una illa, mediterrània, la màfia, la democràcia cristiana, els cacics, una guerra, morts a les cunetes... un exèrcit d’ocupació.

Bé, ja dèiem abans, que ens agradaven aquells herois llunyans, dels quals la filmografia ens presentava un perfil quasi perfecte, perquè o no havien existit mai a la realitat o, si ho havien fet, feia tant i tant de temps que ningú podia dir si allò que ens contaven les pel·lícules era veritat o era mentida. A Giuliano, en canvi, li feren entrevistes i també va escriure, o li varen escriure, articles pels diaris. Va ser, idò, un bandit mediàtic i la seva mort també va ser molt mediàtica amb paparazzis fotografiant-ho tot i moltíssims curiosos mirant el seu cadàver des de les balconades i les finestres de Castelvetrano. Era jove i va morir jove i, per tant, com les bones estrelles del rock, va deixar un cadàver exquisit.

Francesco Rosi ens presenta una pel·lícula d’investigació, que després tendria una continuïtat en la seva filmografia amb Il caso Mattei (1972), Lucky Luciano (1973) i Cadaveri eccellenti (1976). I el més curiós de tot és que Giuliano gairebé no surt en tota la pel·lícula. Surt, això sí, el seu cadàver i després un parell de pics el veiem, o això pensam,  caminar pel carrer d’un poble o lluitant per la muntanya amb els seus homes, sempre d’esquena o de lluny. Però amb uns flaixbacs continus Rosi ens va contant tota la seva història a través d’una veu en off o per boca de periodistes, policies, venedors de refresc, advocats, jutges...

Malgrat tot, una de les escenes més belles i, al mateix temps, més esgarrifoses, és quan la seva mare va a reconèixer el cadàver: damunt una pedra i envoltat de gel per a evitar la descomposició. Els crits de la mare són l’essència de la mort mediterrània: un dolor que no es pot reprimir perquè, en el fons, ningú no creu en el més enllà i no hi ha déus ni homes que ens puguin consolar davant la imatge d’un fill mort.

Una altra escena molt colpidora és quan l’exèrcit ocupa Montelepre i se’n du tots els homes fermats amb cadenes damunt camions cap a Palerm. Les dones del poble es revolten i van cap a la plaça per a intentar alliberar els seus homes, i són rebudes pels soldats i allà es produeix un guirigall típicament sicilià: «Que els duen a matar! Que els duen a matar!». No era veritat, però ho podria haver estat. Només els portaven a humiliar-los perquè eren del mateix poble que el bandit.

El bandit, però, era bo o era dolent? Jo no ho sé del cert, perquè quan la Santíssima Trinitat (màfia, bandits i policia) és pel mig, si una cosa està clara és que ni hi ha res clar. O potser sí... potser tot està terriblement clar i les persones com Giuliano, sense una gran consciència social, es converteixen en titelles dels poderosos i maten per ells i també hi moren.

El venedor de refrescs diu: «Odiava als rics i ajudava als pobres». Sí, potser era vera. Però després de la victòria electoral de l’esquerra, se’n va cap a Portella de la Ginestra i hi produeix una autèntica matança entre els pagesos pobres que celebraven l’1 de Maig i que creien que el somni d’una vida més digna es trobava a punt de convertir-se en realitat.

Giuliano, amb les seves metralletes, els va despertar.

I la Santíssima Trinitat se’n va encarregar del demés. De matar-lo a ell i de fer desaparèixer les proves de la matança. I el seu botxí va ser el segon de la seva banda, el seu amic Gaspare Pisciotta, que també moriria enverinat a la presó. Els carabinieri, però, van organitzar un gran muntatge i se’n van atribuir l’autoria. El cercle es tancava: un fora de la llei era abatut per la llei. Tothom content, tothom tranquil, i la Santíssima Trinitat a continuar amb els seus negocis.

 

Miquel Flaquer

març 2005, des del port de Maputo (Moçambic)

 

[publicat a Blanc i Negre, abril 2005]

 

Hobsbawm, Eric. «The Bandit Giuliano». A: Uncommon People: Resistance, Rebellion and Jazz. Londres: Abacus, 1999. pp . 256-267

 

La vera storia di Salvatore Giuliano

http://www.sicilian.net/salvatoregiuliano/italiano/

 

 

Salvatore Giuliano

EQUIP TÈCNIC

Direcció: Francesco Rosi
Guió: Francesco Rosi, Suso Cecchi D'Amico, Enzo Provenzale, Franco Solinas
Fotografia: Gianni Di Venanzo
Escenografia: Sergio Canevari, Carlo Egidi 
Música: Piero Piccioni
Muntatge: Mario Serandrei
(Itàlia, 1961)
Duració: 120'
Produció per a Lux Film

PERSONATGES I ACTORS

Salvatore Giuliano: Pietro Cammarata
Gaspare Pisciotta: Frank Wolff
President del tribunal: Salvo Randone
Advocat de Pisciotta: Federico Zardi
Confident: Bruno Ekmar 

 

1 2 3 ... 21 22 23  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb