El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Records de l'any aquell que no existem

golea | 05 Octubre, 2019 09:49

Records de l’any aquell que no existíem[1]



Per a Verònica Talaia 
perquè parl del seu padrí 
però pens amb ella.

 

Enmig de nits elèctriques i brutals
Hem sortit a ballar prop de les rates
Gratarem visions de festa
Perquè us pogueu bellugar
Mossegarem amb dents tendres
Per carrers atormentats
I perquè la nit ens gronxa les notes
I els tenim inflats de pressions i paranys
Ballarem danses d’amor i de guerra
Ballarem alegres i desesperats!

Companyia Elèctrica Dharma. L’Àngel de la Dansa, un dels millors discs del punk europeu, publicat el 1978, el mateix anys que es publicà el primer número d’El Correu de Son Coc.


Som aquí per presentar un llibre,[2] encara que jo, més que presentar un llibre, parlaré d’altres temes i, també, de l’objecte d’aquest llibre, que no és altre que l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic.
Però sí que en voldria dir un parell de coses, i és que, llegint-lo, he après; que també ens ha il·luminat el futur del nostre passat i, finalment, que és un llibre molt important per Capdepera, que parla d’un gabellí i està escrit per una escriptora que té, si més no, un 25% de sang gabellina. I encara hi voldria afegir que l’autora evidentment signa la seva feina, però també és una feina col·lectiva perquè forma part d’un grup, d’un grup que ha estudiat un altre grup. I, com diu l’amu en Pep Ruís, això és significatiu i encara ho és més que passi a Mallorca.

Bé idò, des de ja fa uns quants anys, ell i jo, entre altres com l’amu Antoni Coix o l’amu en Biel Barona, quan és per aquí, perquè sempre és fora, no sé com s’ho fa!, feim una tertúlia tots els missudies de diumenge al cassinu de l’Orient, allà per Capdepera, i a vegades també els divendres o el dissabtes a vespre.
El tema de les nostres converses és molt variat i depèn de les temporades. Sí, supòs que va per temporades, perquè els nostres interessos són molt amples i abracen des de les arts de la pesca, passant pel vi i la llampuga, fins a la fabricació de llibres i l’olor del seu paper i tinta, pel comentari de l’escriptura colonial que es congria als nostres diaris, a més de l’art de la fotografia, el dibuix i la pintura, i la seva nefasta comercialització i, per tant, banalització.
Sí, el món de l’art i les seves misèries és un dels punts forts de l’amu en Pep Ruís, però darrerament el tema d’aquestes converses missudianes i orientals s’ha anat depurant cap a dos temes de pes, cap a dos temes que han marcat les nostres vides i ens han deixat un senyal inesborrable i que, de qualque manera, ens han convertit en el que som ara.
Aquests dos temes són: Capdepera i la guerra civil.

 L’amu en Pep Ruís va néixer a Capdepera i, encara que no hi ha fet vida sempre, ja que es va traslladar a Ciutat poc després de la gran i mítica nevada de l’any 1956, jo voldria afirmar, abans de res, que és un producte típicament gabellí, com la llata i les vetleries, per exemple. Pens que sense Capdepera l’amu en Pep Ruís és molt difícil d’entendre; però encara diria més: sense Capdepera, l’amu en Pep Ruís no existiria.
Per altra banda, els temes relacionats amb Capdepera, a vegades més i a vegades menys, són una constant en l’obra de l’amu en Pep Ruís, com assenyala l’autora de l’estudi que avui es presenta. A més, Taller Llunàtic va dedicar tota una publicació,[3] que forma part del Procés a la Cultura Catalana, a esbombar mundialment Capdepera amb l’afer Nimfomania, un afer que, com va declarar l’amu Antoni Cataiol,[4] autor del programa de ràdio i del cartell que encetà tota la polèmica, només podia passar a Capdepera.

Capdepera ha donat uns quants homus a Catalunya i a la cultura catalana, uns quants homus que han dedicat la seva vida a deixar ben clara la petjada d’aquesta cultura dins el paisatge gabellí.

El primer és el psiquiatre i humanista Joan Alzina i Melis[5] que va ser col·laborador en la gran obra del Diccionari, que va ser un dels pioners de la creació del llenguatge científic català[6] i que, amb mossèn Alcover i altres, va ser un dels impulsors del Primer Congrès Internacional de la Llengua Catalana del 1906.[7] A més, va fer de pont entre Josep Carner i els noucentistes i Mallorca[8] i va col·laborar a totes les seves revistes i també a les revistes científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Nosaltres tenim poc a veure amb el Noucentisme i no és la nineta dels nostres ulls precisament, ni tampoc tenim res a veure amb l’integrisme catòlic que representava mossèn Alcover i, en certa manera, també Alzina i Melis, però sí compartim aquella visió de Catalunya en tota la seva extensió.
Som dos catalans gabellins que parlen de Catalunya en un cassinu català i que s’hi passen hores i hores mirant d’entendre i de copsar la magnitud d’aquest miracle que és el nostre país, amb tots els seus personatges i amb totes les seves grans contradiccions, (per exemple, tenim més que sospites que Alzina i Melis també va ser espia d’en Franco, com en Pla i en Sentís),[9] que són, aquestes contradiccions, esclar, les que ens omplen d’alegria, perquè encara que alguns el volen moribund, al nostre país, en nosaltres és ple de vida i de futur.

L’altre personatge és Joan Rai.[10] Un tipus que no es pot explicar sense dir que Capdepera és plena de metodistes que es pegaren trompades dialèctiques amb tots els integristes de Mallorca encapçalats per mossèn Alcover[11] i el gabellí pare Melis,[12] metodistes que feren escoles per ensenyar lletra als pobres;[13] que és plena d’espiritistes[14] que curiosament importaren un pensament laic i estrictament civil a la societat gabellina, espiritistes que, no cal dir-ho, s’enfrontaren obertament al poder de l’església catòlica i del seu Estat i volgueren robar-los el monopoli de la mort; que és plena de dones que sense dir-se feministes donaren el call perquè fossin considerades persones humanes; és plena d’esperantistes que trobaren en l’internacionalisme una altra manera de ser gabellins, i és plena de socialistes i de lliure pensadors que, així com pogueren, tractaren de canviar les coses. I en en Joan Rai hi confluïren moltes d’aquestes tendències, que finalment i malgrat tot, crearen un producte català en la seva persona.

L’amu en Pere de na Gambussina és un altre d’aquests gabellins que han fet una feinada per a la cultura popular i que l’han volguda fotografiar, no per als museus, sinó per a la vida. I el darrer exemple de la seva feina és aquest volum immens que recopila tots els sons de Mallorca.[15] Perquè Capdepera és, també, entre moltes altres coses, com ja vos he contat, un poble musical, on de davall les pedres surten músics i concertistes que ens alegren les festes i acaricien, o destrossen, les nostres orelles de cap a cap d’any.

I finalment, l’altre personatge important per la cultura catalana i per tot el que és Catalunya, no és altre que l’amu en Pep Ruís, amb el qual s’ha acabat de destil·lar tot aquest moviment que hi ha hagut i hi ha per Capdepera, un moviment que a vegades pot semblar contradictori, i de fet ho és, però no més del que ho és la vida.

Ara bé, la guerra civil va representar un gran tall en la vida de Capdepera, tal com va passar per tot Catalunya. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que hi ha un abans i un després. I nosaltres som els de després.
Ja a Com a una resistència hi ha un poema sobre la guerra civil, i ara en vos llegiré un fragment:

 

A la casa recobrada història
del temps hi ha una pistola
dins un calaix –a la meva casa hi tenc una pistola
només em resten unes passes i obrir el canterano
per saber que a totes les cases hi resten
una ferum de sang i ferro
com aquesta arma menuda de butxaca
que l’any 36 escoltava l’olor i el greix de mans
per dirigir-la cap a tu
i encara manquen hores o temps
no ho sé
però vull tenir el cap damunt el coll
de la consciència
i no tenir la mirada tèrbola pintada com una barca de bou.[16]

Aquesta pistola era la pistola del seu padrí, falangista, encara que també sospitam, per una carta de Canutto Boloqui,[17] que el seu padrí, millor dit, els seus padrins, foren republicans de centre abans de falangistes i que ja el 3 d’agost del 37 foren acusats pel camarada Boloqui, perquè “se quitaron la camisa de falangista, si bien la ostentan ahora en los actos oficiales”.
Perquè és una de les coses que s’hauran d’anar aclarint amb el temps i l’estudi i la seva consegüent reflexió. Capdepera és complicada, perquè en un espai petit, reduït, hi confluïren totes les ideologies i religions que ens menaren inexorablement cap el desastre. Sense anar més enfora, la família de l’amu en Pep Ruís era falangista, però fins ara i aquí ens han arribat llibres espiritistes i protestants que ells mateixos amagaven dels seus i que s’escaparen de la crema exhaustiva de documentació gràfica i escrita tan sols perquè varen ser valents.
Per altra banda, un altre familiar seu, Joan Albertí Moll, cosí del seu padrí, fou condemant a mort en judici sumaríssim.[18] Amb la pena commutada passà per diferents presons i després de la guerra acabà essent un dels principals propagandistes de la lluita antifranquista i militant del partit comunista.[19]
Crec que això demostra, com també ho fa el cas de Joan Alzina, que la vida no és plana, que efectivament existiren tots els colors del roig i tots els colors del blau, però que també hi havia altres colors i, a més, que els colors es mesclaven.
I per tant, no hem de defugir aquesta realitat, sinó l’hem d’encarar per mirar d’entendre-la i, potser, explicar-la.

I el tema de Capdepera i la guerra civil, ens condueix a un altre tema molt important, com és el tema de la religió.L’any 1893, al setmanari La Voz del Pueblo, va sortir anònimament aquest fragment, encara que crec que puc dir que era del pastor protestant Antoni Sancho i Gili:

“Fa 14 anys complits que predic l’Evangeli en aquest poble, obtenint els més bons resultats; sempre havíem viscut en pau catòlics, indiferents, espiritistes, protestants i demés; però de fa cinc anys ençà han comparegut les germanes de la caritat, etc, etc.”[20]

Fixau-vos bé: en un poble tant petit com Capdepera, l’any 1893 hi havia 3 religions, després hi havia els indiferents, però és que també hi havia els “demés”. Aquests “demés”, pel contexte i pel que va passar després, crec entendre que són els ateus. El ateus militants, com ho foren més tard n’Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer es Buuc,[21] entre altres i que posaren la primera pedra en aquest edifici lliure de supersticions religioses en el qual voldríem viure.
Sense anar més enfora, l’altre dia em passaren un llibre del Baró de Holbach,[22] filòsof materialista francès que considerava les religions com a instruments de l’absolutisme, un dels molts que m’ha deixat l’amu Antoni Talaia i que eren del seu pare, l’amu en Joan Coix Talaia, un germà d’aquell frare Talaia que matà sa mare amb destral o martell i que surt citat a Aliorna,[23] llibre que, a més de moltes altres coses, és també un viatge cap a Capdepera, una visita als seus assassins. Bé idò, la data d’aquella mort és molt significativa, perquè va ser el 14 d’abril de 1931.[24] I tal vegada amb aquesta dada podrem resoldre el misteri de per què en un poble tan republicà com Capdepera no es va celebrar com cal l’adveniment de la República. No estaven per repúbliques aquell dia!
De l’amu en Joan Talaia també m’han passat altres llibres, com les obres completes d’Allan Kardec, un dels pilars de l’espiritisme, però també volums per a aprendre esperanto o volums de medicina homeopàtica. I també el famós llibre d’Alexandre Jaume sobre la repercussió del Fets d’Octubre del 34 a Mallorca, on, per cert, es parla de Capdepera.[25] I com que n’hi havia alguns de repetits i amb molt bon estat, sospit que en Talaia es dedicava, quan no feia graneretes, a vendre llibres a mig poble, el mig poble roig, o no...
Bé idò, aquests llibres i molts altres, demostren que a Capdepera hi havia gent preocupada per l’integrisme de tot tipus i que decidiren combatre’l amb les armes de l’escriptura i la lectura.

Ara bé, com diu l’amu en Pep Ruís a Robot Munyidor,[26] “a Capdepera sempre serem espiritistes”, i per això ell, quan és al carrer Fondo, parla amb la seva padrina Magdalena i altres familiars i coneguts i es conten les coses que han passat i les que potser passaran. “...les fotografies són una rella contra la mort una arada romana contra la mort un gatzoll contra la mort...”
Jo, per la meva part, també em comunic amb els meus padrins que no eren falangistes, eren rojos, i els convoc al Recreo, al carrer Baptista o fins i tot en un camarot del Golea, però també a la presó de Manacor, a can Mir, al Castell de Bellver, a la presó dels Caputxins, al Camp de Concentració de Formentera, al manicomi de Palma on veig com don Llorenç Villalonga maneja els seus altres personatges, i també els convoc als arxius militars i als penitenciaris, i les nostres converses són llargues i tranquil·les i sé més coses d’ells ara que quan suposadament eren vius, perquè, amics meus, els papers també parlen de la vida, encara que a vegades facin olor de mort.

Per mi, tota l’obra de l’amu en Pep Ruís és també la culminació d’aquest altre viatge, que ja iniciaren altres gabellins abans, un viatge que porta a l’alliberament de les persones del jou de les religions i les seves extemporànies institucions, sempre arrambades al poder, als poderosos.
I aquí potser arribam al quid de la qüestió. Per Capdepera molta gent es demana, però l’amu en Pep Ruís, és de dretes o d’esquerres? I la resposta és tan senzilla com dir que ni és de dretes ni és d’esquerres. L’amu en Pep Ruís és llunàtic i ser llunàtic no és una ideologia, és una actitud.
L’any 1973 va publicar un article a Última Hora[27] que era una ressenya del llibre de Mirko Lauer titulat Los poetas en la república del poder.[28] L’article acaba així: “Amb l’escriptura s’inventà l’oblit; amb la premsa de Gutenberg, l’oblit; amb els mitjans de comunicació de masses, l’oblit. Cuida’t dels Líders, els Herois i els Organitzadors. Ells són els emissaris del Sistema. M’ho dic diàriament”.

Bé idò, l’amu en Pep Ruís encara s’ho diu diàriament.

Quanta sang a la meva memòria! A la meva memòria hi ha les basses.
Són cobertes de caps de morts.No són cobertes de nenúfars.
A la meva memòria hi ha basses. A les ribes no hi ha estesos els tapalls de dones.
La meva memòria està envoltada de sang. La meva memòria té la cintura de cadàvers!
i metralla de barrals de rom genialment ruixador
de les nostres innobles rebel·lions,
esvaniments d’ulls dolços d’haver-se empassat la llibertat ferotge. [29]

Hi ha hagut gent que no ho ha entès, que s’ha pensat que això era una comèdia i han oblidat que a Capdepera no sempre en feim, de comèdia. Que som capaços d’arribar fins a les darreres conseqüències.
També n’hi ha hagut que han titllat l’amu en Pep Ruís i Taller Llunàtic de nazis i/o feixistes,[30] com és el cas d’ara mateix d’Arnau Pons,[31] que enfoca la seva crítica volguent minimitzar la realitat dels moviments soterrats dels setanta i els vuitanta[32] i l’únic que fa és despullar les seves pròpies manies davant tots nosaltres. Ai, el poder!

Tornem enrera, tornem a aquell any que no existíem. El 24 de novembre de 1931, Antoni Domínguez Moll[33] va publicar aquest article a Nuestra Palabra. Deia així:

La premsa proclamà que Joan March en aquests moments anguniosos es trobava sense bones persones que li fessin costat. És un error; ja que en aquest racó de Capdepera tots els seus eunucs s’han mobilitzat amb gran efervescència. Van cercant signatures, és a dir, fent signar als ignorants en un paper en blanc sense explicar-los el per què. És això una prova palpable i autèntica de la inconsciència mesella que fatalment perdura en la mentalitat col·lectiva del proletariat; l’estigma de la ignorància que sempre fueteja cruelment la dignitat de qui es guanya el pa amb la suor del seu front pel simple fet de satisfer l’instint criminal de la barbàrie burgesa. Els representants d’aqueix Al Capone espanyol no senten vergonya de ser uns lacais d’un contrabandista, d’un defraudador de l’Estat i d’un expert en l’art de robar “honradament”? En quina part del cos resideix la vostra dignitat? La teniu a la caixa forta; allà és sens dubte que es trobaria i no en un altre lloc.[34] 
Aquest article el va portar a la barra i va ser jutjat i condemant a presó o expulsat de Mallorca.[35] Joan March i els seus lacais eren massa poderosos per a sortir indemnes quan els atacaves amb les armes de la paraula, com molt bé sabia Es Mascle Ros.[36]
Antoni Domínguez era comunista i, per tant, no s’enfrontava al Poder. Volia substituir un poder per un altre i no sabia, o no volia sebre, que la Unió Sovètica[37] era un Estat tan criminal com el que combatia aquí. Però a Menorca, l’any 37,[38] va veure la llum i va denunciar el totalitarisme del comissari Quiñones[39] i la seva sed de venjança i de mort, per la qual cosa va ser expulsat del Partit Comunista i va ingressar a l’Exèrcit Popular. Amb la caiguda de Menorca, va ser fet presoner i afusellat a la Mola el 1939,[40] i sembla que els articles contra en Verga i contra els cacics de tot Mallorca i també de Capdepera, hi pogueren tenir qualque cosa a veure.
Bé idò, el 1977 l’amu en Pep Ruís escriu Strong, que el 1981 s’havia de publicar a quaderns camp.aners, de Guaret, dirigits per Damià Huguet i que, segons confessa ell mateix en una carta: “La col·lecció Guaret –que malgrat tot tu estimes tant com jo perquè és també teva–, se’n pot anar en orris si no actuam conjuntament”.[41]
Huguet, incomprensiblement, va pretendre eliminar aquesta part del text:

"la diapositiva que em va fer ejaculant dins el femer del carrer del far de Cala Rajada quan ja duia el nom de Leonor Servera déu l’hagi perdonada esposa d’en Verga de sa Torre Cega pluriadúlter l’últim pirata del pestilent Mediterrani porqueret Joan March que feies vestir de pagesetes les putes que et menaven al Palau els teus majordoms"

Amb més de quaranta anys de diferència, dos gabellins toparen amb Joan March,[42] un personatge clau en la història de la Mallorca del segle xx,[43] clau per entendre una gran part de la història de Capdepera i també clau per entendre la Guerra Civil, la qual va ser finançada en un 10 % per la seva immensa fortuna.[44] Així les coses, dos gabellins travelaren amb la mateixa pedra caciquil que ha seguit actuant a Mallorca en les dictadures i en les democràcies i no dubteu que encara és aquí, entre nosaltres. Caciquisme i colonialisme! “Es qui no ha mort son pare ha mort sa mare!”

Després de tantes guerres, de tanta traïció indiscriminada, de tanta repressió a Manacor, a Capdepera, a Porreres, però també a Menorca durant i després de la guerra, a Barcelona amb els seus passeigs per l’Arrabassada, que ja varen propiciar la primera diàspora catalana,[45] i després en l’intent de genocidi[46] primer físic i més tard cultural que ha desitjat Espanya des de temps immemorial; després de tot això, només ens resta invocar un esperit i aquest, és clar, es diu tan sols Catalunya.

Nosaltres moríem allà la mort de les estrelles
i en el front tenebrós amb les seves llums pàl·lides
només podíem dir desesperats:
han assassinat fins i tot les constel·lacions. [47]

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
juliol 2009

 



[1] El títol fa referència a un fragment del “Preludi II” del llibre de Josep Albertí Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11: “Però no recordis l’any aquell...”. I és clar, l’amu en Pep Ruís, al qual feim referència al llarg de tot el texte, és Josep Albertí, de Taller Llunàtic.

[2] Muntaner González, Maria: L’escriptura soterrada. La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.

[3] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot]: Nimfomania. La policia de Déu (Genocidi contra la llengua i la plàsica catalanes). Procés a la Cultura Catalana VI. Mallorca: Taller Llunàtic, 1995. Segona edició amb traducció francesa de Bruno Richard.

[4] “Si Capdepera no llega a ser pueblo liberal yo no duro un año en antena”. Entrevista a Antoni Guiscafrè. Baleares (22 abril 1995).

[5] Gran Enciclopèdia de Mallorca, 18. Palma: Promomallorca, 1981, p. 291-292.

[6] March Noguera, Joan: Mossèn Alcover i el món de la ciència: La creació del llenguatge científic català. Palma: Lleonard Mutaner, 2001.

[7] Perea, Maria Pilar: Quaderns de camp: Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, Joan Benejam, Jaume Sastre. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Balears, 2002 [cd-rom].

[8] Aulet, Jaume: Josep Carner i els orígens del Noucentisme. Barcelona: Curial, 1992.

[9] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006. p. 290.

[10] DDAA: Joan Rai i el seu petit país. Palma: Documenta Balear, 2008. [inclou DVD].

[11] Alcover, Antoni M.: Desatinos de un protestante. Mallorca, 1893.

[12] Fullana Puiserver, Pere: “L’integrisme a Mallorca. Una aproximació a Pere Antoni Melis Massanet”. En: Comunicació 71 (1991), p. 81-99.

[13] Amengual, Catarina M.; Ballester Colom, Antònia: “L’escola metodista de Capdepera”. En: Educació i Cultura 7 (1989), p. 141-156.

[14] Cuscó i Clarasó, Joan: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008; Horta, Gerard: Cos i revolució: l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions del 1984, 2004.

[15] Orpí, Pere: Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Palma: Documenta Balear, 2009.

[16] Albertí, Josep: “Com a una resistència (Poemes 1969-1972)”. En: 72. J. Albertí, D. Huguet, B. Nadal i tres retrats d’en Blai Bonet. Palma: Ed. Mascaró Pasarius, 1972, p. 30.

[17] Causa 776/37. Jutjat Militar de Palma, fol 29.

[18] Causa 300/36. Jutjat Militar de Palma.

[19] Ginard i Féron, David: L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1997). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

[20] La Voz del Pueblo 25 (20 agost 1893), p. 2.

[21] Es poden llegir els seus articles anticlericals a El Obrero Balear, Nuestra Palabra i Foch-i-Fum.

[22] Holbach, Baró d’ [Paul Henri Thiry Holbach]: ¿Quién fué Jesucristo?: crítica de una creencia. Barcelona: Casa Editorial Maucci, [s.d.].

[23] Albertí, Josep: Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11.

[24] Informació oral de la meva tia Maria Rigus, que encara s’ha de confirmar documentalment.

[25] Aquesta és la seva edició més moderna: Jaume, Alexandre: La insurrección de octubre: Cataluña, Asturias, Baleares. Edición y estudio introductorio: Vaquero Iglesias, Julio; Mella Pérez, Jesús Manuel; Font Jaume, Alexandre. Eivissa: Res Publica Edicions, 1997.

[26] Albertí, Josep: Robot munyidor [http://tallerllunatic.blogspot.com/search/label/robot%20munyidor]

[27] Albertí, Josep: “Como una resistencia”. En: Última Hora (2 març 1973), p. 6.

[28] Lauer, Mirko: Los poetas en la república del poder. Barcelona: Tusquets, 1972.

[29] Césaire, Aimé: Cuaderno de un retorno al país natal [pròleg i traducció d’Agustí Bartra]. Mèxic:  Biblioteca Era, 1969. p. 74 [edició bilingüe francès/castellà].

[30] Muntaner, Maria: “Josep Albertí: la pervivència de l’experiència textual”. En: Margalida Pons (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 288-290.

[31] Pons, Arnau: “Amb aquestes mans: la vocació del poeta en l’obra tardana de Miquel Bauçà”. En: Antoni Artigues (ed.): Poesia és el discurs. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 29-78.

[32] Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008. Veure especialment les p. 41-84.

[33] Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

[34] Domínguez Moll, Antoni: “El Al Capone español”. En: Nuestra Palabra 26 (24 novembre 1931), p. 2

[35] “Ha estado procesado por un delito de propaganda extremista [...] Expulsado de Mallorca”. Causa 518/39, Jutjat Militar de Palma, fol. 4.

[36] Martí Rosselló, Jordi [Es Mascle Ros]: Foch-y-Fum: Setmanari mallorquí polpilá y castellá d’es que susa, inimích de ses penes y amích d’es bon humó. [Estudi i selecció de textos: Joan Font i Roig; Sebastià Serra i Busquets]. Palma: Ajuntament de Palma, 1988.

[37] Chentalinski, Vitali: De los archivos secretos del KGB. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1994; Volkogónov, Dmitri: El verdadero Lenin. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1996; Courtois, Stéphane et alt.: Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, répression. Paris: Robert Laffont, 1997.

[38] Mercadal Bagur, Deseado: La guerra civil en Menorca1936.1939. Relato de un testigo. Maó, 1994, p. 162. Vegeu també: Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[39] Ginard i Féron, David: Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942). Palma: Documenta Balear, 2000, p. 69.

[40] Causa 518/39. Jutjat Militar de Palma.

[41] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre]: La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs. La Ciutat de Mallorca: Edició Prínceps, 1985, p. 253.

[42] Ferrer, Pere: Joan March. L’home més misteriós del món. Barcelona: Ediciones B, 2008.

[43] Entrevista a José María Lafuente López. Diario de Mallorca (20 juliol 2009), p. 8-9: "En las elecciones autonómicas de 1983, el PSOE [su candidato era Fèlix Pons] y el PP [su candidato era Gabriel Cañellas] empataron en número de escaños por lo que UM era el partido que decidía. Quien montó todo eso [el pacto entre PP y UM] fue el Grupo March. Con la fuerza de lo que representa la casa March, dijo algo así como que Fèlix Pons debía tener paciencia, que ya tendría sus oportunidades, que las tuvo, y que prefería que Cañellas y Albertí estuvieran al frente de Balears. Todo esto se firmó y se guardó en la caja fuerte de quien entonces era director general de la Banca March”. Sobren els comentaris.

[44] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006.

[45] Manent, Albert: De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[46] Benet, Josep: Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrrat, 1995.

[47] Fragment de poema d’Apollinaire. En: Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008, p. 147-148.

 

Publicat a Cap Vermell, el 21 de juliol de 2009

Quatre poemes de Garca Lorca

golea | 17 Setembre, 2019 15:01


Quatre poemes de Poeta en Nueva York - García Lorca


Ja fa estona, amb motiu d’un programa de ràdio, que vaig versionar al català uns quants poemes de Poeta en Nueva York de García Lorca. Aquests poemes quedaren allà, en un calaix, durant més d’una dècada. Però un dia d’aquest estiu me varen tornar a comparèixer i, finalment, aquí els teniu, acompanyats d’alguns comentaris i també d’altres versions que he arreplegat d’aquí i d’allà.

Com ja dic en el text que acompanyen els poemes, voldria poder llegir Poeta en Nueva York en català, perquè això d’ara només és un petit homenatge i un reconeixement de la importància d’aquest llibre en la poesia mundial. Qui s’hi apunta?

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

Modus Operandi

golea | 06 Setembre, 2019 10:06

Documentació Gabellina Destarotada (19 i final)

Modus Operandi

El modus operandi de sa Brèndola Ruïssa,

també conegut com Josep Albertí de Taller Llunàtic


A l’hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.
Josep Albertí, Modus Vivendi, 1971


J’en ai assez des flics.
Li diu Malraux a Tristan Tzara, segons conta Jaume Miravitlles a Més gent que he conegut, 1981, p. 177.


Una altra característica important de l’activitat mental de l’adolescent és el seu egocentrisme intel·lectual. Aquest es manifestarà per la creença en l’omnipotència de la seva reflexió, com si el món hagués de sotmetre’s i adaptar-se als seus sistemes, i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, aquest egocentrisme quasi metafísic va trobant la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat. L’activitat intel·lectual de l’adolescent anirà assolint l’equilibri quan aquest comprengui que la funció pròpia de la reflexió no és la de contradir l’experiència, sinó la d’interpretar-la i, en el fons, adaptar-s’hi.

Psicologia evolutiva de Piaget. Les etapes del desenvolupament del nen

 

Brèndola. 3. Home capbuit, que obra sense seny ni formalitat. (DCVB)

 

Atès que l’amu en Pep Ruís, quan ja ha passat gairebé un any des del començament d’aquest batibull, no diu res de seriós del greu conflicte que ell mateix va provocar, crec que ha arribat l’hora que sigui jo que en parli seriosament i exposi fil per randa el que en pens, de tot això, perquè ja es veu que ell no ho farà, i només es dedica a cridar i a insultar dins els cassinus de Capdepera, creant una gran confusió que és, en realitat, el que li agrada i necessita.

Fins ara coneixíem el seu modus vivendi, molt relacionat amb la captura i venda de peix i, en temps primer, fins i tot en va fer un llibre de poesia. Ara, però, coneixerem el seu modus operandi, la qual cosa ens donarà una idea global d’aquest personatge gabellí i el podrem valorar en tota la seva magnitud.

 

Consideració prèvia

Jo, que segons diuen alguns dels meus amics, he estat un dels màxims propagandistes de l’amu en Pep Ruís dins Capdepera, com han pogut comprovar els lectors de Cap Vermell, ara em dispòs a convertir-me en el seu enterrador, també dins Capdepera. Però aquesta no és una tasca que jo hagi escollit, sinó que ha estat la mateixa Brèndola la que m’ha escollit a mi per tal que la faci.

I tot això, evidentment, em causa sorpresa i admiració.

 

L’origen

A Capdepera tothom sap, i ara ho sabrà tot Catalunya, que l’origen, el detonant, de tot aquest desgavell fou la gran exposició sobre el naufragi d’El Golea que es va fer l’any passat, el juny de 2011, concretament.

Aquesta exposició l’havia d’organitzar la Tertúlia Gabellina Destarotada, de la qual, tant l’amu en Pep Ruís com jo, formàvem part, juntament amb Francesca Pasqual, Miquel Infante i l’amu Antoni Coix.

Començàrem la tasca pel març de 2011, més o manco, i quan tenguérem el llibret que havíem de regalar als assistents a la presentació de l’exposició (jo en vaig fer la maquetació i l’amu en Pep Ruís fins i tot va arribar a escriure un text per a la pàgina 3) començaren els problemes, ja que ell, per motius religiosus evidents, va trobar que no es podia ficar en un embolic com aquell, en el qual hi havia implicada mitja humanitat i que això constituïa un pecat i anava en contra de les seves creences, les quals el tenen molt i molt limitat. On s’ha vist mai un llunàtic fent una exposició “normal”!

Una altra persona ho hagués dit obertament, però la personalitat enrevessada i traïdora de l’amu en Pep Ruís va optar per una alternativa molt més assassina, que culminaria finalment amb la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada i, segons creia ell, amb l’abandonament del projecte d’exposició i la posterior apropiació per part seva, o així ho sospit.

 

La trampa

I per tot això va idear una trampa que ens va preparar per tal que tots noltrus hi caiguéssim de quatre potes. Però finalment només ho va aconseguir a mitges, com ara es veurà.

La trampa va consistir a començar a dir que en Tomeu Cabot, l’altre membre viu i en actiu d’aquesta estranya parella de ball que és Taller Llunàtic, era molt bo muntant exposicions, que tenia molta experiència perquè a l’escola on fa feina en feien moltes, d’exposicions, i que ens podria ajudar en la nostra.

Després va començar a dir que en Tomeu Cabot era molt bo fent dissenys de portades de revistes i fins i tot en va arribar a mostrar unes quantes a l’amu Antoni Coix, i aquest efectivament les va trobar agradoses. Curiosament, a mi no me les va mostrar, però és igual.

En cap moment ens va parlar obertament de fer una acció conjunta amb Taller Llunàtic ni cap de noltrus s’ho va prendre així; senzillament es tractava que Tomeu Cabot, per la seva “experiència”, ens donàs una mà. I dins l’ambient distès i de confiança que crèiem ingènuament que havia presidit les reunions de la Tertúlia fins llavors, vàrem dir: “idò que ens ajudi, si vol”. I la Brèndola ens va fer escriure uns correus fent-li la proposta.

Aquesta correspondència va ser un punt accidentada, com poden comprovar els lectors a l’apèndix documental, i només la insistència de l’amu en Pep Ruís va fer que tot continuàs endavant.

Però la trampa ja estava en marxa, perquè ell redactava o dictava els correus i només un moment meu de lucidesa em va posar en alerta i amb una frase que vaig afegir vaig aconseguir, inconscientment, desmuntar, en part, aquesta trampa maligna que ens havia preparat.

 

Dia 22 abril, efectivament, vàrem escriure això:

Ens agradaria també que tu fessis el disseny de la coberta d’aquesta publicació.

 

Però dia 8 de maig vaig afegir:

Ens agradaria que fessis un disseny-dibuix emprant els elements que tens a la coberta que t’adjuntam.

EMPRANT ELS ELEMENTS QUE TENS A LA COBERTA QUE T’ADJUNTAM!

Aquesta és la frase que vaig afegir i que recollia l’esperit de tot el que havíem xerrat a les Tertúlies, com poden manifestar tots els assistents, excepte ell, és clar!

 

Només dia 11 o 12 de maig, passades les 10 de la nit i per telèfon, l’amu en Pep Ruís va destapar les seves cartes perquè es pensava que ens tenia atrapats a la trampa, i em va dir, d’aquella manera tan grandiloqüent que té de xerrar, que havia parlat amb Tomeu Cabot i que aquest havia de fer el que volgués, que el llibret s’havia de convertir en una publicació llunàtica, “sí, sí, en una publicació llunàtica!!!!”.

Jo només li vaig dir que ni ell ni jo podíem canviar la coberta del llibret i que, en tot cas, això ho havíem de xerrar entre tots.

Però en aquell moment vaig entendre la seva trampa i vaig entendre que ens havia venut, que ens havia traït, i també vaig entendre per què ho havia fet.

 

Una reflexió sobre la documentació

Em resta fer una petita reflexió en veu alta. En un judici, a ell que li agraden tant, hi ha proves i hi ha testimonis. Les proves les teniu a l’apèndix, encara que falta el famós dibuix que no tenim. És la documentació que va generar aquest afer i que tothom pot llegir. Jo només n’he comentat uns petits fragments, que són els que em semblen més significatius.

Però, a més, i a banda de les proves, en tot judici hi ha els testimonis, que poden confirmar o matissar les proves. I per sort, en aquest cas, n’hi ha, de testimonis. Que ell els obviï i els menyspreï no els fa desaparèixer i, per tant, aquests testimonis poden dir quin era l’esperit del que preteníem fer.

Ara bé, això no lleva que no cometéssim errors. En vàrem cometre. I el principal va ser confiar en ell fins al darrer moment. Amb els correus inquisitorials que vaig rebre ja hauria d’haver aturat aquest poti-poti, però vaig confiar en ell i vaig continuar només perquè ell m’ho va demanar. Ja sé que això no m’ho tendrà en compte, però fins a la cridada telefònica de l’11 o 12 de maig vaig pensar que ell estava del nostru costat. Mirau si som colló!

 

Una altra reflexió sobre la llibertat

No cal aclarir que Bartomeu Cabot de “Taller Llunàtic” disposa de la llibertat més absoluta a l’oferta que se li fa el 22 d’abril 2011--i que no és una qüestió d’agradar o no--, signada per tots els components de “Tertúlia Gabellina Destarotada”.

El 25 de maig rebérem un correu en el qual se’ns deia això, que segons el missatge del 22 d’abril, obviant evidentment el del 8 de maig, Bartomeu Cabot tenia “la llibertat més absoluta”. Però què putes és això? Què vol dir això que té “la llibertat més absoluta”?

I la nostra llibertat on queda, en tot això?

L’amu en Pep Ruís, mentre ens menava cap a la trampa, ens va dir davant tots els membres de la tertúlia, davant tots aquests testimonis: “Farem el que digui la majoria!”. Bé idò, quan ja creia que la trampa s’havia consumat es veu que disposava ell tot solet de “la llibertat més absoluta”.

Però, què t’has cregut?, noltrus també teníem “la llibertat més absoluta” per a enviar-lu a porgar fum i això és el que férem: exercírem la nostra llibertat i l’enviàrem a la merda, d’on no hauria de tornar mai més!

Fa gràcia: “Farem el que digui la majoria!”. I quan la majoria “més absoluta” li diu que no, s’enfila per les parets i comença a amenaçar i a insultar, evidenciant que per ell la majoria és ell mateix tot solet, com un ninet malcriat que és.

 

La prova definitiva

Si tot el que he contat fins ara és greu, el que ve a continuació encara ho és molt més. Aquest canalla ens va fer enviar tota la documentació a Tomeu Cabot, però noltrus no tenim el dibuix que suposadament hem “censurat” (ja té collons xerrar de censura a l’època d’Internet!), perquè ens el va mostrar de rampellada en una pantalla de televisió.

Esperava que ell el publicàs per tal que tothom el veiés per a poder xerrar seriosament, com faig avui, de tot això, però ja veig que no ho fa i per això empraré un altre document secundari, ja que el primari segueix “censurat”. Aquest document secundari és l’explicació per escrit del dibuix (un Picasso, segons ell) que no tenim.

Prèviament, he de dir que tots els membres de la tertúlia vàrem dir NO, cadascú amb els seus motius particulars, però jo avui xerraré únicament i exclusivament dels meus, dels meus motius particulars i intransferibles pels quals no em vaig doblegar davant la seva impresentable actuació, davant el seu modus operandi indigne i roí, davant una actuació “teatral” protagonitzada per un aprenent d’espia i de traïdor.

 

25 maig

6 Cabot en un atac de follia i desesperació incontrolable empra l’insult, gràfic i escrit, envers Maggie Böehm, l’alemanya que anava a les reunions de “Tertúlia...”, per més tard deixar-ho de fer, emperò que va escampant, darrere darrere, això sí, com a covarda que és, a Magdalena Albertí, que Josep Albertí només parlava de Hitler, i sempre parla en català. Es tracta de la solidaritat màxima inqüestionable de Cabot envers Josep Albertí de Taller Llunàtic. Informació extreta del text d’Albertí a Cabot “L’ordre del deliri (Segon dispar) Thu,Maig 5, 2011 11:58 am .

 

Efectivament, això són paraules de Tomeu Cabot, però basades únicament i exclusivament en la xerrameca xafardera de sa Brèndola Ruïssa, com el mateix Cabot confessa. I aquí és on l’amu en Pep Ruís la caga completament i definitivament, i davant els meus ulls queda enfonsat del tot com a “intel·lectual” i com a persona. Pretendre que noltrus, testimonis directes de la seva actuació enfront de Maggi Böehm, ens féssim còmplices de la seva malsofridura davant les dones, és una cosa que encara no m’acab de creure. No, no puc creure que ni per un moment pensàs que jo m’avingués a aquesta covardia. I, per tant, no em queda més remei que pensar que ell ja ho sabia, i que tot això és en realitat un muntatge per tal que ell pogués sortir per la “porta gran” (bé, en realitat, pel que ell creu que és “porta gran”) d’un afer que li tocava el voraviu de les seves creences “religioses”, molt i molt integristes, i que destapava la seva incapacitat per a relacionar-se d’igual a igual amb les altres persones i posant al descobert els seus estrets “límits”.

Perquè aquest afer de Maggi Böehm no té nom! I que un membre de la Tertúlia Gabellina Destarotada ens hagi posat en la situació crítica d’haver de publicar una portada nostra amb insults a na Maggi, és una acte d’alta traïció que de cap manera es pot passar per alt ni pot quedar enterrat en l’oblit.

En efecte, Maggi és una gabellina d’origen alemany que s’asseia molts de diumenges amb noltrus a la Tertúlia i que, finalment, ho va deixar de fer perquè el comportament mal educat, irresponsable i bravejador de sa Brèndola Ruïssa la repugnava. Jo mateix li vaig haver de cridar l’atenció i demanar-li que per favor deixàs en pau na Maggi. Que un dia de fer bromes i brometes potser es podia suportar, però fer-ho cada dia era una passada de rosca. Supòs que ell s’ho va apuntar al seu memorial de greuges contra mi, però no en va fer gens de cas i va continuar igual.

Ara, a través de Cabot, l’”acusa” que va dient que tot el temps parlava de Hitler i que en Ruís sempre xerra en català.

Quant a la primera “acusació”, puc dir, i els altres testimonis també, que aparèixer na Maggi i sa Brèndola posar-se a xerrar de Hitler i els nazis en general, era tot u. Tant ho feia que arribava a ser molt desagradable, i na Maggi, que efectivament és alemanya i antinazi de tota la vida, ho trobava insuportable, perquè ho era.

Quant a la segona, jo no hi era al davant quan Maggi va fer aquest comentari i, per tant, no sé en quin to ho va dir ni per què. El que sí puc dir és que amb mi na Maggi parla en català i, per tant, em costa imaginar que ens pugui fer retrets d’aquesta mena perquè és una persona oberta a la nostra llengu i a la nostra cultura, i ens respecta.

 

Així ens trobam que sa Brèndola va jugar a dues bandes, ens va espiar, i després contava a la seva manera el que fèiem a les Tertúlies, distorsionant la realitat i utilitzant-nos per a les seves bravejades. Finalment, pretenia que tota la Tertúlia caigués tan baix com ell i ens proposava que ens tiràssim pel penya-segat de la ignomínia més pregona, com si tots noltrus fóssim els seus peons, uns peons sense personalitat ni dignitat. Però aquí es va equivocar de cap a peus.

Perquè noltrus no hem censurat un dibuix (un Picasso!), noltrus hem censurat la seva persona, el seu comportament, la seva traïció, la seva ignomínia, la seva mala llet, la seva mala idea, la seva covardia estratosfèrica i la seva hipocresia.

Mirau! Quan ja ens havia mostrat el famós dibuix (un Picasso, ep!), el 5 de juny, durant la darrera trobada formal de la Tertúlia, es va presentar na Maggi i li va demanar pel seu pare, i ell, com si no hagués romput mai un plat, li va contestar com si res. Vaig sentir vergonya aliena! Vaig comprovar in situ la seva covardia i la seva hipocresia, com també ho feren els altres que estaven asseguts a la taula. Per tant, res del que dic és gratuït ni producte d’un escalfament. Ans al contrari, és producte de l’observació pausada i tranquil·la d’un modus operandi decebedor i impresentable.

Però és que, a més, el mateix 5 de juny, va arribar a demanar a l’amu Antoni Coix si ens aveníem a posar el dibuix en una altra banda que no fos la coberta només per a calibrar la seva reacció i treure informació de la situació, com un vulgar espia.

 

Teatre: comèdia o drama?

A partir d’aquí s’han donat una sèrie de situacions que podem qualificar de teatrals, sempre al cassinu de l’Orient, que jo he descrit en algunes cròniques publicades a Cap Vermell i en les quals ell ha fet un paper ben galdós, posant en ridícul tota la seva trajectòria i evidenciant davant tot el poble de Capdepera que és posseïdor d’una personalitat malaltissa i infrahumana.

 

Primer ens va reptar a parlar de la seva pel·lícula d’una manera fatxenda i estufada. Jo ja n’he parlat, d’aquesta “gran” pel·lícula, i els meus “límits” no em permeten seguir-ne xerrant, perquè pens que ja ho he dit tot, al manco tot el que puc dir.

Això fou el 22 de maig, dins el cassinu de l’Orient, on l’”actor” va actuar sota un atac de pànic i, per tant, va sobreactuar, amb la qual cosa ens va acabar d’aclarir els pocs dubtes que ens podien quedar sobre les seves intencions i, a mesura que s’anava encalentint i creia fer-se gran com un King-Kong gabellí, als nostrus ulls s’anava fent més i més petit, fins arribar a la més gran insignificança i, finalment, se’ns va aparèixer com un emperador despullat, com un emperador presoner del seu pànic escènic.

Després ens va organitzar un aquelarre amb el cassinu i la plaça de l’Orient plens fins a la bandera, que també he descrit en una crònica.

Més tard, insults i provocacions dins el cassinu.

Finalment, un “intent d’agressió” en tota regla davant uns testimonis estupefactes, que de cap de les maneres podien entendre el que veien amb els seus ulls, i del qual jo també n’he parlat en una altra crònica.

 

Amb tot aquest quadre clínic, el seu modus operandi, manipulador, violent i egocèntric ha quedat completament al descobert davant tot el poble de Capdepera i davant totes les persones que l’havíem escoltat, produint una gran decepció col·lectiva de veure com un dels nostrus homus que crèiem més importants, es rebaixava fins a límits insuportables per a la dignitat humana i s’enfilava pels arbres de la incoherència més absoluta com una moneia.

 

Crits, insults i “acusacions”

Però exactament de què m’acusa, aquesta Brèndola? He de confessar que no ho he arribat a aclarir del tot. Entre els crits de “fill de puta” i altres herbes, m’ha dit que he prohibit un dibuix, que he salvat el poble de cometre un pecat, que som el comitè de censura, que vaig a missa i que tot lo dia som amb els capellans, etc...

Després de tot el que he escrit fins aquí, tot això fa riure i em sembla increïble que no hagi pensat, ni per un moment, que potser tenia unes raons de pes que em feien separar de la seva bogeria sense sentit ni senderi.

I crec que les meves raons han quedat prou exposades i clares en aquest escrit.

Però és que, a més, després d’un any d’investigar el meu passat, per tal de poder-me acusar de qualque cosa concreta, en un dels seus judicis macabres i sumaríssims, per suposat!, no ha trobat altre pecat per presentar que dir-me que sóc un hipòcrita perquè vaig publicar un llibre en espanyol.

Això, ho he de reconèixer, és una de les poques coses amb cara i ulls que ha dit entre inflamació i inflamació. Però no és un dispar (ni primer, ni segon, ni tercer!): és un autodispar. Aquest pinxu s’ha disparat al peu pensant que em disparava a mi. Meam si el colló serà ell!

Perquè jo mateix vaig publicar un article on es parlava d’una antologia de poesia catalana publicada a Mèxic en espanyol, on el nostru homu hi sortia traduït, talment com va passar amb mi a Tenerife, on Francisco Croissier va traduir un llibret meu que va publicar l’editorial canària Baile del Sol.

Però no acaba aquí la cosa. De sempre he defensat que el millor que ha fet la nostra Brèndola, en aquesta vida, ha estat la seva producció de crítica literària publicada al llarg de molts anys en diverses revistes.

Bé, idò, una part bastant important d’aquesta producció es va publicar en espanyol a les revistes més representatives del colonialisme espanyol d’esquerres editades al cor de Catalunya, a Barcelona. No a les Illes Canàries, a Barcelona! Aquestes revistes són El Viejo Topo i Quimera.

Si jo, segons ell, he comès un pecat publicant una traducció dels meus poemes en una editorial canària, ell exactament quin pecat ha comès? On és l’autocrítica? Com es menja tot això?

Aquesta acusació, tot s’ha de dir, la va fer ja sense testimonis el 17 de març de 2012, a l’entrada del cassinu de l’Orient, quan suposadament m’havia de matar i els testimonis es cansaren d’esperar la meva mort i entraren a seguir bevent les seves copes que, en veritat, era el millor que podien fer. Ho dic perquè el veig capaç de negar-ho, perquè, com s’ha comprovat, és molt traïdor, mentider i aprofitat. Però ho va dir!, amb una cara desencaixada i traient sabonera per la boca, amb un odi i una ràbia infinites que són filles, com sempre, de la impotència dels egocèntrics i de l’enveja dels traïdors.

 

[Solapa del meu llibre publicat a Tenerife]

 

Unes reflexions finals

Queda clar, per tant, que sa Brèndola Ruïssa ha estat enterrada al cor de Capdepera i amb aquest enterrament ha desaparegut definitivament de les nostres vides i dels nostrus cors. La seva sobreactuació l’ha delatat i ha quedat en pilotes davant tothom. No l’he matat. S’ha suïcidat. Jo només l’he enterrat.

Ara bé, queden moltes coses a l’aire, molts interrogants i algunes coses per dir.

 

1. Els documents no sempre diuen la veritat. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre els historiadors. Els documents despullats de tota mirada crítica i sense la veu dels testimonis poden ser una manipulació.

 

2. Ens va utilitzar per a solucionar els seus problemes de “consciència”, però, com s’ha vist, el tir li va sortir per la culata. Ell mateix va ajudar a crear aquesta gran bolla del Golea, però després es va assustar tant que va entrar en erupció. Es va embullar i volent crear tanta i tanta confusió, es va confondre ell mateix i no va acabar d’entendre la diferència exacta que hi ha entre una tertúlia i un taller.

 

3. I el rigor, del qual sempre ha bravejat, on és? Jo no el veig per cap banda! Ha quedat esmicolat per la seva imprudència temerària de mesclar ous amb caragols i pensar-se que viu en un món de beneits disposats a qualsevol cosa per fer-se notar.

 

4. I en Tomeu Cabot, quin paper hi juga en tot aquest afer? És víctima o botxí? Jo, evidentment, no ho sé. Això només ens ho pot aclarir ell, però ens quedam amb la sensació que s’ha tirat en un pou sense aigu. Són coses de “la solidaritat màxima inqüestionable” amb un fanfarró que ha perdut el sentit de la realitat i també qualsevol mena de credibilitat.

 

5. Aquesta representació teatral ha tengut escenes molt i molt espectaculars, però me n’ha quedat una dins el cap, i és veure aquell homu amb una bossa de plàstic (els dies 13 i 14 d’agost de 2011) passejant el famós dibuix (un Picasso!) suposadament per a acusar-me de la seva censura. Ha estat una imatge patètica veure’l per la plaça de l’Orient amb la bossa: era la viva imatge del derrotat, del desorientat, de l’espia que ha estat enxampat, del cinquena columnista sense connexió amb l’exterior, sense ningú a qui comunicar les seves calúmnies, sense ningú a qui desanimar amb el seu derrotisme.

 

6. Bé, tot això s’ha d’acabar, però em permetré fer una darrera reflexió: aquest individu està molt preocupat per l’eternitat; pensa que passarà a la posteritat i vol deixar ben fermada la imatge que s’hi projectarà. Pensa que l’escriptura ho és tot; la vida no compta per res, i tot això el duu de corcoll, perquè les contradiccions són cada cop més i més grosses. Creu religiosament que val la pena dur una vida miserable en aquest món si el premi és la posteritat. I tot això em recorda coses que valdria més oblidar.

 

Ho torn repetir: tot aquest afer m’ha produït una gran decepció, però són coses que a vegades passen en aquesta vida. Sempre he sabut que érem diferents, però pensava que ens respectàvem. Jo almanco ho he fet fins ara, quan ell mateix s’ha perdut el respecte. Alguns m’han dit: “Qui es colga amb nins, s’aixeca compixat”; “Qui no vol pols que no vagi a l’era”. M’he colgat amb nins i he anat a l’era i potser per això no em puc queixar.

Però la vida..., la vida continua.

 

Després dels luctuosus fets ocorreguts arran de la gran exposició sobre el Golea, que provocaren la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada, també vaig decidir suprimir, momentàniament, la meva secció de Documentació Gabellina Destarotada. Ara, però, alguns dels antics membres d’aquella tertúlia hem pensat de fundar-ne una altra amb el nom de Tertúlia Gabellina i Oriental i que també donarà nom a una nova secció que seguirà fil per randa la filosofia gabellina i oriental que emana d’aquestes grans converses llibertàries i de l’intercanvi lliure d’idees i de documents.

Però també he de dir que el número 19, i final, de la secció de Documentació Gabellina Destarotada queda reservat per a més endavant, en què, segurament, se’m presentarà l’ocasió de donar a conèixer un document que fins ara només se’ns ha mostrat de rampellada i que farà entendre el final destarotat d’aquella tertúlia, víctima d’espionatge i d’alta traïció. A més, és molt probable que serà un més dels grans documents gabellins que hem presentat al llarg d’aquests pocs anys en aquesta secció i explicarà per ell mateix la grandiloqüent representació teatral que va tenir lloc el missudia del 6 d’agost al cassinu de l’Orient i que he comentat en una crònica, on l’actor principal era i és l’amu en Pep Ruís i els actors secundaris foren i són l’amu Antoni Cataiol, madò Margalida Botigueta, l’amu en Biel Barona, l’amu en Sebastià Xerafí i jo mateix, l’amu en Miquel Llull, tots ells fills de Quíbia.

[Presentació de la nova secció i de la nova tertúlia, Cap Vermell, 15 setembre 2011]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

14 abril 2012

 

 

Apèndix Documental

[Per llegir, clicau sobre la imatge]

 Publicat a Cap Vermell, 19 abril 2012

"Crim", d'Agustn Espinosa

golea | 19 Agost, 2019 19:25

Un Crim particular,
a La Biblioteca del Golea

 

 

Clicant sobre la imatge es pot descarregar el PDF.

 
Si no vaig errat, aquesta és la tercera entrega relacionada amb les illes Canàries, amb Tenerife concretament que surt publicada a La Biblioteca del Golea. Ja ho he contat altres vegades, aquella època de començaments dels 80 de segle passat fou important per mi i un dels eixus de la meva vida va ser la relació amb la cultura canària.

Avui es tracta d’un relat (?) surrealista d’un autor, Agustín Espinosa, que ja des del primer dia no em va deixar indiferent. Aquesta obra, Crim, ha estat versionada per mi al català per totes aquestes coses que he anat contant per aquí i per allà i esper que vos sigui de profit.

Pensant en tot això, encara em queden alguns treballs en el calaix i, si trob el moment oportú, potser sortiran publicats més endavant i, si no pot ser, seran una més de les coses que s’haurien pogut fer i no s’han fet mai.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

 

Clicant sobre la imatge es pot descarregar el PDF.

 






Clicant sobre la imatge es pot descarregar el PDF.

Publicat a Cap Vermell, 19 agost 2019

A vegades entendre s llibertat

golea | 10 Juliol, 2019 15:18


 

Un dels meus projectes que han fet ull incloïa la versió catalana d’aquest text de Gary Snyder (San Francisco, 1930), que el lector acaba de llegir.

Fa molts anys que coneixia l’autor com un dels membres destacats dels poetes de la Generació Beat i també com a artífex de l’orientalisme d’alguns dels seus poemes i, a més, perquè fou ell qui va suggerir a Jack Kerouac que anàs a fer feina de guardabosc a les muntanyes, la qual cosa va donar com a fruit, entre d’altres, la novel·la The Dharma Bums (Els pòtols místics, en la versió catalana de Manuel de Pedrolo, Proa, 1967), en la qual Snyder és el personatge Japhy Ryder. Amb aquesta novel·la ens assabentàrem que fou Snyder qui va ajudar a omplir d’espiritualitat tot aquell moviment beat i li va donar una de les seves senyes d’identitat que, juntament amb el qualificatiu de «vertadera literatura proletària», segons paraules del mateix Snyder, el convertiren en un dels moviments més potents del segle xx.

Snyder, però, no és un poeta qualsevol; és, a més, un assagista contumaç que ha tractat de conjuminar la vida «moderna» amb el respecte a la naturalesa i s’ha convertit en un dels propagadors més lúcids de la bioètica, amb una defensa aferrissada de les cultures orientals i de les «minoritàries», com la dels indígenes americans, i també de la terra en el seu conjunt.

Evidentment, jo no puc fer aquí un balanç, ni tan sols aproximat, del que és i representa Gary Snyder perquè, segur, trobareu, si la cercau, la bibliografia adequada per a copsar la importància d’aquest autor en algunes de les facetes culturals i vitals en les quals ha estat ficat.

En tot cas, existeix un únic llibre –diria jo– en català que, amb el meravellós títol de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions, 2013), ens ofereix una petita antologia dels seus poemes i també dos dels seus assajos.

 

Al llarg dels anys vuitanta vaig versionar en català alguns dels poemes que més m’havien impactat de la Generació Beat, però no n’hi havia cap de Gary Snyder, i sí d’Allen Ginsberg, Gregory Corso i Lawrence Ferlin­ghetti, que podeu llegir en paper (1984) o al bloc El Naufragi del Golea. Potser perquè en aquella època tal vegada no estava preparat per a l’espiritualitat que fluïa de la seva escriptura, encara que si n’hagués estat capaç, m’hauria fet un gran servei per a donar sentit a la desesperança que va començar a envoltar-nos en aquells temps ja llunyans.

Semblava que Snyder anava per un altre camí que jo no sabia seguir i, a més, era més difícil trobar els seus llibres, tant en versió original com en traduccions, cosa que no passava amb els autors que he esmentat abans.

Així que Snyder es va fondre dins la meva memòria.

 

Fins que, no sé molt bé per què, ja començat aquest segle, va caure entre les meves mans una recopilació d’assajos titulada A Place in Space, Counterpoint, 1995, i és en aquest volum que hi apareix l’assaig que precedeix aquest text: «Language Goes Two Ways», que jo he titulat «El llenguatge viatja en dos sentits».

No cal dir que tots sabem de la importància del llenguatge en la comunicació humana, i que en el fons és un acte producte de la nostra llibertat, però després de la lectura del text de Snyder encara quedam més tocats per tot allò que fa referència a les llengües humanes. L’autor no tan sols és un gran defensor de la naturalesa, sinó també de la diversitat cultural del planeta i, com es veu, és completament conscient dels tresors –potser no del tot tangibles– que hi ha darrera de cada llengua i, també, dels seus parlants.

 

Sobta, per tant, aquest contrast entre la saviesa de Snyder i la realitat quotidiana que vivim els parlants de les llengües minoritzades, en aquest cas concret els catalans, en què hem de contemplar com l’objectiu final de l’Estat que suposadament ens representa i també de moltíssims dels que s’autoanomenen conciutadans nostres, no és altre que acabar precisament amb un dels valors més preuats per tots aquells que viuen la diversitat com un regal dels déus i no com un problema que s’ha d’eradicar al preu que sigui.

La guerra oberta declarada per l’Estat contra la llengua catalana, amb l’anuència de moltíssims dels seus ciutadans, s’ha de contextualitzar dins la guerra oberta que l’home ha declarat contra la naturalesa. Així de clar i així de senzill.

Això, evidentment, és ja una qüestió planetària, encara que, no cal dir-ho, l’opressió i la guerra contra cada cultura a vegades té les seves pròpies característiques locals. En el nostre cas concret tota aquesta qüestió nacionalista radical, colonial i supremacista, queda perfectament explicada a El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva, Península, 2008, del catedràtic de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera. Només a tall d’exemple, diu: «... el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominados, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes». I també afegeix, entre molts altres arguments: «Colonialismo lingüístico y bilingüismo sustitutivo: Ninguna comunidad abandona su lengua si no es forzada de una forma u otra a hacerlo. Sin embargo ese abandono no puede ser instantáneo, sino que ha de ir precedido de una etapa en la que esa comunidad aprende la lengua del colonizador, con lo que se obtiene una situación bilingüe (o plurilingüe). Ahora bien, ese bilingüismo es de tipo sustitutivo y no aditivo. El bilingüismo aditivo consiste en la agregación del nuevo idioma a la lengua o lenguas de la comunidad, sin que esto suponga que esas lenguas vean disminuidos sus ámbitos de uso por la nueva que se aprende. Por el contrario, el bilingüismo sustitutivo surge de la intención de que esa nueva lengua que se aprende vaya sustituyendo a la lengua o lenguas de la comunidad indígena cada vez en más ámbitos hasta que, al final, las lenguas de la comunidad quedan en un segundo o tercer plano, hasta ver reducido al mínimo el número de situaciones en que se utilizan; con ello se consigue que cada vez sean menos útiles y acaben siendo abandonadas por las generaciones sucesivas».

 

Així les coses, ens trobam immersos en una guerra planetària contra la mateixa essència de la naturalesa, tant en la seva vessant biològica com cultural, de la qual el nacionalisme lingüístic espanyol només n’és una de les manifestacions més intransigents i inhumanes. Les lectures d’un autor com Gary Snyder ens ajuden a comprendre l’estat actual de la qüestió i ens fan esser més conscients que mai de l’opressió lingüística i cultural, i també la social i la política, que hem hagut de suportar al llarg de tota la nostra vida i, per tant, a partir d’aquesta consciència i comprensió, es comença a dibuixar un horitzó de llibertat.

I, a més, si hem de fer cas a Snyder, no podem caure en la resignació, sinó que cal actuar localment dins aquest món cada cop més globalitzat, perquè la recuperació de l’equilibri emocional sempre comença per les petites coses. És per això que una cosa tan senzilla com parlar català és embarcar-se en el corrent aeri que puja cap a les muntanyes de la ment i es converteix en un acte simultani de conservació i de revolució.

Gràcies, Gary Snyder.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea, juny 2019

 

 

 

Nota sobre la versió

No cal dir que, com sempre, les meves versions són provisionals i que, moltes vegades, més que en el coneixement, es basen en el voluntarisme i també, per què no dir-ho, en l’admiració.

Quant al fragment de Milton procedent de Comus, no he sabut trobar cap versió catalana, com si existeix la versió de Paradise Lost, Els paradís perdut, de Josep M. Boix i Selva, publicada per Alpha el 1953 [reeditada en versió bilingüe i actualitzada per l’editorial Adesiara el 2014], i, per tant, m’he hagut d’atrevir a proposar-ne una.

 

Publicat a la Biblioteca Digital de Cap Vermell.

El fantasma de Jack Bilbo

golea | 06 Juny, 2019 17:24

"La Biblioteca del Golea" (30)


Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:


Fa gairebé deu anys que em persegueix el fantasma de Jack Bilbo i això dit així pot semblar una cosa xereca, i no ho és gens, de xereca. Perquè si els fantasmes no ens fan por i, a més, ens acompanyen, llavors es converteixen en els nostrus amics. I els nostrus amics són sagrats per noltrus. Per tant, aplicant una sèrie de regles i normes que no sé molt bé com definir, puc dir que Jack Bilbo és un fantasma important per mi.

I ho va ser des del moment en què l’amu Antoni Coix es va presentar amb el llibrot en el qual Bilbo ens transmetia les seves vivències, les seves aventures i que, per fi, podem llegir en català, gràcies especialment al seu traductor, Biel Mir, i també, és clar, a l’Editor dels Bous i a Jordi Milà.

Després em vaig veure involucrat en la propagació del seu llegat i em vaig sentir «obligat» a participar en les IV Jornades d’Estudis Locals de Capdepera amb una comunicació centrada en el personatge Bilbo. Aquesta comunicació es pot llegir en format digital a Cap Vermell, però mai, encara, no s’ha imprès en paper. Ara, però, pens que potser ja no cal. Segurament ja està desfasada i potser s’hauria de refer, perquè ara coneixem molt més el personatge Bilbo, sabem les seves llums i les seves ombres, les seves grans virtuts i els seus defectes i, a més, hem pogut llegir totes les seves autobiografies.

Però també he de dir que tot això és el que menys em preocupa de Bilbo. Ja no cerc la seva «veritat» històrica, sinó que el que m’agrada de Bilbo i, per tant, el que vull penetrar i palpar és la seva «veritat» vital.

Perquè Bilbo és aquí, al meu costat, el seu fantasma m’acompanya en aquesta llarga travessa del desert en què s’han convertit les nostres vides, en un món que s’assembla massa a aquell món del qual Bilbo va haver d’escapar, d’aquell món que Bilbo va combatre amb el seu art i la seva escriptura, ah, i també amb el seu exemple i la seva acció.

Voldria, però, destacar alguns moments de la seva vida, si més no de la que conta en aquesta autobiografia i amb els quals m’hi he sentit, d’una manera o altra, identificat.

1. Hugo Baruch és un nin que viu a Berlin. Els seus pares se separen i ell i la seva mare se’n van a viure a Holanda. La mare descarrega la seva frustració sobre el nin, el tracta malament, li pega. Quan té dotze anys la seva mare està a punt de matar-lo i el futur Bilbo decideix escapar i tornar a Alemanya amb el seu pare.

Quan travessa la frontera s’adona que hi ha una revolució en marxa i que fa poc ha abdicat el kàiser Guillem II (9 de novembre de 1918). Uns soldats el recullen i, amb el tren, l’acompanyen fins a Berlin. Els soldats són espartaquistes i la revolució acabarà essent un pols entre els espartaquistes i els socialistes. Els espartaquistes funden el Partit Comunista; Rosa Luxemburg (1871-1919), revolucionària i feminista, redacta el programa del partit, en el qual diu explícitament que el partit no podia prendre el poder sense el recolzament de la majoria social. El govern socialista, en aliança amb el poder econòmic i els comandaments militars, inicia una fase de repressió massiva contra els espartaquistes i tot el que representen. El braç armat de la repressió són les Freikorps, és a dir, grups paramilitars els membres dels quals són de l’extrema dreta nacionalista. Rosa Luxemburg i altres dirigents revolucionaris són detinguts. Luxemburg és torturada i assassinada per Waldemar Pabst (1880-1970), que més tard serà condecorat pels nazis, però que ara actua en connivència amb els socialistes i a les ordres del «socialista i traïdor» Gustav Noske (1869-1946).

El nin Bilbo veu tot això i, per intuïció, es posa al costat dels espartaquistes, «els vaig dir que els apreciava molt i que estava impressionat que haguessin fet fora el kàiser».

2. I ja som al 1932. Els nazis estan a punt de conquerir el poder, però primer van conquerint algunes de les institucions públiques, la policia per exemple. Diu Bilbo: «Les esquerres teoritzaven, s’agitaven amb ideals. Els nazis actuaven. La seva propaganda era més efectiva perquè tenien més diners». Bilbo ho té clar: cal actuar, cal passar a l’acció, cal defensar-se, defensar els obrers, defensar la democràcia. Amb altres persones (demòcrates, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes) funden la Kampfbund gegen den Faschimus (Organització combatent contra el Feixisme), perquè, a més, algunes persones estan fartes de les lluites intestines entre els esquerrans i els demòcrates en general, perquè, diu ell mateix, «aquella era la vertadera tragèdia. Socialistes lluitant contra comunistes, comunistes lluitant contra socialistes. I mentrestant els nazis recollien els beneficis d’aquestes lluites».

Arriba un moment que el clima alemany és irrespirable i Bilbo no pot dormir dues nits seguides a la mateixa casa. És llavors que decideix fugir per cames i és quan compareix per Cala Rajada. Per què, se demana l’amu en llucià rinyon: «Mallorca semblava ser el lloc de reunió de tots els llunàtics del món. I a Mallorca, Cala Rajada. I de Cala Rajada, el bar Wikiki», respon Bilbo al seu llibre. Aquí, és vera, també hi ha el pirata March i el batle Creu amb la seva cohort de contrabandistes, però a més es trobarà amb el també fugat Liesegang, que li salvarà la vida. En March i en Creu no dubtaran a sumar-se a una cosa semblant al que passa a Alemanya, però això ja és una altra història que ara no ens interessa destacar.

Ara l’important és que Bilbo és aquí i que la seva mescla explosiva de jazz i còctels crearà escola i que serà l’amor, no sé si escriure-ho en majúscules o no, el que el farà partir per anar a Sitges, un altre paradís on l’amor, amb majúscules o no, hi té estada permanent.

3. Ara ja som a Sitges el juliol de 1936. Ja fa uns anys que Bilbo hi és. També hi té un bar i hi fa còctels. Esclata la guerra i/o revolució. Passen moltes coses que podeu llegir al seu llibre. D’algunes d’elles en vérem una representació al castell l’estiu passat: Les cançons perdudes, amb Jaume Miró, Toti Fuster i Biel Bisquerra. «Investigaven» la vida de Margaret Zimbal Putz i de Bibbel, el seu al·lot, que va morir al front a Mallorca, com poc després també ho va fer Zimbal en un altre front. Bilbo els coneix del seu bar, on ell a vegades hi cantava amb la seva guitarra.

Bilbo pren partit per la revolució, per l’antifeixisme, s’identifica amb els anarquistes, se’n va a Montecarlo a jugar al Casino, perd, però torna amb un camió carregat de medecines i benes, i s’embarca cap a Porto Cristo amb el vaixell hospital, el qual, evidentment, és atacat per l’aviació italiana que ha contractat el contrabandista i pirata March.

Antoni Domínguez Moll també desembarca a sa Coma. Domínguez és un gabellí pescador que s’havia hagut d’«exiliar» a Menorca abans que esclatàs la guerra per qüestions massa llargues d’explicar ara. Coneixia Bilbo de Cala Rajada? El coneix ara en el front de guerra? No ho sé. Però moltes vegades m’he demanat quina relació hi pogué haver entre els antifeixistes alemanys refugiats a Cala Rajada i els esquerrans gabellins, especialment Domínguez que duia un tragí de peix i barques i sabia molt bé qui era en Verga i quin pa s’hi donava, per Cala Rajada.

Potser és una quimera, però costa de creure que Bilbo i Domínguez no intercanviassin mai unes paraules. El fet, però, és que no ho sembla i només coneixem una sola referència als estrangers feta per Domínguez, on diu que el poble era un «oasi espiritual de molts estrangers i turistes». Bé, així també ho entenia Bilbo, sembla. Perquè Cala Rajada, i Sitges també, fou això, entre moltes altres coses, un oasi on escapar i potser esperar temps millors. Però la «realitat» va desfer el miratge de l’oasi. I llavors Domínguez tenia el seu oasi a Ciutadella, i allà l’oasi es va convertir en ratera i fou atrapat i fou assassinat, quan Bilbo ja havia escapat a Londres.

4. Som a Londres, el maig de 1940. Fa vuit mesos que ha començat una altra guerra mundial. Allà hi ha Bilbo i els seus embulls de faldes. Ara no només escriu, també és artista. Pinta, fa escultures, i més tard també serà l’amo d’una sala d’exposicions i es convertirà en editor. Ara, però, és detingut per la policia britànica en plena exposició de les seves pintures. Què ha fet? Tothom li diu que no ha fet res i que estigui tranquil. Senzillament, ara resulta que és alemany. I els alemanys, com també ho seran els japonesos de Califòrnia, són tancats en uns camps de concentració i, moltes vegades, separats de les seves famílies. És el destí de Bilbo, i ell ho sap: sempre serà un estranger encara que quan va marxar cap a Londres pensava que allà «la gent és humana i civilitzada», i ara, en canvi, sent que ha esta traït i maltractat per aquells que considerava els seus amics.

Però no es deixa dur per la tristesa i la desolació i funda una universitat popular i encoratja als altres presos a participar-hi com a professors i com a alumnes.

Passarà uns mesos a l’illa de Man, entre Gran Bretanya i Irlanda, i es donarà la paradoxa que ell, un jueu alemany, és més antinazi que alguns dels soldats i policies que el tenen tancat en aquell camp de concentració. Tots ells molt britànics, és clar!

I aquí acaba el que volia dir de Bilbo després de tants anys. Són petits detalls, però que a mi em donen una visió més general del món i de la vida que vivim, ja que la història contada en primera persona per un tipus com Bilbo agafa una altra dimensió diferent de quan ho fan els «professionals» que ho veuen tot d’enfora i no tenen necessitat de prendre decisions personals davant el «bé» i el «mal».

Bilbo constantment va haver de decidir i gairebé sempre va triar el costat llibertari de la vida, llibertari en tots els sentits. Perquè Bilbo era, per mi, bàsicament això, un llibertari que va tractar d’escampar la bona nova pertot arreu on va haver de viure.

I jo, a vegades em sent com en Bilbo, i em trob com un estranger passejant per Capdepera i pressent que puc acabar en un camp de concentració, com ja ho va fer el meu padrí Miquel Llull, allà a Formentera.

Ara ja només resta per dir que quan jo pugui tornar a Paradella, segur que allà hi trobaré en Bilbo perquè ja m’han avisat que ell hi és i que hi té un bar amb música i còctels. Quan jo hi desembarqui me n’oferirà un, ho sé cert. I conversarem de moltes coses, mirarem la mar i somriurem com ho fan les seves ones i hi cercarem les fonts dolces que brollen enmig de la mar i que donen aigu als mariners des del temps d’Aníbal ençà, com a mínim...

Però segur que no direm res d’Al Capone, i sí que xerrarem, i molt, de la jueva i «polaca» Rosa Luxemburg i la seva revolució feminista i somiaren una altra vegada, com fantasmes espartaquistes que som, en enderrocar els kàisers que colonitzen la terra.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

febrer 2019

Publicat a Cap Vermell,  17 de febrer 2019


El conde Rossi a lHotel Castellet

golea | 22 Maig, 2019 19:46

Documentació Gabellina i Oriental (40)
 
 
Sabíem que el «conde Rossi» havia vengut a Capdepera a fer algun dels seus famosus discursus al llarg de la seva estada a Mallorca, però no en teníem constància gràfica. Josep Massot i Muntaner ens informa de les moltes visites que va fer pels pobles de Mallorca, però no hi consta cap visita a Capdepera, encara que potser fent un repàs exhaustiu a la premsa de l’època podríem trobar alguna informació més concreta. De moment, sabem que Maria Terrassa li diu a Joan Huerta en una entrevista: «No te’n recordes, Joan, com aplaudia aquella beatota quan el Comte Rossi cridava comunisti fusilati?» [Capellà, 2014:131]. Informacions orals ens parlen que va fer aquest crit a la plaça de l’Orient, damunt el balcó de can Creu, però, com dèiem, per ara en desconeixem la data.

Aquest «conde Rossi» era Arconovaldo Bonacorsi (1898-1962), un «aventurer» i «persona de confiança» de Mussolini, que va arribar a Mallorca juntament amb els avions italians que desbarataren, en part, el desembarcament republicà. Concretament, arribà a Mallorca el dimecres 26 d’agost i ja l’endemà 27 va fer una visita al front. Des del primer moment va pretendre agafar el comandament militar de l’illa, cosa que no va aconseguir del tot. Però sí que va ser l’organitzador de Falange i també un dels organitzadors del terror, cosa, però, que no ens ha de fer pensar que fou el culpable de tots els mals violents que va patir Mallorca l’estiu i tardor de 1936, perquè aquest trist «honor» el va compartir amb moltes altres persones:
 
«La repressió brutal i vergonyosa de Mallorca és un fet que ningú no pot discutir. Ningú no pot discutir tampoc la responsabilitat de la Falange en els excessos que hi tingueren lloc entre el juliol de 1936 i la primavera de 1937. I darrera la Falange hi havia, no cal dubtar-ne, els seus dirigents, el marquès de Zayas i el «conde Rossi», a més de tota una colla d’altres reietons, que s’atrevien a fer llistes de vius i de morts, i que eren capaços, si convenia, de demanar diners i fins i tot d’organitzar falses sortides en barca que els permetien d’enriquir-se a costa dels perseguits delerosos d’abandonar l’illa» [Massot, 2017:141].
 
A més de totes aquestes qüestions relacionades amb la repressió, l’estada del «conde Rossi» a Mallorca també tengué implicacions en les relacions internacionals. Alguns sospitaren d’un pla de Mussolini per fer-se amb el control de l’illa; Anglaterra i França no acabaven de refiar-se de les intencions italianes i, a més, Bonacorsi no era gens «diplomàtic», ni amb els francesos, ni els britànics, ni els espanyols, ni els mallorquins... De fet, deixà molts enemics a l’illa, no només entre els republicans, quan el desembre del 36 li ordenaren que tornàs a Itàlia. Després, les seves aventures bèl·liques continuaren al front de Màlaga i més tard a Etiòpia. Morí, encara feixista, a Roma el 1962, convertit, però, en un mite –malèfic– a Mallorca:
 
«El “conde Rossi” continua essent per a mi un personatge sinistre. Puc donar-li, però, sense por a equivocar-me, tota una colla d’altres qualificatius, que van des de criminal fins a psicològicament immadur, des de mentider fins a mitòman, de rapaç i mancat d’escrúpols fins a pseudomoralista, de poc intel·ligent fins a ambiciós i d’una vanitat sense límits... Tot amb tot, no puc subscriure les afirmacions dels qui volen limitar la seva activitat a una pura anècdota, a una simple acció propagandística o a l’enquadrament d’un minúscul grup de “Dragones de la Muerte” sense més importància. Bonacorsi és bastant més que un “fanático jefe de milicias”» [Massot 2017:240].
 
Potser hi podríem afegir el qualificatiu de covard i d’histriònic, cosa que va plasmar ell mateix en una pel·lícula on es va fer filmar mentre «combatia» al front de Manacor quan les tropes republicanes ja feia setmanes que havien reembarcat i, després, la va fer exhibir en diversus locals mallorquins. És, també, el responsable de la tortura, violació i assassinat de les cinc infermeres republicanes el 5 de setembre de 1936 a Manacor, en què hi participaren membres dels seus «escuadrones» i també el metge-ginecòleg que havia certificat la virginitat d’algunes d’elles: Damià Deyà [Tugores, 2017].
 
El «conde Rossi» i el metge Damià Deyà, entre altres, a Manacor.

Anem, però, a la fotografia. En primer lloc cal dir que la podem reproduir gràcies a la perspicàcia d’Antoni Flaquer Coix, el qual la va comprar per internet perquè, encara que posava que estava feta en un lloc desconegut, ell va saber que es tractava de l’Hotel Castellet de Cala Rajada. Ho va saber perquè fa anys que es dedica a replegar dades i fotos d’aquest hotel històric i coneix molt bé la fesomia que tenia la seva entrada amb les palmeres.
No coneixem, per ara, els que l’acompanyen, però sens dubte són caps militars i els que estan al costat de l’entrada podrien ser membres dels Escuadrones de la Muerte, la seva guàrdia personal, reclutada el 27 i 28 d’agost entre els militants falangistes de casa bona que es trobaven a la Casa del Poble de Palma, convertida en la seu del falangisme. Aquests «escuadrones» l’acompanyaren a tot arreu i foren el braç executor de les seves malifetes i són, amb ell, els protagonistes de la pel·lícula que esmentàvem més amunt. «Feien por!», va arribar a dir d’ells un dels dirigents falangistes de Manacor. Un dels membres d’aquesta guàrdia pretoriana era el teatí Julià Adrover Llaneras, que li feia de traductor, però en aquesta fotografia en el Castellet, no el podem identificar.
Quant a la data de la fotografia, no la sabem, però sí que es poden fer algunes hipòtesis. Com hem dit, «Rossi» va arribar a Mallorca el 26 d’agost i s’hi va estar fins al 23 de desembre. Per la manera que vesteixen els personatges de la fotografia, sembla que encara és a l’estiu i, per tant, la fotografia va ser feta poc després de la seva arribada i no cap el final.
Consta que dia 1 de setembre «Rossi» va ser a Artà, on hi va fer un discurs amb motiu del bombardeig que va patir la població artanenca per part de l’aviació italiana que va provocar onze morts «per equivocació» [Morey, 2016:370-374;381]. Per tant, aquest mateix dia 1 podria també haver visitat Capdepera i Cala Rajada i fer-se la fotografia a l’Hotel Castellet.
El 4 de setembre les tropes republicanes abandonen el front i a partir del 10 «Rossi» emprèn tota una sèrie de visites als pobles, en els quals feia els mateixus parlaments, sempre amenaçadors envers els republicans. Entre ells destaca el del 13 de setembre a Manacor, on la matança de presoners i presoneres republicans havia estat descomunal.
Per tant, segurament aquesta fotografia en què podeu observar-lo mentre surt de l’Hotel Castellet és del mes de setembre, en què la repressió va prendre característiques d’holocaust. Només el primer de setembre foren portats a Palma més de trenta presoners gabellins, alguns dels quals no tornaren i d’altres passaren anys a la presó o a camps de concentració.
 
«Rossi» i Julià Adrover (amb creu blanca) pels carrers del Port de Manacor.

L’Hotel Castellet, del qual esperam que qualque dia se’n faci un estudi complet, va acollir alguns aviadors italians, com abans havia acollit antinazis i espies nazis, com ens conta Ellen Otten, la dona de Karl Otten. No sabem si el convertiren en un bordell, tal com va fer «Rossi» amb l’Hotel Mediterráneo de Palma, on s’hi feia dur prostitutes de Casa Elena i on també hi passaven algunes de les prima donnas del falangisme mallorquí, mostrant una altra dimensió del nostru personatge.
En tot cas, «Rossi» va ser una autèntica bèstia que va provocar una gran hecatombe, no només física ans també moral, no només entre les víctimes ans també entre els victimaris, perquè molts d’aquests victimaris mai més no tornaren a ser persones.

Quant a Capdepera, segur que es podrien dir moltes més coses, segur que queden moltes anècdotes i documents que encara no han estat desvetllats. Es parla del seu discurs al balcó de Can Creu, de la seva desfilada pels carrers Col·legi, Estrella i Port, no sabem si damunt un cavall o un ase o a peu. Se sap que hi ha fotografies que podrien immortalitzar aquests fets, però aquestes fotografies encara no han aparegut. Se sap que molta gent va veure, de grat o per força, aquella comitiva «fúnebre» que intentava escampar la por entre els rojus i els invertebrats que no es volien banyar. Entre tots aquests, hi havia els meus pares que precisament aquell dia, sigui quin sigui, es varen «conèixer», es varen agradar i mai més no es tornaren a separar.
Però no, encara no es va poder aplicar aquella consigna revolucionària que tanta fortuna va tenir anys més tard i que deia: «Fes l’amor i no la guerra». Les guerres varen continuar i encara ara esperam que s’acabin. Evidentment, sembla que ens convé esperar d’asseguts!
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
maig 2018
 
 

Bibliografia
 
Capellà, Margalida (2014). Veus republicanes: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939). Vol. III. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
Massot i Muntaner, Josep (1988). Vida i miracles del «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Massot i Muntaner, Josep (2017). Arconovaldo Bonacorsi, el «conde Rossi»: Mallorca, agost-desembre 1936; Màlaga, gener-febrer 1937. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Morey, Jaume (2016). Artà: llarg camí cap al desastre. Palma: Documenta Balear.
Tugores, Antoni (2017). Moriren dues vegades: Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
 

Coberta del libre d'Antoni Tugores, on es veuen les cinc infermeres 
assassinades per «Rossi» i els seus sequaçus.



Programa de Zona Roja amb imatges de «Rossi».

Les trinxeres incertes

golea | 26 Abril, 2019 10:43

La Biblioteca del Golea (22)
 
 
 
Ja fa una temporada vaig anar a veure la pel·lícula Incerta glòria, dirigida per Agustí Villaronga. Com moltes altres vegades vaig sortir del cinema amb més interrogants que respostes.
Fa molts anys que havia llegit la novel·la de Joan Sales, en la qual es basa la pel·lícula, però no sabia encaixar molt bé el que havia vist i el que havia llegit. Però malgrat tot no m’entretendré en detectar i explicar les diferències entre una i altra, que, com no pot ser d’una altra manera, són molt grans perquè, com tothom sap, són llenguatges artístics completament diferents. Ara bé, la pel·lícula té un mèrit molt gran per mi, i és que m’ha fet llegir un altre cop la novel·la, la qual cosa ha estat una experiència molt i molt enriquidora. Jo no sé si la novel·la és la millor que s’ha escrit mai a la «Península Ibèrica», com sembla que va arribar a dir Juan Goytisolo, i no ho puc dir perquè, com és evident, el meu coneixement sobre la matèria és molt i molt limitat. Però sí puc dir que amb la seva lectura, o relectura, per ser més precisus, hi ha hagut un abans i un després per mi.
 
En tot cas, la novel·la està ambientada en la guerra civil i sembla ser, per tant, una novel·la de «guerra», i de bon començament una guerra de «trinxeres». Però les trinxeres sempre tenen una terra de ningú, on passen coses, on molta gent hi voldria arribar per quedar-s’hi, perquè és a la terra de ningú on tot esdevé abastable i tot esdevé real. I és precisament en aquesta terra de ningú on alguns hi han trobat la seva pàtria i el seu destí i el seu amor.
Parlam d’una història coral, de diversus punts de vista, d’un trajecte obert a l’atzar, de material sensible que no es pot comptabilitzar, de persones que van i venen sempre en direcció contrària, de persones que fugen d’un espectacle que els han imposat, que coneixen la desil·lusió perquè abans han conegut l’esperança, que finalment comprenen que potser no han entès res, que ho donen tot però que potser no tenen res. En fi, la ficció feta realitat, feta vida, feta contradicció real i creïble i de la qual tots hi podem aprendre un poquet de noltrus mateixus, com si llegíssim allò que ens ha passat o que tal vegada ens passarà.
 
Perquè al davant tenim les trinxeres incertes que en realitat s’escampen en totes direccions. Les trinxeres no són un perímetre traçat per enginyers amb carrera universitària o militar, ans s’escapen a qualsevol planificació humana. Les trinxeres miren endavant, això és cert, però també miren cap els costats i cap endarrere. Les trinxeres són ferides en el cor de les persones. Les trinxeres són la nostra por i la nostra indecisió. I les trinxeres també són les nostres ganes de canviar el món, un somni que moltes vegades ens esdevé un malson que converteix les trinxeres en tombes inacabables, on s’enterren els homus, les dones i els somnis que tots ells i elles somiaren una nit, sigui aquesta d’estiu o d’hivern.
 
La novel·la té protagonistes: uns ens parlen directament, d’altres els coneixem pel que ens conten d’ells, però aquests que no parlen a vegades són els que diuen més coses.
És el cas de Juli Soleràs, un personatge complex de tan real com és, que transita per les trinxeres, però que sempre es troba a terra de ningú i que és un parell de vegades desertor; finalment diu que no vol haver participat en una guerra civil i fer-ho amb els vencedors.
Ens apareix l’anarquisme, capaç de convocar els bons i els mals esperits, tots ells junts però remant cap a rumbs oposats. Anarquistes que maten i anarquistes que són matats, potser pels mateixus que maten capellans i burgesus, petits o grans. I la Trini, nascuda en mig del millor de l’anarquisme, té un fill amb l’altre protagonista, en Lluís, sense casar-se però se’ns fa cristiana i resa en el front i també a casa seva en la clandestinitat. I, mentrestant, el seu germà es fa un homu en el secretariat de propaganda i més tard, anys després de la guerra, es farà d’or fent més i més propaganda amb el règim i el gran capital. I és que els oportunistes i els aprofitats tenen el seu paper en qualsevol guerra i, per tant, a la vida i l’única coherència que tenen és no trair-se mai a ells mateixus.
Bé, no pretenc parlar de tots els protagonistes, però potser sí cal fer-ho d’en Cruells, seminarista republicà i enamorat de la Trini, el qual és qui escriu les dues darreres parts de la novel·la. Més tard, ja mossèn, ens adonam que és un dels pocs que potser sempre ha transitat per la mateixa trinxera. Paradoxes de la vida!
I també de la Carlana, una dona que aixeca passions, si més no les d’en Lluís, i que també sempre es troba en terra de ningú, on hi té un castell per «defensar-se» dels amics i dels enemics.
 
Finalment hi ha un personatge central i col·lectiu, que és Catalunya. La seva burgesia, primer «acollonada» per la república, pel republicanisme i pels avençus socials que suposaven, i després humiliada pel nacional-catolicisme i la seva xenofòbia anticatalana. I la classe obrera, potser representada per l’anarquisme, que es debat entre oferir una alternativa «política» (o potser filosòfica?) creïble i el nihilisme més impotent. O el comunisme, que molt prest obrirà encara més trinxeres a la rereguarda i acabarà de complicar-ho tot amb les seves txeques i el seu sectarisme il·luminat.
I el catalanisme, atrapat en una guerra que no és la seva però que és contra ell. Perquè més enllà dels turons obscurs i fumejants de les trinxeres, es veu, també, la llarga guerra entre Espanya i Catalunya, de la qual ara mateix vivim una de les batalles més apassionants, encara que, de moment, només amb trinxeres digitals i molta demagògia nacionalista i autoritària, anticatalana i antirepublicana, com sempre...

Ara bé, la novel·la també és, malgrat tot i sobretot, una novel·la d’amor: Soleràs, Trini, Lluís, Cruells, Carlana... formen un paisatge de trinxeres on cadascú hi viu l’amor a la seva manera, perquè també sabem, o hauríem de saber, que l’amor i la guerra sempre ens han acompanyat, sempre ens acompanyen i sempre ens acompanyaran amb les seves misèries i amb els seus petits moments de «glòria».

Bé, si una cosa queda clara de tot això, és que les trinxeres de la «guerra» són incertes i són mòbils, com sempre també ho són les trinxeres de l’amor.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
Publicat a Cap Vermell, 24 juny 2017
 (Segueix)

Recordant a Barcelona

golea | 27 Mar, 2019 14:29

Antònia del Río i Martí Llorens 

Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle
Amadou Hampâte Bâ


El mateix dia que havia de partir cap a Barcelona a passar una setmana desfressat d’investigador, vaig llegir en aquest
digital local que la Fundació Suñol havia concedit una beca a n’Antònia del Río per tal que fes “una investigació sobre la memòria del món a través dels llibres i una recerca en el concepte de biblioteca”. Com ja vos podeu imaginar, vaig quedar de pedra, perquè jo som bibliotecari –de veres i de bromes– i tenc la meva casa i la meva vida plena de llibres, i, a més, havia de passar aquesta setmana a ca seva convidat pel seu company, Toni Perelló. Així que vaig pensar que podria aprofitar una mica del meu temps per a conèixer la seva feina i per parlar-ne una miqueta per a tots vosaltres, estimats gabellins i gabellines de cor net i polit que a vegades perdeu la memòria i no sabeu localitzar el sentit de les coses, il·localitzable en un magatzem sense organitzar.

I també vaig pensar que potser el projecte de n‘Antònia ens podria ajudar a refer una mica tot allò que s’ha perdut –que ha fet ull!–, i que també, potser, la meva estimada Biblioteca del Golea passaria a formar part d’aquest gran projecte de recuperació de la memòria que es fa de cada dia més i més gran.


I així vaig visitar el seu taller al barri del Raval i més o manco això és el que va dir:

 Image


 L’interès per la biblioteca i els llibres ve derivat del meu tema principal de feina, que és la memòria. És un gran projecte que es diu Magatzems i està format per tres peces, de moment, totes tres són instal·lacions.

*

El primer projecte que vaig fer es diu “Magatzem de la Memòria” i xerra de la memòria a partir dels records de les persones. M’interessava sobretot el fet que, quan una persona desapareix o mor, on van els seus records? Alguns es traspassen d’unes persones a altres però, on queden si no s’han explicat? Com es podria traslladar a una part més física tota aquesta activitat mental? per això la instal·lació es representa amb una espècie de làpides, formades amb paper de diari; són de diferents gruixos, des de cinc fins a vint centímetres, i cada làpida fa referència a una densitat de pensament. És una relació metafòrica entre el pensament i el cúmul de paper.


*
Després vaig fer una altra peça envoltant aquest tema, que vaig anomenar com un so, una onomatopeia, “Sssssht!”, és la que es fa servir quan es demana silenci. Seguia amb aquest tema dels records i la memòria, però en aquesta ocasió volia treballar els records i la història que no et deixen contar, més relacionat amb els sistemes de poder que et deixen xerrar o no et deixen xerrar. Per exemple, a la mateixa història d’Espanya, veure com es gestionava la memòria. No només la memòria que ens deixen sentir o contar, sinó també com el poder intervé en això. Era una altra instal·lació en la qual hi havia fulls de paper també aferrats a la paret, i aquests fulls de paper estaven en moviment continu perquè hi havia tres ventiladors que els feien xerrar de qualque manera. El renou són les paraules que no s’han dit. Després d’aquests crits en blanc una veu feia “Ssssht!”, i els papers callaven. Estava tot sincronitzat amb un mecanisme d’ordinador: el so feia callar els ventiladors i els ventiladors feien callar el paper. Crec que ens podem sorprendre de lo disposats que estem a obeir les ordres.

*

I després la tercera peça, la que ha estat escollida per la Fundació Suñol, és la que he anomenada “Xius-xius en blanc”, també fent referència als records, on sempre hi ha present aquesta relació entre memòria i oblit. A partir dels suports que feim servir per xerrar o perquè la memòria passi a la posteritat, en aquest cas, el paper. A “Magatzems de la Memòria” era paper de diari, a “Sssssssht!” els papers que feim servir dia a dia, com els folis, i en aquest cas són els llibres. El que passa és que aquesta biblioteca no és una biblioteca física on hi ha uns llibres de veritat, sinó que tenim un espai que és contenidor d’aquests llibres, però els llibres no hi són, sinó que hi ha una representació de l’ànima de la biblioteca, del concepte. I representa tota aquesta memòria, tot aquest coneixement del món que a vegades es va perdent pel camí. És una espècie d’esquelet de biblioteca, una presència de biblioteca; no és una biblioteca real.

M’interessava la recerca, que seran aquests sis mesos que tendré per fer feina: cercar textes, ja sigui literaris o més d’assaig, que xerrin d’aquesta biblioteca com a concepte, aquesta ànsia d’emmagatzemar que tenim les persones: el món està ple de biblioteques, però també hi ha les biblioteques que s’han cremat, les que no ens han arribat, l’espai buit que ens han deixat els llibres que no s’han escrit. És un espai de reflexió sobre la biblioteca mateixa, no és una biblioteca real on puguis anar a cercar un llibre, sinó que et faci pensar en tota aquesta història, què hem perdut o què no s’ha fet.

Image

*

Tot el que sigui memòria, en general sempre m’interessa i sempre intent quan faig una peça o una obra, que els materials o l’interès que tenc es vinculi amb el que vull dir. Per exemple, una peça que vaig fer que es deia “Objectes fòssils” són objectes que pertanyen al segle passat, ja siguin llibres amb una enquadernació que ara ja no es fa, també hi ha un biberó que era de la mare d’en Toni que ara el veus i no saps què és, pareix un objecte d’un altre planeta, o una lupa, que els he transformat en fòssils. Els vaig fer un motlo i els vaig omplir de resina, i seria com si amb el temps poguéssim trobar objectes que ja no tenen cap ús. Tot això és una teoria que tenc, que no és meva sinó compartida per molta gent, que els objectes guarden el rastre i la memòria de les persones que els utilitzen i m’interessen les històries que pots trobar a partir d’aquests objectes i de les vides que han passat i que aquests ens conten.

*

També prepar una sèrie de fotografies relacionada amb el tema de la memòria, perquè la fotografia des del seus orígens hi està molt vinculada. Quan una persona era fotografiada es deia que li treien l’ànima i també és un testimoni que aquesta persona ha existit. Quan veus una fotografia antiga potser no saps qui és, però tens la constància que aquella persona va estar en aquest món. I a partir d’aquest discurs propi de la fotografia, per una part, l’empro per fer registres d’acumulacions d’objectes... Tota aquesta cosa de l’acumulació m’interessa moltíssim, perquè són petjades, petjades d’existència, són els vestigis, són allò que ens dóna la pista que hi ha hagut qualcú i tenim les ganes de cercar o de sebre qualque cosa més. A partir dels objectes trobar les històries, que a vegades són inventades, però estires del fil i arribes potser a una història més onírica...

*

Utilitz la fotografia analògica perquè m’agrada ser coherent amb la tècnica que faig servir i el significat que cerc. Si empr la fotografia és perquè conceptualment encaixa amb el discurs que tenc i si fos digital crec que hi hauria un desfasament entre allò que propòs i les eines que faig servir. Per això quan faig instal·lacions, el material que faig servir o la tècnica, sempre està a disposició del discurs. Per exemple, abans pintava, però ara ja no ho faig perquè pintant no trob la manera d’explicar el que vull explicar i no és perquè no m’agradi pintar, sinó perquè en el moment que tenc qualque cosa a dir o a transmetre cerc quines són les eines adequades per fer-ho. I en aquest sentit la fotografia analògica també em permet controlar tot el procés, necessita el seu temps. I el temps! el temps també forma part de tot el discurs de la imatge, perquè és un procés molt lent, perquè estic parlant de temps, de memòria i crec que tot és com un sediment que aporta capes de significat i de lectures diferents. 


Image 

* * * 

A la mateixa planta de l’edifici, vell com gairebé tot el barri, on Antònia del Río hi té el seu laboratori fotogràfic, hi fan feina tota mena d’artistes, cadascú amb el seu espai. L’atzar va fer que ens trobàssim amb el fotògraf Martí Llorens, que ens va regalar la seva conversa i la seva cervesa. Ens va mostrar el seu estudi i la seva col·lecció de fotografies antigues fetes sobre vidre, gairebé totes elles procedents de Nord-amèrica i que compra en pública subhasta per internet. Les seves explicacions ens feren encara més interessant la visió d’aquells personatges que ens miraven des de la meitat del segle xix, i també érem conscients que allò que veien els nostres ulls era l’únic que servava la seva memòria. 



 Image 


I ja hi tornàvem a ser amb la memòria. La memòria dominava aquell espai i també, per què no dir-ho!, dominava els nostres cors.


Martí Llorens, a més de fotògraf, és un gran coneixedor de la guerra civil i la seva extensa i inconmensurable bibliografia. I potser per això “el seu treball incideix en la construcció de la memòria i els records a través de treballs fotogràfics de marcat contingut literari on es confonen la realitat i la ficció”.


Prova d’això són els dos treballs que ens va mostrar.


El primer va ser una recerca del lloc exacte, aeròdrom de La Senyera, des d’on es va enlairar l’avió protagonista de la novel·la d’André Malraux, L’espoir, novel·la mítica que també es va convertir en pel·lícula dirigida pel mateix Malraux. I també del lloc exacte on es va estavellar, Valdelinares, a més d’altres llocs relacionats amb la trama de la novel·la i amb la crua realitat.


El viatge de Martí Llorens cap a la memòria i els records va donar els seus fruits i va aconseguir fotografiar els mateixos llocs on tot va passar, i fins i tot va recuperar tres peces de l’avió, que ara es guarden en un museu a Terol. L’avió, com el mateix Golea, va ser desballestat i reutilitzat en gairebé totes les seves parts per la gent del poble del costat, la qual cosa, com ja vos podeu imaginar, em va emocionar i va commoure tots els bibliotecaris del Golea. 

Image 

*
L’altre treball que ens va mostrar Martí Llorens va ser producte, com gairebé tot a la vida, de l’atzar. Va passar amb la seva moto prop de la Plaça Reial i va veure un estol de milicians i milicianes. Era al·lucinant! Estaven filmant Libertarias de Vicente Arada i per això semblava que el 96 havia tornat el 36. Va començar a fer fotos i d’allà va sortir una publicació, Memorias revolucionarias, feta a Múrcia, a Mestizo, el 1999.


He tengut les fotos “originals” entre les mans i vos puc ben assegurar que semblaven de l’època, perquè Martí Llorens no només va fer les fotos, sinó que es va preocupar que fins i tot la textura del paper i l’escriptura que hi havia al darrera tenguessin un aire de versemblança total. Crec que ho va aconseguir. Si no m’ho haguessin dit, no hauria dubtat gens ni mica que aquelles fotos estaven fetes en plena revolució, el juliol o l’agost de 1936. 




    

 Image 

* * * 

I finalment, què hi feia jo per Barcelona? Què hi havia perdut? Crec que puc dir que en realitat hi havia perdut la memòria. En tot cas, hi havia anat a recuperar una part d’aquesta memòria, de la memòria gabellina, però també de la memòria catalana i de la mundial. La meva feina, per atzar, havia topat amb la feina d’altres persones que, segurament per altres vies, per altres camins, feien el mateix que jo. Aquesta és, en el fons, l’essència de la Biblioteca del Golea, dels Matgatzems d’Antònia del Río i de les fotografies de Martí Llorens: la memòria i també els flaixos dels records que es troben perduts a qualque racó, físic o mental, i que ens cal un petit o gran esforç per a recuperar-los, per a retrobar-los o, senzillament, per a descobrir-los.Amb en Toni Perelló trescàrem per tota la ciutat per fer aquest gran descobriment que és trobar allò que és al nostre abast mentre el desig de trobar sigui viu, mentre no es perden les ganes i el gaudi d’investigar (la vida). Moltes vegades hi vas perdut: camines i camines i penses que potser mai no arribaràs a enlloc, però la sort i el coneixement et menen en cercles que a qualque moment convergeixen en allò que malgrat tot és vital i necessari per ser el que som en realitat: persones que mai més no tornaran allà des d’on han partit.  

Image 
Mirant al cel tot esperant l’aviació feixista, aquesta que diuen que mai més no podrà tornar a bombardejar Barcelona: la rebel, la catalana, la llibertària. 


Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
Publicat a Cap Vermell (22 desembre 2009)

Espiritistes i lliurepensadores

golea | 21 Mar, 2019 19:58

La Biblioteca del Golea (26)

 
És bo parlar avui d’aquest llibre presentat tot just fa uns mesus; és bo fer-ho per diversus motius, però sens dubte el principal, per mi, és que aquest llibre ens explica el rerefons de moltes de les coses que han passat a Capdepera amb les dones. Ja fa temps que des d’aquí s’han impulsat tota una sèrie d’estudis sobre la realitat social, política i, en definitiva, històrica del nostru petit poble.

Bé, idò, una de les conclusions que ja podem treure de tot això, és la implicació de les dones en tots aquests afers transformadors que ja començaren al segle XIX, com a mínim. Són moltes les evidències que em fan parlar d’aquesta manera; basta que llegiu els llibres publicats sobre el metodisme, l’espiritisme i el socialisme, i sempre hi trobareu un bon esplet de dones que es mouen per amunt i per avall per tal de mostrar les seves ganes de ser, les seves ganes de participar de les lluites obreres i sindicals i que, per damunt de tot, reclamen un lloc digne i igualitari en la necessària transformació de la societat que s’està duent a terme.
Ara no és el moment de fer un balanç de si aquesta transformació, aquest canvi, és el que esperaven elles, el que esperàvem alguns de noltrus, però no podem dir, de cap de les maneres, que les dones, algunes dones, si més no, no han intentat acostar el conjunt de la societat a la llibertat.
Evidentment que els camins escollits han estat  diversus, segons el moment i segons el tarannà personal de cadascú. Hi ha hagut l’activisme polític, civil, sindical... en el qual les dones sempre hi han tengut un paper molt gran. Ho hem vist en les lluites contra les quintes, on les dones s’enfrontaven a l’estament militar, que era una de les potes de l’entramat monàrquic i conservador; també hem vist dones, a Capdepera mateix, en lluites sindicals contra patrons i cacics en un intent de canviar les relacions de poder, i també hem vist dones que han seguit el camí de l’espiritualitat per a trobar un lloc més tranquil i segur per a elles i el seu món. Són dones que han imaginat el futur i han tractat de compartir aquesta visió per tal de convertir-la, encara que només sigui un poquet, en realitat.
El llibre tracta especialment de les darreres, però que ningú pensi que aquestes dones només es dediquen a la contemplació i/o a parlar amb els esperits o coses d’aquesta mena. No; són, moltes d’elles, dones que participen en organitzacions de tot tipus, que parlen en públic, que escriuen, que creen els seus propis mitjans de difusió, que han perseguit i aconseguit crear escoles laiques i racionalistes també per a les nines i que han deixat una petjada molt més profunda del que fins ara ens havíem imaginat. És cert que els règims polítics (tots ells) han enderrocat, en part, el seu llegat; també és cert que el materialisme històric i el materialisme en general, ha ignorat i ocultat aquest llegat. Però, la llibertat sempre torna. Ara bé, no hem de pensar la llibertat com una cosa «religiosa» que ens portarà a una mena de paradís, sigui aquest terrenal o més «elevat», sinó que el que és important de la llibertat és el que feim mentre no la tenim. És com una mena de viatge a Ítaca, bé, ja ho sabeu...
No cal fer un llistat de les dones de les quals parla Dolors Marín; en són moltes, i gairebé totes són catalanes continentals, com li agrada dir a l’amu en Xiscu de can Patilla. Una de les destacades és Amalia Domingo Soler, de la qual ja n’hem parlat en aquesta revista [o potser diari, no ho sé molt bé], amb motiu de la presentació de l’imprescindible llibre de Josep Terrassa sobre l’espiritisme gabellí. Però totes elles formen un conjunt enorme que desmenteix, en part si més no, la passivitat femenina en els anys tenebrosus i suposadament mascles de la revolució industrial. Entre totes elles ens mostren un cos femení que avança, que es mou i que no dóna res per perdut. I són, en molts aspectes, les contemporànies de les dones gabellines que hem admirat i encara admiram.
 
Ara també és un bon moment per dir que Isabel Peñarrubia és una de les historiadores mallorquines que s’han proposat rescatar aquest llegat femení que estava a punt de passar per ull. Fa temps que s’hi dedica i aquests dies presentarà un treball sobre les dones gabellines, moltes de les quals estaven en l’òrbita del que explica Marín. És una bona oportunitat per a intentar rescatar una part d’aquesta herència, sense la qual aniríem coixus per la vida. I també és un bon moment per a agrair a dones com Marín i Peñarrubia que ens posin al dia de les seves investigacions a través de les seves publicacions, perquè a través d’elles podrem dir que ens hem fet una mica més grans i que la nostra mirada és molt més ampla perquè, entre altres coses, ens mostra la vida, el món, amb ulls de dona.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 
Publicat a Cap Vermell el 20 de juny de 2018
1 2 3 ... 22 23 24  Segent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb