El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

La bogeria alemanya i la nostra

golea | 08 Setembre, 2012 19:19


Infracr˛niques Neocolonials

La bogeria alemanya i la nostra

á

Funcionari anant a berenar carregat de bitllets per a pagar la cosumiciˇ.

á


carreta (Segueix)

Equivocar-se tant!

golea | 31 Gener, 2009 23:30

Equivocar-se tant! Equivocar-se tant!

Hope

Something was dead in each of us,
And what was dead was Hope.
Oscar Wilde



1

Equivocar-se tant
com per deixar escapar la vida
que corria com un alè que no pot viure
sense l’ull que tot ho observa,
que tot ho domina.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre endevinar la desfeta,
no sebre prevenir les pluges,
no intuir que al final de la tempestat
el llamp calaria foc al bosc
on s’amagava allò que en diuen amor.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre retirar les paraules
que digueres en somnis
entre la boirina crepuscular
d’aquells dies que foren després tan lluminosos.
Equivocar-se tant!
Com per no veure la teva imatge
fonent-se com el gel de les muntanyes
quan ve la primavera
per abraçar-te
i per dir-te que les coses només tenen
aquell color especial perquè tu les hi pintes.
Equivocar-se tant!
Tant i tan de pressa que el temps
no deixava espai pel gaudi,
per a la dansa de la pluja,
per l’amor que sempre arriba tard
a les teves cites desesperades.

Equivocar-se tant amb tu,
equivocar-se tant amb mi,
deixar escapar l’amor que se’n va aviat, molt lluny,
i converteix el que abans era el teu paisatge
en un paratge desolat
on equivocar-se tant
és el preu que has de pagar
per haver somiat
que no et tornaries a equivocar.

Equivocar-se tant!

Equivocar-se tant
amb les idees,
amb les imatges,
amb les il·lusions fetes pols a cada cantonada
on t’espera la paraula,
la carícia mig somiada,
mig intuïda,
però mai no real del tot,
mai no acabada.

Equivocar-se tant i amb tanta contundència!
Tant com per no veure el miratge
que no és sinó la teva mirada distorsionada
per l’efecte del sol i de la calor
sobre les coses que estimes i que desitges.

Equivocar-se tant com per no entendre
que no existeixen els somnis
fets d’alcohol i de mentides,
de mirades apagades, d’il·lusions reals
com la mateixa vida que contínuament t’enganya.

Com pot ser possible equivocar-se tant?
Però ho és!
És tan real
que equivocar-se tant
és allò que fas cada dia
que intentes no equivocar-te,
que intentes sobreposar-te a totes
i cadascuna de les equivocacions
que han convertit la teva vida en una gran mentida.

Perquè equivocar-se tant i tant
és al cap i a la fi la teva vida,
el teu amor, la teva mentida,
allò que vius, allò que respires,
allò que sents i potser també
allò que t’il·lumina,
com ho feia el resplendor del llamp
en aquelles nits de somnis d’amor
que es presentaven davant els teus ulls
com si tot allò fos una pel·lícula,
una ficció,
és a dir,
com si fos una gran mentida.


2

Equivocar-se tant
amb la teva mirada,
amb les teves carícies,
amb les teves besades.

Equivocar-se tant
amb les teves poques telefonades,
amb els teus missatges,
amb les meves esperances (?).

Equivocar-se tant
amb l’amor, amb la passió,
no veure les mentides, no pressentir els errors,
caminar per la platja tot sol
i sentir-se l’amo del món.

Equivocar-se tant
i precisament per això
no voler intuir el final,
no voler acceptar la mort.

Equivocar-se tant
i mirar la frontera que mai de mais
podràs transpassar, la frontera de l’amor?,
la frontera de les teves tristes especulacions
sobre l’eternitat i sobre la seva claror.

Equivocar-se tant
amb el teu somriure,
amb el teu cos,
amb el teu sexe.
Equivocar-se tant
amb les teves passejades,
amb les teves mentides,
amb les teves frases mai no acabades,
amb els teus dubtes interiors,
amb les teves mancances.

Equivocar-se tant
amb les teves promeses,
amb les teves voluntats
mai no acomplertes,
amb les teves decisions
tan poc consistents
com els niguls que dibuixen el cel,
com els paisatges de sorra,
com els camins de la mar,
com les imatges de la fosca.

Equivocar-se tant
amb les construccions de la teva ment,
del teu deliri, de les teves frustracions.
Equivocar-se tant
pensant en tu com si fossis real,
com si estassis aquí, amb mi,
al costat del foc, del foc que hem encès
entre tu i jo amb una llenya que no existeix.

Equivocar-se tant
i precisament per això
tenir la sensació que tot ha estat real,
equivocar-se tant
que tanmateix tot tan se val
perquè mai no podràs tornar a començar,
mai no podràs tornar a somiar
que sigui tan fàcil equivocar-se tant.


3

Equivocar-se tant
creient en tu, creient en mi,
que junts marxàvem per avingudes d’avui i de demà.
Equivocar-se tant
d’esperar aquests petits, terribles i miserables miracles
que ens fan la vida més suportable...
Equivocar-se tant!

I mirar les despeses del viatge,
que no ens agafi desprevinguts l’arribada,
que l’equipatge no pesi massa,
que els telèfon no ens separi,
que ens estimem quan arribi l’horabaixa,
que no marxem abans d’hora,
que tot això sigui una gran jugada,
que l’hivern i l’estiu ens acompanyin,
que la neu no sigui només per lliscar-hi,
que ens sigui lleu el despertar,
que no ens ensorrem com les cases...

Equivocar-se tant fent plans,
suposant coses que mai no seran,
fent equilibris per no caure al buit
o a la mar, que ens separa, que no ens uneix,
que ens escup cap una platja deserta
on ens espera el final d’un aprenentatge
del qual, malgrat tot, no hi ha tornada.

Equivocar-se tant
escrivint fulles i fulles
que en realitat no diuen res,
que són un trencaclosques molt difícil d’entendre,
una llepada de bou sobre la gran desfeta,
una bandera blanca en una guerra no declarada,
una claraboia inútil per on ens esmunyim del naufragi.

Equivocar-se tant
mirant-te a la cara per a trobar la resposta:
però no n’hi ha.
Només silencis expressen
les teves mirades quan baixes per l’escala:
ni sí ni no, sinó tot el contrari.

Equivocar-se tant
i sebre-ho i continuar equivocant-se
per sempre més
com si això fos
l’únic que pots fer.

Equivocar-se tant
perquè no és veritat.
Equivocar-se tant
perquè més enllà de les mentides
hi ha altres mentides encara més terribles,
encara més vertaderes.


4

Equivocar-se tant
que després no t’ho acabes de creure,
que penses que és impossible
haver-se equivocat tant.
Equivocar-se tant
d’equivocar-se tant
mirant la crua realitat
i creure-la distinta.
Equivocar-se tant
amb la paret que et tapa la vista,
equivocar-se tant
amb el mapa de l’amor
que condueix la teva vida
per camins inexistents,
per boscos inexpugnables.
Equivocar-se tant
i no sebre reemprendre la marxa,
no trobar les dreceres
que et reenvien cap a una altra banda.
Equivocar-se tant
que ja no esperes res,
res més que la fi d’aquest somni,
la fi de les esperances i de les seves angoixes,
la fi de la cursa
i l’arribada... a cap banda.


5

Equivocar-se tant
maniobrant entre la fosca,
entrellucant una sortida
que no existia
més que en els meus somnis
tots plens de beneitura.
Equivocar-se tant
xuclant la llum de la Lluna
sobre els paisatges de la nostra vida,
sobre les cases, penetrant per les finestres
que ens mostraven la sortida
per on escapar-se’ns si volíem.
Equivocar-se tant
no agafant la drecera
per on era possible arribar a l’altra banda,
a l’altra banda on tot s’esdevenia,
on érem lliures de gaudir d’aquella llum
que tot ho encenia.
Equivocar-se tant
creient-te valent per fer-ho
i descobrint que era impossible,
que la pèrdua estava servida,
que no trobaries la sortida
dibuixada per la llum de la Lluna,
que tot era una mentida
i que la llibertat, ni que sigui en somnis,
sempre és traïda.



i 6*

I finalment, no me’n puc avenir
d’haver-me
equivocat tant
pressentint no sé què
en les nit de Lluna Plena
quan esperava
no haver-me
equivocat tant.

novembre 2005

Clicau per a escoltar

Ara veim el cap de l'esperança

"Alarit", d'Allen Ginsberg

golea | 31 Gener, 2008 14:50

BG Alarit prova

Alarit

 

per Carl Solomon


I

 

He vist els millors cervells de la meva generació destruïts per la bogeria, famolencs, histèrics, nus,

arrossegant-se de matinada pels carrers dels negres a la recerca d'una colèrica picada,

passotes de cap d'àngel consumint-se per la primigènia connexió celestial amb l'estrellada dinamo de la maquinària de la nit,

que, encarnació de la pobresa embolicada en parracs, drogats i amb buides mirades, vetllaren fumant en la sobrenatural foscor dels pisos d'aigua freda surant sobre les carenes de la ciutat en contemplació del jazz,

que despullaren el cervell davant del Cel i sota el El i varen fer trontollar il·luminats àngels Mahometans sobre les teulades de les cases de lloguer,

que travessaren les universitats amb radiants ulls frescs, al·lucinant Arkansas i tragèdia de llum-Blake entre els erudits de la guerra,

que foren expulsats de les acadèmies per dements & per publicar odes obscenes sobre les finestres de la calavera,

que s'arraulien esporuguits en roba interior en habitacions sense afaitar, cremant els seus diners en papereres i escoltant el so del Terror a través de les parets,

que foren aferrats per les seves barbes púbiques en retornar per Laredo a Nova York amb un cinturó de marihuana,

que menjaren foc en hotelutxos o begueren trementina a Paradise Alley, mort, o feien patir el seu tors als turments del purgatori nit rere nit

amb somnis, amb drogues, amb malsons de la consciència, alcohol i verga i disbauxes inacabables,

incomparables atzucacs de trèmul nigul i llamp en la ment afuant-se cap als pols de Canadà & Paterson, il·luminant tot l'immòbil món de l'inter-temps,

solideses de saló de peiot, albes de cementeri d'arbre verd en el pati del darrera, borratxera de vi sobre les teulades, barris de mostradors de bogeries automobilístiques de marihuana parpalleig de neó llum de trànsit, vibracions de sol i lluna i arbre en els rogents capvespres d'hivern a Brooklyn desvarieg de llauna de fems i bondadosa sobirana llum de la ment,

que s'encadenaren als ferrocarrils subterranis per a l'interminable trajecte entre Bettery i el sagrat Bronx penjats amb benzedrina fins que el renou de rodes i nins els feia caure tremolosos, amb la boca com un erm i batanejats, mentalment estèrils, despullats de tota brillantor sota la lúgubre llum de zoològic,

que se submergien la nit sencera en la submarina llum del Bickford, sortien surant i aguanteven la tarda de cervesa rància en el desolat Fugazzi, escoltant l'esclafit de l'apocalipsi en el jukebox de l'hidrogen,

que parlaven sense interrupció durant setanta hores del parc a l'apartament al bar a Bellavue al pont de Brooklyn,

un perdut batalló de conversadors platònics botant les baranes terminals de les escales contra-incendis, des de les finestres, des de l'Empire State, des de la Lluna,

desbarrant cridant vomitant xiuxiuejant fets i records i anècdotes excitacions oculars i commocions d’hospitals i presons i guerres,

intel·lectes sencers vomitats en deposició integral durant set dies amb les seves nits amb ulls brillants, carnassa per a la sinagoga llançada sobre el paviment,

que s’esvaïren en el no-res de Nova Jersey Zen deixant un rastre de postals de l’Ajuntament d’Atlantic City,

sofrint suors orientals i cruixits d’ossos tangerins i migranyes de la Xina sota la síndrome d’abstinència en l’esquàlida habitació moblada de Newark,

que vagaven sense esma a mitjanit en el tancat dels ferrocarrils demanant-se on anar, i partien sense deixar al darrera cors destrossats,

que encenien cigarretes en furgons furgons furgons que sotragaven a través de la neu cap a solitàries granges en l’àvia nit,

que estudiaven a Plotino Poe Sant Joan de la Creu telepatia i càbala bop perquè el cosmos vibrava instintivament al seus peus a Kansas,

que vagabundejaven solitaris pels carrers d’Idaho en cerca d’àngels indis visionaris que fossin àngels indis visionaris,

que pensaren que només estaven folls quan Baltimore refulgí en sobrenatural èxtasi,

que entraren en limusines amb el xinès d’Oklahoma impulsats per la pluja d’hivern de fanal de mitjanit de poble,

que vagaven mandrosos famolencs i sols a través de Houston en cerca de jazz o de sexe o de sopa, i seguiren l’enlluernant espanyol per a conversar sobre Amèrica i l’Eternitat, desesperançadora tasca, i així embarcaren cap a Àfrica,

que desaparegueren en el volcans de Mèxic deixant rere seu tan sols l’ombra dels seus vaquers i la lava i la cendra de la poesia espargida en la xemeneia que és Chicago,

que reaparegueren a la Costa Oest investigant l’FBI amb barba i calçons curts amb grans ulls pacifistes eròtics amb la seva pell bruna distribuint incomprensibles pamflets,

que es cremaren els braços amb cigarrets protestant per la narcòtica calitja de tabac del Capitalisme,

que distribuïen pamflets supercomunistes a la Plaça de la Unió sanglotant i despullant-se mentre les sirenes de Los Alamos udolaven per ells, i udolaven pel carrer Wall, i el ferry d’State Island udolava també,

que s’enderrocaren plorinyant en gimnasos blancs nus i trèmuls davant la maquinària d’altres esquelets,

que mossegaren detectius al coll i xisclaren amb delit dins cotxes de la policia per no cometre altre crim que la seva pròpia pederàstia i intoxicació,

que udolaren de genolls en el Metro i es veiren arrossegats dels teulats enarborant genitals i manuscrits,

que deixaren que els motoristes sants els donassin pel cul, i cridaven de goig,

que mamaren i foren mamats per aquests serafins humans, els mariners, carícies d’amor atlàntic i caribeny,

que boixaren matins i tardes en els roserars i a la gespa dels parcs públics i als cementeris espargint el seu semen lliurement a qui pogués venir,

que singlotaven inacabablement intentant forçar una rialleta però acabaven sanglotant rere la partició d’uns banys turcs quan l’àngel ros i nu aparegué per a travessar-los amb una espasa,

que perderen els seus efebus a mans de les tres velles harpies del destí, l’harpia guerxa del dòlar heterosexual, l’harpia guerxa que fa l’ullet fora de l’úter i l’harpia guerxa que es limita a asseure’s sobre el seu cul i tallar els auris brins intel·lectuals del teler de l’artesà,

que copulaven estàtics i insaciats amb una botella de cervesa un amant un paquet de cigarrets una espelma i queien del llit i continuaven passadís endavant i acabaven acubant-se contra la paret amb una visió de cony suprem i ejaculació defugint l’últim alè de la consciència,

que endolcien els conys d’un milió d’al·lotes que tremolaven en el crepuscle, i a l’alba es trobaven amb els ulls enrogits, però disposats a endolcir-li el cony a l’aurora, culs resplandents sota els graners i nus en el llac,

que sortien de putes per Colorado en miríades de cotxes robats per una nit, N.C., heroi secret d’aquests poemes, boixador i Adonis de Denver —alegrem-nos en el record de les seves innumerables boixades d’al·lotes a solars buits i a patis posteriors de restaurants, a fileres grinyolants de cinemes, en el cim de les muntanyes en coves o amb demacrades cambreres en familiars alçaments de solitaris enagos en un costat de la carretera, i especialment secrets solipsismes a banys de les benzineres i també en els carrerons de la ciutat natal,

que s’esvaïren en vastes i sòrdides pel·lícules, eren desplaçats en somnis, despertaven en un sobtós Manhattan, i sortien amb penes i treballs dels soterranis amb ressaca de despietat Tokay i horrors de somnis de ferro de la Tercera Avinguda i anaven trontollant cap a les oficines d’atur,

que caminaren tota la nit amb les sabates plenes de sang sobre molls de bancs de neu esperant que una porta a l’East River s’obrís a una habitació plena de vapor calent i opi,

que crearen grans drames suïcides sobre els farallons d’apartaments del Hudson sota el focus blau de temps de guerra de la lluna i cenyiran els seus caps amb llorer en l’oblit,

que menjaren estofat de be de la imaginació o digeriren el cranc en el llotós jaç dels rius de Bowery,

que ploraren davant l’encís dels carrers amb els seus carretons plens de cebes i mala música,

que s’assegueren sobre caixes inspirant la foscor sota el pont, i s’aixecaren per a construir clavicordis en els seus àtics,

que tossien en el sisè pis de Harlem coronats de flames i sota cel tubercular envoltats per caixes de taronges de teologia,

que gargotejaren totes les nits engronsant-se i rodant sobre sublims encisaments que en el groc dematí eren estrofes de disbarats,

que cuinaren animals podrits pulmó cor potes cua vísceres i truites somiant amb el pur regne vegetal,

que es capbussaren de cap sota camions de carn a la recerca d’un ou,

que tiraren els seus rellotges des del teulat per a emetre el seu vot per una Eternitat fora del Temps, i caigueren despertadors sobre els seus caps dia rere dia durant tota una dècada,

que es tallaren sense èxit els canells tres vegades consecutives, abandonaren i es veieren obligats a obrir botigues d’antiguitats on pensaren que s’estaven tornant vells i ploraren,

que foren cremats vius en els seus innocents vestits de franel·la a Madison Avenue entre explosions de plumbis versos i l’enllaunat estrèpit de ferris regiments de la moda i els xiscles dels marietes de la publicitat i el gas mostassa de sinistres editors intel·ligents, o foren atropellats pels ebris taxis de la Realitat Absoluta,

que botaren des del pont de Brooklyn això succeí de fet i s’allunyaren caminant desconeguts i oblidats penetrant a l’atabalament fantasmal dels carrerons de sopa & cotxes de bombers del Barri Xinès, ni tan sols una cervesa de franc,

que cantaven desesperats des de les seves finestres, queien per la finestreta del metro, es llançaven al llardós Passaic, s’abalançaven sobre els negres, ploraven per tot el carrer, ballaven sobre tassons de vi romputs amb els peus descalços estavellaven discs de nostàlgic jazz europeu alemany dels anys 30 acabant el whisky i vomitaven gemegant a l’ensagnat vàter, amb gemecs i l’estrèpit de colossals xiulets de vapor a les oïdes,

que es llançaven a tomba oberta per les autopistes del passat viatjant als llocs d’observació, Gòlgota de Soledat carcerària de cotxes preparats de cada un d’ells o encarnació de jazz de Birmingham,

que conduïen camp a través durant setanta-dues hores per a esbrinar si jo havia tengut una visió o tu havies tengut una visió o ells havien tengut una visió per a esbrinar l’Eternitat,

que viatjaven a Denver, que morien a Denver, que retornaven a Denver i esperaven en va, que vetllaven a Denver & cavil·laven i s’assolaven a Denver i finalment l’abandonaven per a esbrinar el Temps, & ara Denver sent enyorança pels seus herois,

que es postraren de genolls en desesperançades catedrals resant per la seva mútua salvació i per la llum i pels pits, fins que l’ànima il·luminà el seus cabells durant un segon,

que s’estavellaren a través de la seva ment a la presó esperant impossibles criminals d’auris caps i l’encant de la realitat en els seus cors que cantaven dolços blues a Alcatraz,

que es retiraren a Mèxic per a cultivar un hàbit, o a Rocky Mount al tendre Buda o a Tànger a la recerca d’al·lots o a la Southern Pacific cap a la negra locomotora o a Harvard a la recerca de Narcís a Woodlewn a la garlanda de margarides o a la tomba,

que exigiren judicis de seny acusant la ràdio d’hipnotisme & es quedaren penjats en la seva follia i les seves mans i un jurat indecís,

que llançaren ensalada de patates als conferenciats de la CCNY sobre el Dadaisme i subsegüentment es presentaren sobre els escalons de granit del manicomi amb els caps afaitats i un arlequinesc discurs sobre el suïcidi, exigint una lobotomia a l’instant,

i reberen a canvi el concret buit de la insulina el metrasol l’electricitat la hidroteràpia la psicoteràpia la teràpia ocupacional ping-pong i amnèsia,

que en desolada protesta es limitaren a tombar una única simbòlica taula de ping-pong, descansant breument en la catatònia,

retornant anys més tard calbs de veritat a excepció d’una perruca de sang, i llàgrimes i dits, a la visible condemnació del dement dels pavellons de les ciutats de folls de l’Est,

als fètids salons de Pilgrim State, Tockland i Greystone, disputant amb els ecos de l’ànima, balancejant-se i rodant en els bancs de soledat de mitjanit regnes-dòlmen de l’amor, el somni de la vida un malson, els cossos convertits en pedra tan pesada com la lluna,

a la fi la mare******, i llançant l’últim llibre fantàstic per la finestra del pis i tancada la darrera porta a les 4 de la matinada i estavellat l’últim telèfon contra la paret a manera de resposta i buidada l’última habitació amoblada fins a la darrera partícula de moblatge mental, un paper groc es dreçava retorçut sobre un penjador de filferro a l’armari, i fins i tot aqueix imaginari, tan sols un esperançat bocí d’al·lucinació,

ah, Carl, no estaré a recer mentre no estiguis a recer, i ara estàs realment submergit en l’absoluta sopa animal del temps—

i qui per tant corregué a través de gelats carrers obsessionat per una sobtada inspiració sobre l’alquímia de la utilització de l’el·lipse el catàleg la mida & el plànol vibratori,

qui somià i realitzà buits encarnats en el Temps & l’Espai a través d’imatges juxtaposades, i atrapà l’arcàngel de l’ànima entre 2 imatges visuals i uní els verbs elementals i posà el nom i l’espipellada de consciència a botar junts amb sensació de Pater Omnipotents Aeterna Deus

per a recrear la sintaxi i la mètrica de la pobra prosa humana i quedar davant tu mut i intel·ligent i tremolós de vergonya, rebutjat i malgrat tot confessant l’anima per a coformar-me al ritme del pensament en el seu nu i interminable cap,

el foll rodamón i l’àngel bateguen en el Temps, desconeguts, així i tot registrant aquí el que podia quedar per dir en el temps després de la mort,

i s’alçà reencarnat en les fantasmals vestidures del jazz en l’àuria ombra de les trompes de la banda i bufà el sofriment per amor al nu cervell d’Amèrica convertint-lo en crit de saxòfon eli eli lamma lamma sabacthani que féu esgarrifar-se les ciutats fins a la darrera ràdio

amb el cor absolut del poema de la vida sanguinàriament esqueixat del seu propi cos comestible durant mil anys.


II

 

Quina esfinx de ciment i alumini rebentà els seus cranis i devorà els seus cervells i la seva imaginació?

Moloc! Soledat! Brutícia! Poals de fems i inabastables dòlars! Nins xisclant sota les escales! Al·lots sanglotejant en exèrcits! Vells plorant en els parcs!

Moloc! Moloc! Malson de Moloc! Moloc el sense amor! Moloc mental! Moloc l’opressiu jutge dels homes!

Moloc la presó incomprensible! Moloc la presó malànima d’ossos creauts i Congrés d’Afliccions! Moloc els edificis del qual són veredictes! Moloc l’ampla pedra de la guerra! Moloc els aturdits governs!

Moloc la ment del qual és pura maquinària! Moloc la sang del qual són diners que es mouen! Moloc els dits del qual són deu exèrcits! Moloc el pit del qual és una dinamo caníbal! Moloc l’oïda del qual és una fumejant tomba!

Moloc els ulls del qual són un milenar de finestres encegades! Moloc els gratacels del qual s’alcen en les llargues avingudes com inacabables Jehovàs! Moloc les fàbriques del qual somien i rauquen dins la boira! Moloc les xemeneies i antenes del qual coronen les ciutats!

Moloc l’amor del qual és petroli i pedra sense final! Moloc l’ànima del qual és electricitat i bancs! Moloc la pobresa del qual és l’espectre del geni! Moloc el destí del qual és un nigul d’asexuat hidrogen! Moloc el nom del qual és la Ment!

Moloc en el si del qual m’assec en soledat! Moloc en el si del qual somii àngels! Dement en Moloc! Xuclapardals dins Moloc! Desestimat i sense home en el si de Moloc!

Moloc que penetrà dins la meva ànima aviat! Moloc en si del qual som una consciència sense cos! Moloc que m’aterrí traient-me del meu èxtasi natural! Moloc a qui abandon! Despertau dins Moloc! La llum cau del cel a torrentades!

Moloc! Moloc! Robòtics apartaments! suburbis invisibles! tresoreries esquelètiques! capitals cecs! demoníaques indústries! nacions espectrals! manicomis invencibles! penis de granit! bombes monstruoses!

Es trencaren les espatlles aixecant Moloc fins al cel! Paviments, arbres, ràdios, tones! elevant la ciutat al cel que existeix i està per onsevulla a l’entorn nostre!

Visions! presagis! al·lucinacions! religions! èxtasi! remolcats pel riu americà!

Somnis! adoracions! il·luminacions! miracles! tota la càrrega de sensiblera gasòfia!

Invents! sobre el riu! flipades i crucifixions! remolcat tot pel corrent! Globus! Epifanies! Desesperacions! Deu anys de crits i suïcidis d’animals! Ments! Nous amors! Folla generació! avall sobre les roques del Temps!

Autèntica rialla sagrada dins el riu! Ho veieren tot! els ulls enfollits! els sagrats xiscles! S’acomiadaren! Botaren sobre les teulades! cap a la soledat! onejant el braç! portant flors! Fins al riu! Pel carrer!

 

III

Carl Salomon! Som amb tu a Rockland

on tu ets més boig que jo

Som amb tu a Rockland

on deus sentir-te molt estrany

Som amb tu a Rockland

on imites l’ombra de ma mare

Som amb tu a Rockland

on has assassinat les teves dotze secretàries

Som amb tu a Rockland

on te’n rius d’aquest invisible humor

Som amb tu a Rockland

on som grans escriptors amb la mateixa terrible màquina d’escriure

Som amb tu a Rockland

on el teu estat ha arribat a ser crític i és comunicat a la ràdio

Som amb tu a Rockland

on les facultats del crani no admeten ja els cucs dels sentits

Som amb tu a Rockland

on beus el te dels pits de les fadrines d’Utica

Som amb tu a Rockland

on fas jocs de paraules sobre els cossos de les teves infermeres les harpies del Bronx

Som amb tu a Rockland

on xiscles dins una camisa de força que estàs perdent la partida del veritable ping-pong de l’abisme

Som amb tu a Rockland

on tupes sobre el catatònic piano l’ànima és innocent i immortal jamai hauria de morir impia en un manicomi armat

Som amb tu a Rockland

on cinquanta xocs no retornaran la teva ànima al seu cos des del seu pelegrinatge cap a una creu en el buit

Som amb tu a Rockland

on acuses els teus doctors de follia i planifiques la revolució socialista hebrea contra el Gòlgota nacional feixista

Som amb tu a Rockland

on esqueixaràs els cels Long Island i ressuscitaràs el teu Jesús humà i vivent de la tomba sobrehumana

Som amb tu a Rockland

on hi ha vint mil camarades folls cantant tots junts les estrofes finals de la Internacional

Som amb tu a Rockland

on abraçam i besam els Estats Units sota els llençols els Estats Units que tussen tota la nit i no ens deixen dormir

Som amb tu a Rockland

on despertam del coma electritzats pels avions de les nostres pròpies ànimes que bramulen sobre la teulada han vengut han deixat caure angelicals bombes l’hospital s’il·lumina a si mateix      s’enderroquen parets imaginàries     Oh ronyoses legions sortiu corrent d’aquí     Oh commoció estrellada i lluenta de misericòrida la guerra eterna és aquí         Oh victòria oblida la teva roba interior som lliures

Som amb tu a Rockland

en els meus somnis tu camines amb llàgrimes rajant d’un viatge per mar sobre l’autopista que travessa Amèrica fins a la porta de la meva cabanya en la nit d’Occident

 

San Francisco 1955-56

 


Nota a peu de pàgina per a l’Alarit

 

Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant! Sant!

El món és sant! L’ànima és santa! La pell és santa! El nas és sant! La llengua i la verga i la mà i el forat del cul!

Tot és sant! tothom és sant! tot lloc és sant! tot dia pertany a l’eternitat! Tot home és un àngel!

El rodamón és sant com el serafí! el dement és sant com ho ets tu ànima meva!

La màquina d’escriure és santa el poema és sant la veu és santa els oients són sants l’èxtasi és sant!

Sant Peter sant Allen sant Solomon sant Lucien sant Kerouac sant Huncke sant Burroughs sant Cassady sants els desconeguts indesitjables i sofrents captaires sants els espantosos àngels humans!

Santa ma mare en el boig asil! Santes les vergues dels padrins de Kansas! Sant el gemegós saxòfon! Sant l’apocalipsi bop! Santes les bandes de jazz marihuana passotes pau & drogues & timbals!

Santes les solituds de gratacels i voravies! Santes les cafeteries estibades pels milions! Sants els misteriosos rius de llàgrimes sota els carrers!

Sant el monstre solitari! Sants els grans xots de la classe mitjana! Sants els pastors dements de la rebel·lió! A qui li agrada Los Angeles ÉS Los Angeles!

Santa Nova York Santa San Francisco Santa Peoria & Seattle Santa París Santa Tànger Santa Moscou Santa Istambul!

Sant el temps dins l’eternitat santa l’eternitat dins el temps sants els rellotges dins l’espai santa la quarta dimensió santa la cinquena Internacional sant l’Àngel dins Moloc!

Santa la mar sant el desert santa la via fèrria santa la locomotora santes les visions santes les al·lucinacions sants els miracles sant el globus ocular sant l’abisme!

Sant el perdó! misericòrdia! caritat! fe! Sants! Nostres! Cossos! sofriment! magnanimitat!

Santa la sobrenatural extrabrillant intel·ligent bondat de l’ànima!

 

Allen Ginsberg. Howl, 1956.

1ª versió: Publicada a Rost Edicions el 1984.

2ª versió corregida (i, com sempre, provisional) el 2007

(Allen Ginsberg, Collected Poems 1947-1980. New York: Harper & Row, Publishers, 1984)

Gràcies especials a Catalina Caldentey

Versió original anglesa: Aquí

Versió portuguesa: Aquí

Versió castellana: Aquí

Versió italiana: Aquí


Imatges amb Ginsberg llegint Howl:


La Biblioteca del Golea (Gifreu)

golea | 18 Gener, 2008 11:37

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Patrick Gifreu. Telediari. Campos: Guaret, 1980.


Baixar
Download 

Clicau

També a




Compartint el foc amb la contracultura

golea | 10 Gener, 2008 15:44

BG Contracultura

Compartint el foc amb la contracultura

Davant aquest llibre he sentit sentiments contradictoris. Ha estat com si escoltàs un disc de vinil amb una cara A i una cara B, diferents una de l’altra. I és que sempre m’he sentit, o havia cregut sentir-me, identificat amb la contracultura i la lectura d’aquest llibre m’ha confirmat aquesta identificació, però, també, m’ha creat unes ombres que no sé molt bé com explicar.

A la cara A potser hi posaria tot allò que m’ha agradat i és, sobretot, que ofereix una visió panoràmica de tots (tots?) els moviments contraculturals que han empès la humanitat cap endavant.

A la cara B s’hi podria posar el més xerec, i per mi això és que dóna massa pes a la cultura anglosaxona i als moviments contraculturals generats pels “joves” i “estudiants” de la segona meitat del segle XX. I jo, sincerament, vist el que s’ha vist, no crec que n’hi hagués per tant… Arribaren les vacances d’estiu, i… adéu, molt bones!!!

Ara bé, sorprén veure alguns personatges o moviments o, fins i tot, religions, ficades amb calçador dins el món de la contracultura. Per exemple, sorprén veure els pares de la pàtria nordamericana; Jefferson al costat de Paine.
Però també és cert que l’autor ens avisa de bell començament: “la contracultura és, per definició, la punta de llança vanguardista; però és també una forma de tradició, la tradició de rompre amb la tradició”, diu.

Així, esclar, no ens ha de sorprendre que consideri tota la religió jueva com a contracultural, amb Abraham al front. És perquè va rompre amb la tradició politeista? Sí, i va encetar una nova tradició monoteista que, amb les tres religions del llibre, s’ha cobert de glòria aquests darrers segles de saquejos i matances.
Però és vera que Ginsberg era jueu i Kerouac no ho era; que Ginsberg va ser fidel fins al final als valors contraculturals i Kerouac no, però això què demostra? Ara ja sé que exager, però em costa imaginar els professionals del sionisme com la histriònica Pilar Rahola o el mercenari Miquel Segura com a contraculturals, què voleu que vos digui!

Bé, bromes a part, podem admetre, per tant, que la contracultura és tot allò que ha evitat l’anquilosament de la societat, tot allò que l’ha sacsejada per tal que segueixi avançant i que el seu objectiu és, com diu Timothy Leary al pròleg, el poder de les idees, de les imatges i de l’expressió artístia, no l’adquisició del poder polític personal, encara que alguns, per sort o per desgràcia ho hagin fet i ho facin encara.

Finalment, però, crec que la idea principal que aporta el llibre és la seva defensa de la visió prometeica de la contracultura. Prometeu, ja ho sabeu, va robar el foc als déus per donar-lo als homus, i aquest fet l’ha convertit en l’heroi de tots els contraculturals de tot el món i de tots els temps. Perquè, supòs que vos queda clar, el que s’amaga darrera és el fet més democràtic i més democratitzador que poguem imaginar. Ningú no ha de tenir l’exclusiva de res, ni tan sols els déus o els que es creuen déus.
Hi ha hagut molts Prometeus al llarg de la història, que han robat el foc als poderosos i l’han escampat per tot arreu per tal que tothom pugui escalfar-se, que han maldat per tal d’aconseguir la igualtat d’oportunitats, que s’han jugat la vida per tal que un homu sigui un homu i una dona sigui una dona, que no s’han conformat quan se’ls ha dit que ja no podien fer res més que aturar-se, que havien arribat al cim, perquè sabien que no hi havia cim o que, en tot cas, ni hi havien arribat ni hi arribarien mai i, per tant, no podien aturar-se a contemplar el paisatge desolat que els venien per paradís.
I ara, ara mateix, hi ha una lluita titànica de Prometeu contra els déus que volen controlar el foc de la tecnologia. Perquè, com sempre, Prometeu vol que el foc –és a dir, la tecnologia– sigui de tots i no sigui només un negoci d’uns quants, que guanyen no només diners, sinó Poder sobre els altres, sobre tots els humans.
Així que quan vegeu un pirata informàtic, un hacker, heu de pensar que estau davant Prometeu, que roba el foc als poderosos i als quasi-déus per tal que tots poguem compartir-lo; quan sentigueu parlar de Richard Stallman, de Linux o de GNU, no heu de dubtar que vos trobau davant Prometeu i que un dia o l’altre vos arribarà el foc a través d’ells.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
desembre 2007


Versió original anglesa.     Versió italiana.Versió portuguesa.Versió portuguesa.

Ken Goffman: Counterculture Through the Ages. New York: Villard, 2004.

La Biblioteca del Golea (Smith)

golea | 18 Desembre, 2007 15:06

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Patti Smith: Babel. Nova York: GP Putnam's Sons, 1978


Baixar
Download 

Clicau

També a




La Biblioteca del Golea (Vinyoli)

golea | 10 Desembre, 2007 10:41

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Joan Vinyoli. Tot és ara i res. Barcelona: Edicions 62, 1970


Baixar
Download 

Clicau

També a


De mentida en mentida

golea | 30 Novembre, 2007 13:14

Bg Boris Vian menteur   Boris Vian. Chroniques du menteur. Le Livre de Poche, 2003.
LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
De mentida en mentida fins a la veritat final… que és la mort

Boris Vian va fer de tot i molt i també ho va ser tot. Per això no ens ha de sorprendre que, a més, fos un gran mentider, o inventor si vos agrada més, i que gaudís al màxim d’aquesta afició. Tant li agradava, que va titular una de les seves col·laboracions a Le Temps Modernes com a Chroniques du menteur.
Le Temps Modernes fou fundada i dirigida el 1945 per Jean-Paul Sartre, factòtum de l’existencialisme, que va marcar unes quantes dècades de la cultura francesa i, també, europea. Era, per tant, una revista seriosa, molt seriosa diria jo. De fet, encara ho és. I el mentider Vian s’hi va abocar amb tota la seva ànima, parlant de tot un poc: de cinema, de cançó (va predir la canonització de la Piaf), de literatura, d’Amèrica (a la qual diu que hi va arribar en submarí), de la manera com desfer-se dels militars (molt original, vos ho recoman), i, també de si un capellà, futur membre de l’Académie, portava calçons sota la sotana o no.
Bé, ja ho veis. No semblava molt seriós aquest mentider que, a més, s’atrevia a recomanar canvis revolucionaris a la pròpia revista, tant d’aspecte com de contingut. Sembla que el sentit de l’humor de Jean Sol Partre, com l’anomena a la novel·la L’écume des jours, no era el mateix que el de Vian, perquè aquesta secció va durar poc i li varen refusar dues cròniques, aquesta que esmentàvem abans sobre la destrucció dels militars (“Pas de crédits pour les militaires”) i “Impressions d’Amérique”, on conta que trobà Breton convertit en negre en una boîte de Harlem anomenada Tom’s.
Aquest llibre, del qual parlam avui, recull, idò, totes aquelles col·laboracions; les publicades i les refusades. Hi trobam a faltar un estudi introductori més ampli o, potser, un aparell biobibliogràfic sobre els personatges que surten citats a les cròniques. Internet pot suplir aquesta mancança, però recoman que, en cas d’una traducció al català, es tengui present aquest fet. Perquè Vian té una ampla bibliografia en la nostra llengua, a la qual no estaria de més afegir-hi aquest llibre i també els escrits pornogràfics. Ah, i pels amants del jazz, recordar-los que Vian en sabia un ou, que tocava la trompeta i que escrivia crítica de jazz en el diari de Camus, Combat, a més d’altres llocs. A més, també composava cançons. Joan Isaac va fer una versió en català potser de la seva cançó més famosa: “Le deserteur” / “El desertor”, i alguns catalans hem desertat amb ell de molts exèrcits nacionals.
Vian va morir el 1959, als 39 anys, durant l’estrena de la pel·licula basada en la seva novel·la Escopiré sobre la vostra tomba. N’havia de ser l’encarregat del guió, però es va barallar amb la productora i el director i no va poder ser. Va morir a mitjan pel·lícula d’un atac de cor. Mai no sabrem si li agradava o no. Però pel resultat vital i fatal, ens inclinam a pensar que no.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
novembre 2007



La Biblioteca del Golea (Itoiz)

golea | 25 Novembre, 2007 20:50

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Itoiz, Ezekiel, Elkar, 1980.

Baixar
Download 

Clicau

També a


Tots sols contra les ficcions socials

golea | 09 Novembre, 2007 09:58

Pessoa anarquista

LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
Tots sols contra les ficcions socials

Les mútiples personalitats de Pessoa ens estalvien la feinada de discutir si va de veres o va de bromes aquest conte sobre un banquer anarquista. En tot cas, això és un conte, però un conte que conté unes grans dosis de filosofia política.
Un tipus és anarquista des de jovenet i pretén seguir essent-ho, perquè considera que només hi ha dues alternatives en aquest puta món: societat burgesa o societat anarquista. Tot el que hi pugui haver entremig ho troba una bajanada per la qual no val la pena perdre-hi ni una mil·lèssima de segon del nostru preuat temps. I ja el tenim organitzant-se amb altres companys per passar a l’acció: propaganda i també propaganda pel fet. En fi, tot allò que feien els anarquistes i que molts (o alguns) segueixen fent.
Però per lluitar per tot allò que és natural s’ha de lluitar contra les ficcions socials: diners, pàtries, famílies, religions, estats, escoles, etc., perquè són ficcions socials creades contra la natura mateixa de l’homu i cal eliminar-les de socarrel per tal que torni la llibertat sobre la terra i l’homu pugui ser ell mateix una altra vegada.
Però descobreix que organitzar-se per enderrocar la podrida societat és una altra ficció social, que tanmateix uns manen i els altres obeixen, que no tothom té la iniciativa per a fer coses, sinó que esperen que altres els diguin el que han de fer. I arriba a un resultat: no es pot manar ni tampoc es pot auxiliar a ningú. En conseqüència, tothom s’ha d’alliberar a si mateix. Cadascú ha de fer feina pel seu compte per tal de poder arribar qualque dia a la societat natural i alliberada del futur.
Perquè manar i auxiliar van en contra de la teoria anarquista i, per tant, és un contrasentit utilitzar-ho per a canviar el món, perquè la seva utilització canvia, de fet, la concepció anarquista.
Bé, les persones “normals” i “mortals” diríem que arribats en aquest punt ens trobam en un atzucat del qual no podrem sortir mai. Volem canviar la societat però tampoc podem fer res que vagi en contra de l’estat natural  i lliure de les persones. Idò?...
Idò la solució, pel nostru estimat banquer anarquista, és, com hem dit abans, que cadascú s’ha d’alliberar a si mateix, sense importar-hi gens ni mica els mitjans que s’utilitzin i ell, per tal d’alliberar-se de la ficció social dels diners, el que fa és enriquir-se d’una manera bestial, sense mirar prim. Així, diu, arriba a la conclusió que l’únic vertaderament anarquista de tots els seus companys ha estat ell mateix.
Bé, més manco aquests són els fets. Els pensaments i teories que es poden despendre de tots ells ja és tota una altra cosa, que requeriria molt de més temps de pensar i exposar. Que cadascú n’extregui els seus resultats després d’haver llegit aquest llibret de Fernando Pessoa que es fa en un no-res, perquè és curtet, molt curtet, però també, tot s’ha de dir, pens que és de llarga volada.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
octubre 2007


Fernando Pessoa: El banquer anarquista. Barcelona: Edicions de la Magrana; Edicions 62, 1988. Versió catalana de Manel Guerrero.










MANIFEST per a la creaciˇ d'una nova Internacional

golea | 29 Octubre, 2007 12:09

manifest internacional Peri
Manifest
per a la creació d’una nova Internacional


Nou símbol del colonialisme mundial.


Aquest afer de la Cristina Peri Rossi ha desmostrat una vegada més que els internacionalistes ho tenim molt malament en aquest puta món. El nacionalisme ho corca tot, fins i tot les “ments més preclares” del nostre país i que la confusió sobre el que significa ser ciutadans del món és d’una magnitud estratosfèrica.
Que la senyora Peri organitzi aquest sidral perquè prescindeixin dels seus serveis a la ràdio pública del nostre país fa riure (o plorar segons com es miri), i que es queixi que ha estat per motius lingüísics i es declari víctima d’una persecució és, com a mínim, una falta de tacte; ara bé, que utilitzi i es deixi utilitzar per un dels diaris més ultres d’Europa, El Mundo, es pot considerar tot un crim, un crim de nacionalisme, un crim de nacionalisme contra la humanitat.

O és que la nostra ràdio pública no pot escollir els seus col·laboradors segons els seus criteris? Per què els altres països ho poden fer? Per què no podem parlar en català a les ràdios espanyoles? Per què hem de parlar anglès a la BBC? Tenc jo dret a viure en català a Madrid? Tenc jo dret a viure en català a la Ciutat de Mallorca? Té més drets que jo la senyora Peri? Té butlla papal per a trepitjar els drets dels altres?

Respondre aquestes preguntes seriosament pot ser molt perillós per a segons qui, perquè darrera d’elles s’hi amaga un genocidi, un intent d’assassinar en massa a tota una cultura que és tan internacionalista com qualsevol altra. Respondre aquestes preguntes és entrar directament en el pou negre de la discriminació ètnica, de l’odi, de l’auto-odi en segons quins casos, de la venjança tribal i guerrera, del menyspreu, i, també, de l’autocomplaença espanyola, de creure’s més i millor que els altres, de no sebre acceptar i respectar la diferència. Parlant en plata, respondre aquestes preguntes i començar a veure les orelles feixistes de llops assedegats de sang és tot u.

Ara bé, una cosa té de positiu tot aquest merder, i és que ja sabem qui no ens podrà donar lliçons d’internacionalisme mai més. Bé, tot aquest munt de gent que ha signat aquest manifest trampós contra la persecució lingüística. Perquè ja té collons que s’acusi als catalans de persecució linguïstica i que ho facin una colla de nacionalistes espanyols. Això ja és el Non Plus Ultra!

Fa riure veure tots els participants en aquesta conxorxa nacionalista, defensors dels drets “individuals” i contraris als drets de tots els pobles, excepte el seu, esclar.
Savater s’ha manifestat amb banderes ultres pels carrers d’Euzkadi. Rosa Diez diu cada dia a tothom qui la vulgui escoltar que ella el que vol és un partit nacional. Dels Ciudadanos no cal dir res, ells mateixos ja ho diuen tot, volen España i tot el demés els importa un rave. De tots aquests professors universitaris, provincians i ressentits, què se’n pot esperar! I dels professionals de la traïció com Espasa i els seus deixebles, què me’n deis! (Quan dic professionals ho dic literalment, perquè viuen d’això).
I els pesos pesats: Vargas Llosa, voluntari nacionalista de totes les causes espanyoles, fracassat al seu país com a polític al servei de totes les oligarquies. I Mario Benedetti (gràcies pel foc neocolonial, don Mario!), que fa de flor uruguaiana en aquest pom de flors verinoses, letals com el Cyclon B.
Ah, i Amparito Gastón, de professió viuda, segons sembla.

I després venen els nostres! David Castillo, desorientat cercant la propera festa anarcosindicalista, que signa just davall de la Rosa de España embolicada, no amb la bandera roja i negra, sinó amb una altra, ja vos podeu imaginar quina. Uns quants joglars de la nació vestits de toreros (Adéu Boadella). L’Enric Majó fent el paper de la seva vida. La gauche divine del capital “nacional” amb els seus editors inclosos,abandonant definitivament els seus plantejaments esquerranosos i abraçant, ja sense cap tipus de vergonya, la “noble” causa de la nació espanyola. La pobra Moix de bracet amb la Pesarrodona. El camarada Ignasi Riera perdut per la Gran Via (meam si et publica un llibre d’una puta vegada el veïnat de baix). El pobre Joan Pla tot solet, abandonat dels altres cavallers de la trista figura, mallorquins universals, com els dos Piñas, el Jordà, el Llop i el Planas (ei, on punyetes sou?). Un poeta extraviat, un lingüísta atabalat com Carles Duarte: on som, on vaig? Uf, i potser tampoc no sé qui som! Una fura i un bau cada cop més nacionals i menys internacionals.


Si el que hem dit fins ara pot semblar greu, el que direm a continuació encara ho és més. La senyora Peri braveja a la seva biografia oficial (quina gran rialla que fa escriure això de biografia oficial) d’haver lluitat contra la dictadura del seu país, l’Uruguai, i contra la dictadura franquista. Això és una estafa brutal, perquè és una puta mentida. La senyora Peri ha viscut i pretén seguir visquent de les rendes d’aquella dictadura. Perquè siguem clars: sense el franquisme ara no parlaríem de tot això, tots aquests fets no haurien passat, tots aquests personatges que esmentam en aquest manifest no existirien o, en tot cas, molts d’ells serien trists professors d’institut fent-se palles mentals en les nits de lluna plena. Si no haguessin existit els grans cementeris sota la lluna no sabríem ni el nom de tots aquests grans estafadors i les seves provocacions ens entrarien per una orella i ens sortirien per l’altra. No ens farien ni fred ni calor, vaja! Són aquí per continuar la feina del franquisme, són aquí per frenar l’avanç sense aturall de l’internacionalisme, són aquí com a agents de la reacció nacionalista que no pot permetre la llibertat dels altres pobles. Són aquí pagats, com Lerroux, per a crear confusió i per a preparar el terreny per a un altre bombardeig de la gran Barcelona, revolucionària, catalana i internacionalista.
Sense tenir presents aquests fets, qualsevol anàlisi queda coix. Si el seu terreny de joc és la confusió, nosaltres hem de sebre travessar-la de llum: l’espasa de la llum internacional pot il·luminar sobre aquests impostors nacionalistes i fer-los quedar com a porcs davant el món sencer.

Marsé, en un atac de sinceritat, va confessar una vegada que sense Franco ell no escriuria en espanyol. Bé, si ho diu un dels seus, deu ser veritat.

Aquesta i no altra és la crua realitat. La senyora Peri és el paradigme del colonialisme contrari en tot i per tot a l’internacionalisme. Perquè, senyora Peri, les persones quan viatgen no ho fan amb la pròpia casa damunt el cap. No. Estan disposades a viure en altres cases, a tastar altres gusts, a admirar altres paisatges, a parlar altres llengües. Li hauria de caure la cara de vergonya de no parlar ni una paraula de català en la nostra ràdio pública després de viure al llarg de més de trenta anys al nostre país. És la postura més repugnantment nacionalista i prepotent que han contemplat els nostres ulls aquests darrers anys. Li hauria de caure la cara de vergonya, però no, vostè fins i tot se sent ofesa, se fa l’ofesa, quan és vostè qui ofèn tot un país i la humanitat sencera. Vostè, i tots els que li ballen al darrera, com aquest Azúa tan bell i esponerós, són una xacra per a la salut de la humanitat, i per a la llibertat i la solidaritat internacional, són els agents provocadors que atien l’odi entre els pobles, que no respecten a res ni a ningú que no sigui de la seva corda. Cobren per això i per això són uns professionals, uns mercenaris, uns cans de la guerra. I també per això vos denunciam davant tota la humanitat.

Aixequem un altre pic el crit de la llibertat internacional i no deixem que aquests pallasos ens facin el llit.
Comencem a treballar seriosament per a suprimir les seves maleïdes fronteres i els seus putes estats amb podrides monarquies estantisses i grolleres i repúbliques mafioses al servei del capital.

Enviem a la merda a tots aquests pixatinters que ens volen vendre la moto d’un cosmopolitisme embolicat amb les seves putes banderes nacionals.
Aixafem aquesta hipocresia sicària dels intel·lectuals nacionalistes, autèntics professionals de l’extorsió més inhumana i torturadora i assassina.
Il·luminem amb la llum del pervindre tota aquesta foscor imposada per personatges insignificants, magres, esquifits, menuts com els virus del totalitarisme, que sempre acaben amb corretges i pistoles a la mà perquè sinó són més covards que els animalons indefensos en el desert encès pel sol.
Barrem el pas a tots aquests patriotes a sou que es fan els importants només perquè saben que tenen tot un estat, amb els seus exèrcits i policies, al seu darrere.

Visca la Internacional!


No voldria pas dinyar-la

golea | 18 Octubre, 2007 14:05

Boris Vian

No voldria pas dinyar-la
Sense haver conegut
Els cans negres de Mèxic
Que dormen sense somiar
Els simis de cul pelat
Devoradors de tròpics
Les aranyes de plata
Al niu trufat de bimbolles
No voldria pas dinyar-la
Sense sebre si la lluna
Amb el seu fals aire de moneda
Té un costat punxagut
Si el sol és fred
Si les quatre estacions
No són més que quatre
Sense haver intentat
De portar un vestit
Pels grans bulevards
Sense haver mirat
En un forat de claveguera
Sense haver posat el meu sexe
En uns racons estranys
No voldria pas acabar
Sense conèixer la lepra
O les set malalties
Que s’agafen allà baix
Ni el bo ni el dolent
No em farien pena
Si si si jo pogués
Que jo l’anava a estrenar
I també hi ha
Tot el que conec
Tot el que apreciï
Que sé que m’agrada
El fons verd de la mar
On dansen els brins d’alga
Sobre l’arena ondulada
L’herba torrada de juny
La terra que s’esquerda
L’olor de les coníferes
I els besos de la
Que si tal que si qual
La bella que heus aquí
El meu Osset, Úrsula
No voldria pas morir
Abans d’haver gastat
La seva boca amb la meva boca
El seu cos amb les meves mans
La resta amb els meus ulls
No dic pas més és millor
No ser irreverent
No voldria pas morir
Sense haver inventat
Les roses eternes
La jornada de dues hores
La mar a la muntanya
La muntanya a la mar
La fi del dolor
Els diaris en color
Tots els nins contents
I tantes coses encara
Que dormen als cranis
De genials enginyers
De jardiners jovials
D’inquiets socialistes
D’urbans urbanistes
I de pensatius pensadors
Tantes coses per veure
A veure i a escoltar
Tant de temps esperant
Per cercar a les fosques

I jo veig el final
Que bull i que s’acosta
Amb la seva cara lletja
I que m’obre els seus braços
De granota torta

No voldria pas dinyar-la
No senyor no senyora
Abans d’haver tastat
El gust que me turmenta
El gust que és més fort
No voldria pas dinyar-la
Abans d’haver tastat
El gust de la mort…


BORIS VIAN, Je voudrais pas crever, 1962.

El matrimoni d'un elefant i una coloma

golea | 01 Octubre, 2007 10:49

Diego et Frida LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
El matrimoni d’un elefant i una coloma




Al llarg d’agost i setembre d’aquest 2007 hi ha hagut una exposició de fotografies de Frida Kahlo al Casal Solleric de Palma que, evidentment, ha estat molt visitada i comentada.
Frida es va fer molt coneguda amb una pel·lícula homònima ja fa uns quants anys, encara que ella sempre ha estat “famosa” entre els cercles més conscients del món de l’art i, també, de la política.
En aquest llibre que presentam avui es fa un retrat d’ella i de Diego Rivera, el pintor muralista i revolucionari mexicà que va ser el seu gran amor i el seu marit. Perquè les seves vides i les seves biografies no es poden separar l’una de l’altra, perquè un gran amor té això, que tot, o com a mínim una gran part, conflueix en una sola història. I, malgrat tot, les diferències entre un i altre són també molt grans. Revolucionaris i pintors tots dos, però cadascú a la seva manera. Diego més explícit en el seu art, però més tarambana en la seva vida. Frida més introspectiva en la seva pintura però més ferma i coherent en la seva vida i en les seves idees. Fins i tot en l’amor eren diferents: “…Diego est à beaucoup d’égards un réactionnaire en amour – qui réduit le rôle des femmes à celui de mères fécondes ou de putains dispensatrices de jouissances…”, diu Le Clézio. En poques paraules, Diego Rivera era un femeller sense control, però l’amor de Frida el va captivar i, en certa manera, el va “compondre” un poc.
Rivera, per altra banda, va flirtejar amb els Ford dels Estats Units, però va tenir una gran batalla mediàtica amb la Fundació Rockefeller, que li va censurar un mural que ell, després, va destruir. Va ser secretari general del Partit Comunista mexicà, però també en va ser expulsat. Va admirar Stalin, però també Trotsky, amb el qual, més Breton, va signar el Manifest per un Art Revolucionari i Independent (El Viejo Topo, 1999). Va ser amic i seguidor dels avantguardistes, però també va ser un exponent de l’indigenisme.
Frida, per la seva banda, com ja hem dit, va ser més introspectiva en la seva pintura, una gran part de la qual són retrats seus que mostren el seu sofriment físic i espiritual; es va trencar la columna vertebral en un accident quan era joveneta i aquest fet la va marcar tota la vida: “Son combat est intérieur, il parle du quotidien, de la vie solitaire qu’elle mène, de la prison de la soufrance, des blessures de son amor-propre, de la difficulté d’être une femme dans la societé mexicaine”.
En tot el llibre es té la impressió de viure en un dilema constant però, al mateix temps, sempre resolt en favor de la lluita sense aturall, de la revolta permanent: amor i llibertinatge, avantguarda i art indígena, internacionalisme i indigenisme, comunisme i llibertat, stalinisme i trostkisme, estatisme i pensament llibertari, individualisme i col·lectivisme, yankis i indis, ciutat i camp, Europa i Amèrica, nord i sud, orient i occident, i així fins a l’infinit. Però al final de tot hi ha un homu i una dona que s’estimen, que sofreixen (sobretot ella) i que creen un univers propi, fet d’imatges que moltes vegades colpeixen i que ens fan anar més enllà de la simple decoració, de l’art per l’art, perquè intuïm que darrera totes elles s’hi troba la vida mateixa, feta de somnis i de realitats, d’impulsos i de fets, de gresca i de mort.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
setembre 2007




J.M.G. Le Clézio: Diego et Frida, Paris: Gallimard, 1995.


La Biblioteca del Golea

golea | 19 Setembre, 2007 16:58

Biblioteca del Golea



Ara La Biblioteca del Golea a Capdepera Ràdio i a SiS Ràdio.
Clicau sobre els logos per a més informació
.







(Es poden descarregar els programes a les dues webs)

Amazics

golea | 13 Setembre, 2007 17:25

LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
Amazics





Quan fa molts anys vaig arribar a Tenerife no en tenia ni puta idea de res del que passava allà i, tampoc, res del que havia passat. I jo, que era estudiant d’història, se suposava que el passat m’interessava. Així que vaig decidir que havia de documentar-me. I vaig descobrir una gran confusió, perquè em parlaven d’uns guanxes que havien aparegut i desaparegut en el buit. L’escola franquista i els seus excavadors havia amagat tot el component africà de les illes Canàries i semblava que no hi havia manera de treure’n l’entrellat de tot allò.
Cubillo, conegut per les seves xerrades radiofòniques a la ràdio algeriana als anys setanta, va ser un dels que deia, basant-se en la realitat i en els estudis d’investigadors del XIX i de començaments del XX, que el guanxe i la seva cultura, eren una part més del món amazic (berber deien i diuen encara els bàrbars), que s’estenia per tot el nord d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa fins a les illes atlàntiques de les Canàries.
La crua realitat és que tenia raó. Les illes Canàries foren, i encara són, unes illes amazics, d’uns amazics que arribaren fa uns dos mil anys i que foren conquerits i aculturitzats per aquests que “hablan cristiano”. Foren i són uns amazics especials, perquè mai no foren ni romanitzats ni islamitzats, encara que, per desgràcia seva, sí que foren cristianitzats.
Ara tenim la sort que acaba de sortir en català un llibre de Hassan Akioud i Eva Castellanos i un article de David Manuel Alvarado a la revista El Contemporani, els quals contextualitzen els temes de cultura i llengua en el món amazic i el fan entenedor per a totes les persones catalanoparlants interessades en aquest fenomen que, tanmateix, ens toca de molt aprop per diferents motius. Un dels quals és la immigració anomenada “magribina”, una part important de la qual no és àrab, sinó amazic.
Un exemple d’això que deim l’acabam de viure en directe a Mallorca aquestes darreres setmanes. Una immigrant, Saïda Saddouki, ha estat vexada en una caserna sinistra de la guàrdia civil per parlar en català i ha estat nomenada “mora catalanista” per un capità cristià. Ella diuen que és “berber”, però no ho és, és amazic, és a dir: una dona lliure. El bàrbar és ell; el guàrdia civil, vull dir.
En fi, els amazics, com podeu comprovar, són els moros i no són ni millors ni pitjors que ningú, han estat perseguits per gairebé tothom, però encara són allà, a la Cabília, al Marroc… i encara resisteixen i poden estar contents i orgullosos d’existir malgrat els estats i els fonamentalistes islàmics.
I noltrus també podem estar contents i orgullosos de tenir aquí, amb noltrus, a una dona que és “mora i catalanista” i que s’ha enfrontat als colonialistes i masclistes militars espanyols.
En fi, llegiu aquests dos textes, encara que només sigui per donar les gràcies a Saïda pel seu exemple.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
setembre 2007




? Hassan Akioud; Eva Castellanos. Els amazics: una història silenciada, una llengua viva. Valls: Cossetània Edicions, 2007.

? David Manuel Alvarado. “La identitat al Magrib com a vector de contestació. El moviment cultural amazic al Marroc”. Dins El Contemporani, 33-34, gener-desembre 2006, pp. 71-77.


Video d'Idir

La celebraciˇ del llangardaix

golea | 06 Setembre, 2007 15:31



La celebració del llangardaix



Lleons al carrer i cans
Errants exhaltats, rabiosos, fent bromera
Una bèstia engabiada al cor de la ciutat
El cos de la seva mare
Podrint-se a la terra d’estiu
Fugí de la ciutat
Anà al sud i travessà la frontera
Deixà el caos i el desordre
Els donà l’espatla
Un matí es despertà en un hotel verd
Amb una estranya criatura gemegant al seu costat
La suor traspua per la seva pell brillant

Hi sou tots?
La cerimònia està a punt de començar

Desperta!
No pots recordar on fou
Acabà aquest somni?

La serp era d’or pàl·lid
Vidriosa i arrupida
Teníem por de tocar-la
Els llençols eren càlids presoners morts
I ella era al meu costat
No és vella..., jove
El seu pèl roig
La blanca pell blana
Ara, corre cap al mirall del bany!
Mira!
Ve cap aquí
No puc viure a través de cada lent segle del seu moviment
Deix llenegar al meva galta a través de
La suau rajola fresca
Sent la bona sang freda i picant
La suau xiuladissa de serps de pluja

Una vegada jo tenia un petit joc
M’agradava arrossegar-me fins a l’interior del meu cervell
Pens que saps quin joc vull dir
Vull dir el joc anomenat “tornar-se boig”

Ara tu hauries d’intentar aquest joquet
Només tanca els ulls, oblida el teu nom
Oblida el món, oblida la gent
I erigirem un campanar diferent

Aquest joquet és molt divertit
Només tanca els teus ulls, res es perd
I estic bé aquí, també me’n vaig
Allibera el control, travessam

Retrocedint profundament en el cervell
Retrocedint més enllà al voltant del meu dolor
Endarrera on no hi ha mai cap pluja
I la pluja cau suaument damunt la ciutat
I sobre els caps de tots nosaltres
I al laberint dels torrents avall
La quieta presència sobrenatural
Dels nerviosos habitants dels turons
Als suaus turons dels voltants
Abundants rèptils
Fòssils, coves, altituds d’aire fred

Cada casa repeteix un motlo
Finestres tancades
Un cotxe bèstia tancat contra el matí
Ara tot dorm
Catifes silencioses, miralls buits
Pols cega sota els llits de parelles legals
Cargolades als llençols
I filles
Presumides amb ulls
De semen als mugrons

Espera!
Aquí hi ha hagut una matança

No t’aturis a parlar o mirar
Els teus guants i els ventalls són en terra
Ens n’anam de fugida
I vull que tu siguis l’únic que hi vengui

No tocar la terra
No veure el sol
No queda res a fer però
Córrer, córrer, córrer
Correguem, correguem
Una casa sobre el turó
La lluna descansa tranquil·la
Les ombres dels arbres
Presenciant la brisa salvatge
Vine nina corre amb mi
Correguem
Corre amb mi
Corre amb mi
Corre amb mi
Correguem

El palau és càlid, al cim del turó
Allà són riques les habitacions i els conforts
Vermells són els braços de luxoses cadires
I no sabràs res fins que no hi siguis dedins

El cadàver del president mort al cotxe del xofer
El motor funciona amb cola i quitrà
Vine, no anirem molt lluny
Fins a l’Est per veure el Tzar

Corre amb mi
Corre amb mi
Corre amb mi
Correguem

Alguns fora-de-la-llei vivien al costat d’un llac
La filla del pastor està enamorada de la serp
Que viu en un pou al costat de la carretera
Desperta, al·lota!, arribam a casa

Sol, sol, sol
Crema, crema, crema
Lluna, lluna, lluna
T’agafaré
Prest!
Prest!
Prest!
Som el Rei Llangardaix
Puc fer-ho tot

Baixam per
Rius i autopistes
Baixam per boscs i cascades
Baixam des de
Carson i Springfield
Baixam des de
Phoenix encantada
I puc dir-te
Els noms del Regne
Puc dir-te
Les coses que saps
Escoltant un grapat de silenci
Pujant valls dins l’ombra

Set anys he viscut
A l’ample palau de l’exili
Jugant a jocs estranys
Amb les al·lotes de l’illa
Ara he tornat
A la terra dels bells i dels forts i dels savis
Germans i germanes del pàl·lid bosc
Oh, nins de la Nit
Qui de vosaltres correrà amb la caça?

Ara la Nit arriba amb la seva legió porpra
Tornau a les vostres tendes i als vostres somnis
Demà entrarem a la ciutat del meu naixement
Vull estar-hi preparat




Jim Morrison, 1968

Tot se'n va en orris

golea | 25 Agost, 2007 18:19

Chinua Achebe


Tot se'n va en orris

Tothom té un passat i molts tenim un passat colonial, i també un present, que duim amb més o menys dignitat. La nostra cultura és una cultura que ha passat per la malla del colonialisme i acabam veient-la com ho han fet els colonitzadors, des del seu punt de vista. És això bo o dolent? És. Encara que molts ens hi rebel·lam i no ho acceptam. Seguim somiant en el nostru punt de vista: la nostra llengua és el món i també la nostra pàtria. O la nostra pàtria és la nostra infància. O la nostra llengua conforma el món, el crea, el dibuixa, el respira, el consumeix… I sempre, sempre, és i serà una llengua indígena. Perquè noltrus habitam en el país en el qual hem nat. Som indígenes!
Com ho són els ibos dels quals parla Chinua Achebe en aquest llibre. I també, també ens sembla que tot, Tot se’n va en orris. Que tot passa per ull! Que cada dia moren biblioteques senceres que parlen de noltrus i dels nostrus costums ancestrals, dels nostrus déus, dels nostrus menjars, dels nostrus amors secrets, dels caminois selvàtics que duen a les nostres platges ferides de mort, dels nostrus palaus reconvertits en residències de luxe per a estrangers d’alta volada o per als nostrus governants venuts i renegats. Tot se’n va en orris!
Talment com va passar al país dels ibos: arribaren uns blancs amb una xerrameca espiritual i la cosa va acabar amb centres comercials i jutjats. En fi, la cosa típicament colonial. Destruir per construir grans negocis neoliberals, amb fatxes dient el que és bo i el que és dolent per noltrus, per noltrus els indígenes.
I que consti que Achebe ho conta sense gens de nostàlgia, sense llagrimetes, sinó tot el contrari: més o manco el que va passar, novel·lat amb uns personatges creïbles i ben reals. Però sense cap concessió a la mirada enyoradissa. No, no dibuixa un paradís terrenal abans de l’arribada dels bàrbars del nord. No ho era. Dins Àfrica ja s’hi covava el bordell que seria després, i les matances, i les fams. El desgavell, en definitiva, de pallassos i monstres, com diria Sánchez Piñol molt més tard.
I molt més tard és ara, quan veim milers de pasteres carregades de negres encalçant la felicitat del capital. És un viatge molt semblant al dels segles XVIII o XIX: vaixells carregats de negres per a engreixar la maquinària econòmica d’uns pocs espavilats. Abans, però, els obligaven a pujar als vaixells; ara paguen per fer-ho. C’est la vie!

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea


Chinua Achebe. Tot se’n va en orris. Barcelona: Edicions 62, 2000. Versió catalana de Bernat Puigtobella.

La Banda dels Cinc

golea | 14 Agost, 2007 09:29

La Banda dels Cinc



Han menjat porcella, després han assaltat un banc i un tren. Han reposat a la fresca de Cala Mesquida i han acabat fent una llet freda a Can Patilla. Són la Banda dels Cinc. Professionals del bandidatge!



Voyage Ó Rodrigues

golea | 10 Agost, 2007 13:01

Voyage à Rodrigues LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
Voyage à Rodrigues


En Barona i jo ja duim un parell de parells de botelles de vi planejant un viatge a Tombuctú seguint les petjades de René Caillié, el qual es pensava que allà podria canviar sal per or eternament, que darrera les murades d’aquella ciutat mítica hi trobaria els ormejos necessaris per canviar la vida, la seva vida, i que els somnis es farien realitat d’una puta vegada.
Ara, però, crec que haurem d’anar a Rodrigues, una petita illa una mica més grosseta que Formentera, que es troba perduda per l’oceà Índic, perquè aquest llibre de la meva biblioteca m’ha fet veure que potser allà sí que hi trobarem un tresor.
L’autor ens proposa aquest viatge seguint les petjades del seu padrí que, després de perdre-ho tot, va decidir dedicar la seva vida a trobar el tresor que havien amagat els pirates a qualque barranc d’aquella illa basàltica. Hi passà gairebé quaranta anys excavant, calculant el moviment de les estrelles, contemplant el vol dels ocells, desxifrant els símbols de les Clavícules de Salomó dibuixades a les pedres, observant la feina constant de la mar, pressentint els huracans, gaudint de les carícies del vent a l’ombra dels tamarells, escrivint en una llengua incomprensible sobre papers plens de fòrmules estranyes de les quals només els cercadors de tresors més experimentats podien arribar a intuir el seu significat, però que dóna un poder sobre les coses i sobre el temps als que ho aconsegueixen.
Aquesta quimera és una quimera molt potent: anys i anys cercant un tresor que saps que no existeix, però tu segueixes i segueixes cercant, perquè al cap i a la fi intueixes que una part d’aquest tresor és teu mentre seguesquis endavant, mentre hi posis els teus sentits i oblidis la realitat que es troba més enllà de la mar, que tanmateix és una presa de pèl comparada amb aquells barrancs secs i amb aquells penya-segats que et donen tot el que necessites per a poder continuar somiant.
Bé, ja ets a Rodrigues i ets un cercador de tresors i gaudeixes del miracle de la solitud i ets un estranger total i sincer i parles una llengua estranya que només serveix per somiar. Ets un cercador d’or, de l’únic or que val la pena, que no és altre que l’or de la immortalitat.

Miquel Flaquer

Bibliotecari del Golea




J.M.G. Le Clézio. Voyage à Rodrigues. Gallimard, 1986.

El JardÝ de les HespŔrides

golea | 12 Juliol, 2007 16:39

Jardí de les Hespèrides

El Jardí de les Hespèrides

tancat en un jardí infinit
presoner del dia i de la nit
vull fugir
però cap a on?

cap a quin angle oblic de l’equador
m’han assenyalat
que trobaré la poma d’or
del nostre amor?

quina estrella hi ha al firmament
que llegeix i dibuixa
el teu pensament?

perquè roben la seva llum interior
i desapareixen quan més les necessit?

haver cercat eternament
les pomes d’or
ha estat potser un error?


tancat en un jardí
amb la meva por
vull creure i imaginar
que cada dia puc trobar
el teu alè
el teu amor

treball la terra
escolt el vent
esper el sol
estim la lluna

tancat en un jardí
que tot ho envolta
que tot ho abraça
que tot ho escolta

veig la llum de les espelmes
del firmament
me sent formiga
trepitjada pel drac

però malgrat tot sé
que tot això és el meu invent
que jo he creat aquest univers

on hi ets tu
on hi ha l’amor
on hi ha les pomes d’or
on tot és possible per tu
on tot és possible per jo

i el jardí és presó
i el jardí és llibertat

el jardí és somiar
que tot comença de nou

el jardí és paisatge il·luminat
per les paraules que vull escoltar

el jardí és no esperar
que creixin els fruits sense regar

el jardí és la ràdio que transmet
els batecs acompassats del teu cor

perquè al cap i a la fi
ja ho he dit
el jardí som jo
que ho invent tot
amb la meva mirada
mentre vaig caminant
per un desert incolor

Guapi, març 2007
Assegut a la Terrassa de la Comprensió
pensant una altra cançó
per a aquest disc infinit
i inexistent

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb